“Puc obrir el trap a tothom, i fer-ho en català”, diu Elan Dubois (Nou Barris, Barcelona, 2009), una de les cares més joves i emergents de l’escena musical catalana. Sota el nom artístic d’ELAN, amb només setze anys ja té dos àlbums sota el braç. La seva música fusiona el trap català amb influències de jazz, plugg i altres estils, creant una proposta arrelada a la seva llengua, als seus gustos musicals i a la seva formació en música clàssica, ja que toca el contrabaix. Reivindica Nou Barris com a origen i motor creatiu, i produeix i grava la seva música en un estudi propi (a la seva habitació).
Com et definiries?
Com un artista molt divers que pot fer moltes coses al mateix temps. A part del contrabaix, també toco altres instruments i m’ho produeixo tot jo. Tinc aquesta amplitud de poder fer una mica de tot dins del trap en català una mica alternatiu, buscant la meva manera de ser i no la dels altres.
Com vas començar?
Des de ben petit ja tenia un gran interès per la música, que he pogut desenvolupar a l’IEA Oriol Martorell, l’única escola pública de tot l’Estat que lidera un projecte pedagògic artístic on la dansa i la música s’integren amb l’ensenyament general. Però quan vaig començar de debò a fer cançons meves va ser durant la pandèmia, que em va agafar en una casa als Pirineus. M’avorria molt. Tenia deu anys.
A qui admires?
Escolto molta música i ben variada. És complicat trobar algú que admiri per damunt de la resta. Tinc moltes influències diferents, però destacaria Biberon o la mateixa Rosalía. Soc totalment eclèctic. En l'àmbit personal, admiro profundament la meva mare, que, per cert, és poetessa.
On has actuat?
A Nou Barris, que és casa meva i ho reivindico. El primer concert va ser al Casal de Joves Guineueta. Sempre intento fer coses al meu barri. També he actuat a l’Espai Jove Les Basses i al Festival Boca, al Paral·lel 62, on a més de pujar a l’escenari vaig formar part del consell de joves que el va preparar, una experiència de la qual vaig gaudir moltíssim i que em va ensenyar moltes coses.
Quin és l’escenari dels teus somnis?
Als escenaris on he tocat tota la vida música clàssica (Mozart, Vivaldi…) sempre hi ha una separació molt gran entre el músic i el públic, i això em posava molt nerviós. Amb el meu projecte, en canvi, sento una connexió real amb la gent, amb escenaris baixos i propers. Podria dir el Camp Nou, però no seria fidel a mi. Un lloc com Razzmatazz seria tot un honor. M’agradaria obrir el trap a nous públics. Per a qui encara no el conegui gaire, té moltes possibilitats: es pot expandir, trencar estructures i fer-se més melòdic. En el meu cas, la formació clàssica em permet fer-lo més net i polit que el d'altres artistes més urbans.
