El corrent del Mississipi ens porta novetats. Comanegra ha publicat, amb edició i traducció de Jaume Creus, Contes extravagants de Mark Twain, un inventari de l’estultícia humana descrita amb l’inconfusible humor d’un home que va fer tots els papers de l’auca i en va veure de tots colors en els seus setanta-quatre anys de vida: milicià confederat en la guerra civil americana, també va ser miner, impressor, periodista i fins i tot pilot de vaixell de vapor. D’aquest ofici li ve el pseudònim de Mark Twain, una exclamació que fan els mariners per indicar als seus companys que el riu té la fondària suficient per navegar. El paisatge fluvial del Mississipi és indestriable de les seves grans novel·les, però va ser també matèria primera dels seus llibres de memòries, com La vida al Mississipi (Edicions de 1984), obra traduïda al català per Marc Donat, en què Twain, a mig camí entre la crònica social i històrica i el llibre de viatges, ens endinsa en dos períodes de la seva vida: els anys d’aprenentatge per arribar a ser pilot dels vapors que omplien el riu Mississipi abans de l’esclat de la Guerra de Secessió, i el nostàlgic retorn als mateixos escenaris, trenta anys després —convertit en un escriptor de renom, ara sí amb el pseudònim que l’ha fet cèlebre arreu del món—, quan els vapors, vençuts per la citada guerra i per la irrupció del ferrocarril, ja són una nosa del passat.
Twain hi descriu el món que li serveix de paisatge per a escriure Huckleberry Finn, que ara per fi podem llegir amb una bona traducció de Xavier Pàmies, publicada per Proa. Vet aquí la història d’un noi adolescent, orfe de mare i amb un pare borratxo, sense ofici ni benefici i sense rumb, que navega riu avall amb un rai, a l’aventura, amb Jim, un negre fugitiu que si fos detingut correria el perill de ser revenut com a esclau. Com diu Enric Casasses al pròleg, «l’amistat amb el Jim fa que en Huck se sobreposi als prejudicis racistes i classistes que impregnen el seu món». Tant l’un com l’altre «pateixen aquest racisme, el viuen, se l’han de creure, però profundament, humanament, se n’han alliberat». En aquest sentit la novel·la es pot llegir com «un gran manifest contra el racisme», per bé que Twain adverteix a l’epígraf inicial que qui provi de trobar una moral en aquest llibre serà desterrat.
Al final de la novel·la, Huck es resisteix a deixar-se civilitzar per la tia Sally i toca el dos cap al territori indi. Robert Coover (1932-2004) va estirar d’aquest fil per escriure una seqüela en clau postmoderna a Huckleberry Finn a l’oest (Quaderns Crema), una novel·la molt ben traduïda per Marta Marfany que ens situa en la vida adulta de Huck a Califòrnia, on passa aventures amb Jim, que torna a caure en l’esclavitud després de ser venut a uns Cherokees ni més ni menys que per Tom Sawyer, que aquí no queda ben parat.
Coover dona a Huck un destí conseqüent amb el tarannà de rodamon lliure que Twain havia imprès al seu caràcter. Aquí Huck contreu amb Eeteh, un indi de la tribu lakota, una relació semblant a la que tenia amb Jim, la de dos homes que prefereixen vagar en llibertat abans de doblegar-se a treballar. Aquella manca d’ambició de l’adolescent s’ha transformat en un escepticisme adult davant les convencions socials. Huck capta la hipocresia regnant però es manté lliure de malícia o de ressentiment. Coover no aborda tant l’estigma racial dels negres però sí que exposa les vergonyes del supremacisme blanc que va justificar l’extermini dels nadius americans durant la conquesta del Far West.
L’autor afroamericà Percival Everett ha fet una reescriptura genial de Huckleberry Finn amb James (Angle), en què explica la mateixa història en boca d’en Jim, un Jim que sent lector autodidacta sap explicar-nos, al llarg del mateix viatge fluvial pel Mississipi, la crosta racista dels estats del sud. Aquesta novel·la, traduïda per Jordi Martín Lloret, ha obtingut tant el Pulitzer com el National Book Award, i ha estat saludada instantàniament com un clàssic per la destresa amb què capgira i subverteix el punt de vista original del narrador. Amb un humor delirant, Everett fa que Jim parli amb la seva família en un anglès estàndard però que mantingui el patuès propi dels negres davant de blancs, amb qui es mostra ignorant i supersticiós per no aixecar sospites. Com a l’aventura original de Twain, Jim i Huck es troben a l’illa de Jackson i faran un viatge pel Mississipi, l’un fugint de Miss Watson, que el vol vendre com a esclau, i l’altre fingint que ha mort per escapar-se d’un pare abusiu. Ara, les «aventures» poden significar, per a Jim, guanyar-se la llibertat, recuperar la dignitat i fer-se respectar com no havien pogut fer els seus avantpassats.
