Hi ha negocis que venen productes. I n’hi ha d’altres que, gairebé sense proposar-s’ho, acaben venent també una manera d’entendre la vida. Conserves Llopart, a l’Hospitalet de Llobregat, pertany clarament a aquesta segona categoria.
Des de 1948, aquest establiment històric situat al barri de Collblanc, al carrer del Doctor Ferran i Clua, a tocar del mercat, se l’ha conegut popularment com “la botiga de les llaunes” i ha fet de la qualitat, l’ofici i el tracte personal la seva raó de ser. I també ho és la seva estètica, del tot inconfusible: colorista, exuberant, gairebé barroca. Prestatgeries plenes fins a dalt de llaunes de totes les mides, etiquetes de tota la vida, productes difícils de trobar en altres botigues i un caliu que no existeix a les grans superfícies.
Hi ha una mica de tot: conserves selectes, marisc, olives, formatges… I converses, moltes converses, que amaguen “històries personals i secrets molt més potents que les telenovel·les de TV3”, diu el nou propietari del negoci, Toni Alcaraz. I és que, fa pocs mesos, aquest negoci va viure un canvi històric.
Del món de la publicitat al taulell d’una botiga històrica
Fa menys d’un any, Conserves Llopart va obrir una nova etapa. Marga Llopart, filla dels fundadors i hereva del negoci familiar, va decidir traspassar-lo. Però buscava algú que entengués que allò que deixava enrere era molt més que una botiga.
La persona que va recollir el testimoni va ser Toni Alcaraz, un professional que fins fa poc treballava com a creatiu publicitari i que va decidir canviar completament de vida. “Feia temps que sentia que ja no encaixava en el món de la publicitat”, explica Alcaraz. “Necessitava fer alguna cosa més tangible, més real; un projecte propi on pogués implicar-me de debò. Quan em van parlar del traspàs de Conserves Llopart, vaig venir, vaig veure què significava aquesta casa i vaig entendre que darrere hi havia alguna cosa molt especial”, diu.
El canvi, reconeix, ha estat radical. De vendre idees a vendre conserves. De les reunions d’agència al taulell. Però assegura que hi ha trobat una satisfacció inesperada.
Prescriptors de llaunes
“Quan recomano un producte, no ho faig amb voluntat de col·locar-lo, sinó convençut que agradarà. Aquesta és la diferència. Aquí la confiança és sagrada”, afirma. “Jo mateix ho vaig tastant tot. No podem recomanar una cosa que no coneixem. Això seria faltar al respecte al client”, afegeix l’actual propietari.
A més, Alcaraz no està sol. Té el suport de la seva dona, la Laura, que està molt implicada en aquesta nova aventura i, sobretot, amb un equip de treballadors que acumulen molts anys d’experiència i que coneixen el negoci com casa seva. Amb tot, aquest antic publicista ha decidit mantenir el nom, l’estètica i tots els treballadors.
“La gent aquí no ve només a comprar, ve perquè l’orientis”, explica Rosa Escrig, una de les cares més conegudes de la casa i treballadora de l’establiment des de fa 44 anys. “Molts entren i et fan la pregunta clau: ‘Tu, a casa teva, t’ho emportaries?’ I això t’obliga a ser honest”, afirma. Aquest és, probablement, un dels secrets de la longevitat del negoci: la confiança.
Qualitat per damunt de les marques
A Conserves Llopart no es venen marques de supermercat ni es busca el reclam fàcil. El criteri és un altre. “Nosaltres busquem qualitat, no marca”, diu Escrig. Per això compren producte per campanyes senceres. Ara toca espàrrec, en demanen mostres, les tasten, comparen lots i, quan troben el producte que respon al nivell d’exigència de la casa, en fan una compra gran que els permet tenir estoc durant mesos. Amb les escopinyes, el marisc i moltes altres conserves segueixen el mateix procés.
És una manera de treballar gairebé artesanal, basada en el coneixement del producte i en una màxima simple: si es ven, primer s’ha d’haver tastat.
Una botiga, un magatzem i un petit univers propi
El que veu el client quan entra a la botiga és només una part del negoci. A darrere hi ha un gran magatzem que funciona com el cor logístic de Conserves Llopart, des d’on subministren producte a restaurants de l’Hospitalet i Barcelona. De fet, és el que els permet tenir al voltant de 70.000 productes entre llaunes i altres conserves i 790 referències diferents.
Entre passadissos plens de caixes i prestatgeries infinites de llaunes i referències, l’activitat és constant i la coordinació no compta amb més automatització que la de Ferran Bartolomé, un altre treballador de la casa a qui defineixen com un geni que té cura de tots els productes, amb enginys ideats per ell mateix per passar pels estrets carrerons de dins del magatzem. "Aquí no tenim cap sistema màgic ni cap intel·ligència artificial”, expliquen mig de broma. "Tenim persones que coneixen el negoci i saben exactament on és cada cosa", reivindica.
Aquest coneixement acumulat és un dels grans actius de la casa. Part de la plantilla fa dècades que hi treballa, i això ha permès mantenir una identitat molt definida, fins i tot en un moment de canvi com el que ha viscut el negoci en els últims mesos. Alcaraz ho té clar: "Jo he estat l’últim a arribar. Els qui realment saben com batega aquesta casa són ells. El meu paper és aprendre, escoltar-los i assegurar-me que l’essència no es perdi".
A l’equip també hi ha altres noms propis com l’Anna, al taulell, i qui coneix millor els clients de la botiga; l’Alícia, al capdavant de la gestió administrativa; en Sergio, en l’atenció al públic i el funcionament quotidià de la botiga i en Walter, encarregat dels repartiments.
Mantenir el llegat en temps difícils
En temps d’inflació, canvis en els hàbits de consum i amb un sector pesquer cada cop més afectat pel canvi climàtic, mantenir un negoci així no és fàcil. "El mar ha canviat molt. Hi ha productes que cada vegada arriben pitjor o costen més de trobar. Però nosaltres continuem triant el millor gènere possible. No abaixem el nivell", admet Escrig.
A Conserves Llopart hi ha olives, sardines, formatges, escopinyes i centenars de productes més, tots ben conservats. Però el que també manté viva aquesta casa és el comerç de tota la vida, on sembla que el temps s’atura i no hi entren les preses. I sembla que, ara per ara, això té el seu futur assegurat, perquè, com diu amb humor el seu nou propietari, recorrent a l’expressió castellana ‘dar la lata’, en tenen per molts anys més.
