El passat 5 de juny Jordi Graupera publicava a Núvol un article en què, a propòsit de la nova traducció de l’Odissea (Casa dels Clàssics) de Pau Sabaté, reflexionava sobre la dificultat de traduir l’epítet grec polýtropos que acompanya Odisseu en el primer vers del poema. Graupera repassa algunes d’aquestes traduccions i comenta que cada una d’elles permet rellegir l’heroi des d’una nova perspectiva; oferint-nos, en cada cas, un personatge diferent. És un heroi, com ens indica, ambigu i amb molts ‘plecs’ i que cada generació fa seu i l’escolta de nou. No és estrany, doncs, que Italo Calvino assagés algunes definicions per definir les obres clàssiques i en una d’elles afirmés que aquestes obres mai no acaben de dir allò que han de dir. Sempre hi acabem tornant: sempre hi acabem trobant quelcom.
Així ho podem comprovar a les llibreries perquè, a més de la novetat de la Bernat Metge Universal, també hi trobarem dues edicions traduïdes de l’anglès: l’adaptació narrativa de Stephen Fry (traduïda per Anna Llisterri i publicada per Ara Llibres) i la traducció que va fer Samuel Butler l’any 1900 (traduïda per Xavier Pàmies i editada per Blackie Books). De les tres edicions, només la de Sabaté manté el vers i les altres dues opten per la prosa. Són, a més a més, propostes ben diferents. Samuel Butler és especialment recordat per proposar que l’autora de l’Odissea hauria estat una jove siciliana que apareix en el poema sota el personatge de Nausica (The Authoress of the Odyssey [1897]), però també per les traduccions en prosa de la Ilíada (1898) i la Odissea (1900). Els editors no han incorporat ni el prefaci ni les notes a peu de pàgina de Butler, que potser permetrien entendre millor la seva lectura de l’Odissea; però que alhora ens allunyaria de les línies d’estudi modernes. D’aquesta manera, Blackie Books aposta per rescatar la seva versió en prosa, que acompanya amb il·lustracions de Calpurnio, entre les quals cal destacar la divertida galeria de personatges introductòria.
L’altra gran novetat és la traducció catalana de l’Odissea de Stephen Fry que, dels tres llibres, és el que s’allunya més de l’original d’Homer. Més que una traducció, és una reescriptura amb el particular humor i la veu de l’autor. L’actor porta un grapat d’anys adaptant els mites clàssics i, el 2024, va fer el mateix amb l’Odissea. El llibre no està dividit en cants, com el poema, sinó en diversos capítols subdividits en escenes. És una versió lliure que demostra l’estima pel món clàssic de Fry i en què incorpora, no només els passatges de l’Odissea, sinó altres relats. Per tant, tot i que la història que ens explica és la mateixa, en essència es tracta d’una obra completament diferent.
L’edició de Fry és divertida i s’adreça (encara que no exclusivament) a un públic més jove que vulgui endinsar-se en el món clàssic. La traducció de Blackie Books també flueix amb naturalitat en la narració i és una edició estèticament molt cuidada. Sens dubte, però, la catedralícia edició de La Casa dels Clàssics —que compta amb un pròleg de Roger Aluja i una lectura de tancament de Dolors Miquel— és la que ens acosta més la veu d’Homer. Pau Sabaté ja havia traduït en vers la Ilíada (2019) i ara excel·leix, també, en aquet clàssic fundacional de la cultura occidental.
Però, quin interès pot tenir avui en dia acostar-se aquesta obra? Mary Beard, a Clàssics sense filtres (2026, Columna) es preguntava quin sentit tenia defensar l’estudi de les «clàssiques» avui en dia i argumentava dient que possibiliten un espai de debat i que ens permeten enfrontar-nos amb un món difícil i aliè. Potser aquesta sigui la força que necessitem en la societat actual: en un moment de pèrdua de valors, d’allunyament de la vida política i de les lluites socials; tornar a Homer ens ajuda, més que a tancar les portes, a lluitar per obrir-les.
