La Júlia Genís és una jove actriu que va començar la seva carrera el 2018. Potser l’heu pogut veure en obres com ‘El misantrop’, 'L’alegria que passa’ o ‘Ifigènia’ o la sèrie ‘Com si fos ahir’. Ara, a partir del 5 de febrer i fins al 29 de març, la podem veure al Texas amb ‘Loop’. Es tracta d’una obra escrita per Ramon Madaula, amb qui Genís també comparteix escenari, tot sota la direcció de Mònica Bofill. Després d’una temporada exitosa a la Sala Flyhard, aquest any arriba al teatre del carrer Bailèn, 205 per posar sobre l'escenari les relacions entre pare i filla i les converses pendents. L’obra posa la mirada en aquests bucles familiar i en la gestió i comunicació d’aquesta relació amb preguntes com: qui som quan intentem no assemblar-nos als pares?
Et vas formar a l'Institut del Teatre (IT), però sempre havies tingut clar sempre que volies ser actriu?
Sí. La meva família està relacionada amb el món del teatre, el meu pare és actor i la meva mare ha sigut professora de música tota la vida, aleshores sempre he estat relacionada d'alguna forma amb això. Vaig decidir que volia ser actriu als 13 anys, més o menys, de cop vaig tenir molt clar que això era el que m'agradava, una mena de revelació divina. Aleshores vaig demanar als meus pares de començar a fer classes de teatre i vaig començar al planter de l'Eòlia, després a l'estudi de la Laura Jou i com que a l’IT vaig entrar la segona vegada que m'hi vaig presentar, vaig fer un any al Col·legi de Teatre.
I en algun moment t'ha passat pel cap deixar-ho o dedicar-te a una altra cosa?
No, la veritat és que no. S’ha de dir que em considero molt afortunada, jo vaig començar a treballar abans d'acabar l'Institut del Teatre i tot i que hi ha èpoques de tot, he tingut la sort que m'han anat sortint les coses i això també fa que no m'ho hagi hagut de plantejar tant. Tot i això, sento que no sé si podria o sabria fer una altra cosa. Actuar és una cosa que m'agrada, m'apassiona molt, m'ho passo molt bé i cada cop ho passo millor a l'escenari, se'm faria molt difícil plantejar-me canviar.
L'obra parla d'aquestes relacions o converses entre un pare i una filla, t'hi has pogut sentir representada o identificada?
Sí, però és que penso que tothom s'hi pot sentir representat. Hi ha frases que les has sentit a casa, frases d'aquelles tretes de menjador de casa. El Ramon ha fet una molt bona feina, perquè és un text molt natural i al mateix moment és molt representatiu de la relació pare-filla. Aquesta cosa de: ens estimem molt, ens tenim molt carinyo, però no sabem com dir-nos les coses, i tu em tires una pulla, jo te'n tiro una altra, i anem escalant.
Com és treballar amb un actor tan reconegut i amb la trajectòria de Ramon Madaula?
Ha sigut molt interessant, com que només som ell i jo i a més ell, a part de ser l'actor, és l'autor, això li dona un coneixement de l'obra molt més complet. A part de tenir un company d'escena, que és increïble i és boníssim, et pot dir per què exactament ha escrit aquella frase tot i que també dona llibertat a què les coses puguin canviar i s’obre a totes les possibilitats. Ha sigut molt xulo, tot i que la direcció escènica és de la Mònica Bofill, el Ramon també ha posat molta cullerada interpretativament. Ell em veu i em diu coses o apunts a vegades i al mateix moment valora molt, quan jo faig una cosa que li agrada i que el sorprèn. Ha sigut molt gratificant en els dos sentits, com aprendre i créixer personalment i artísticament, i alhora sentir-te molt valorada per algú que té tanta experiència.
Com portes o gestiones les crítiques o opinions que es fan de les obres o dels teus projectes?
La veritat és que és una part que em costa. Estic en un punt ara mateix que em costa una mica de viure-la. Per un costat intento no basar la meva validesa escènica en el reconeixement exterior, tot i que és molt gratificant rebre'n. També es valora molt les crítiques, siguin bones o dolentes, quan estan ben escrites o fundades, però al mateix moment estic en un moment d'intentar aprendre que hi ha coses que surten millor, coses que surten pitjors i no sempre pots estar al 100%. Està bé no basar el que tu ets o el que tu fas en donar-li tot el poder en el reconeixement extern. A més, quan has estat dins d'un procés, també entens d'on venen les coses o les decisions que s'han pres. Ja tens un cert criteri de què està millor i què està pitjor, o del que fas millor o del que fas pitjor. És bonic poder confiar en els projectes i creure en allò que estàs fent des de dins per poder-ho defensar al 100%.
‘Loop’ va ser una obra molt ben acollida a la sala Flyhard, aquesta temporada veniu al Texas, per què creus que es rep tan bé o al públic l'hi ha interessat tant?
Crec que el Ramon ha tocat una tecla que és molt xula perquè tothom s'hi pot sentir identificat. És molt maco quan notes que la gent riu de reconeixement. L’obra no és ni una comèdia ni és una tragèdia, és una mena de situació tragicòmica, però la gent riu de reconèixer-se en la situació; i això trobo que és l'objectiu del teatre, que la gent es pugui sentir identificada i que la mogui a algun lloc. Jo crec que per això va funcionar molt bé, l'obra està feta perquè et sembli que entres al menjador de casa i estàs veient una cosa que passa entre dos individus d'una família. A mi m'agrada molt sentir que la gent se sent identificada i que no es posa d'acord amb el cap dels dos personatges. Hi ha coses d'un que et cauen molt malament, coses de l'altre que et cauen molt bé, coses que estàs d'acord amb un i coses amb l’altre; no et pots acabar de posicionar perquè tots dos tenen raó, però els dos no en tenen, és xulo perquè no és moralista en aquest sentit.
Què et dona el teatre no et donen altres formats o propostes audiovisuals?
Els nervis de cada dia. En projectes més, en projectes menys, però nervis sempre n'hi ha. Hi ha una cosa molt maca del teatre: és únic i intransferible el que passa un dia del que passa l'endemà. El que veu un públic un dia potser no ho torna a veure ningú. I també hi ha alguna cosa del fet que en el teatre no et pots rendir mai. En el cinema és molt diferent el codi, perquè tu ho estàs fent i si no surt una cosa, segurament es podrà repetir. En canvi, en teatre, si et passa alguna cosa, no et pots rendir. Estàs aquí, la gent està al teu voltant, i tu estàs exposat i ho has de salvar. La sensació aquesta de no poder-se rendir, també per honorar la gent que ve a veure el teatre i que tu li puguis donar el millor que pots aquell dia la trobo maca. Això crec que et fa estar al peu del canó cada dia.
De cara a futurs projectes o el que està per venir, hi ha alguna cosa que tinguis ganes de provar o alguna proposta que et vingui de gust?
La veritat és que fins ara he tingut molta sort. M'han arribat propostes absolutament diferents entre elles, i totes han sigut molt gratificants a fer, perquè n'he après molt de totes i de tota la gent amb qui he treballat. Aquest any justament he gravat per primer cop una pel·lícula i m'ha agradat molt l'experiència. Potser provar alguna cosa més d'audiovisual m'agradaria, però estic oberta a descobrir la interpretació des d'altres àmbits. Potser a vegades no és tot des de pujar sobre l'escenari, o no hi ha només una manera, estic descobrint que el món de l'intèrpret té moltes facetes i que totes són molt vàlides, i que està bé poder ser versàtil.
