David Martínez (Barcelona, 1977) és un dels autors més coneguts a l’hora d’explicar curiositats i històries de Barcelona. El seu compte de X –abans Twitter– @historiesdebcn acumula més de 53.000 seguidors, i en els darrers anys s’ha convertit en un dels referents en difusió històrica més populars a les xarxes socials. Ara, després de més de set anys rebuscant i compartint els episodis més singulars i oblidats de la ciutat online, Martínez publica el seu primer llibre, Històries de Barcelona.
Com és que fas el salt al paper?
Realment, abans de les xarxes vaig començar amb el blog Històries de Barcelona el 2018, tot i que ja era una època que anaven a la baixa. Però el fet de tenir-lo, que en certa manera ja té aquest format d’explicar històries una mica més llargues, em va permetre saltar fàcilment al paper. Després em va arribar la proposta de fer un llibre partint d’una idea similar a la del blog, però en un format que no estigués molt lluny de les xarxes. Així és com va néixer.
Què hi podem trobar exactament al llibre?
La idea és que sigui un recorregut per la història de Barcelona, des del principi –amb els mamuts– fins als temps actuals. Ho fa a partir d’episodis concrets, fets anecdòtics i curiositats que es poden anar situant en cada moment històric. També s’hi representa tot Barcelona i una mica de cada barri, i són històries que no són molt conegudes o que de vegades només es coneixen en l’àmbit acadèmic. A més, estan ordenades cronològicament, tot i que no cal llegir-lo d’una tirada: la idea és que puguis saltar d’un capítol a un altre.
Vas començar el blog fa més de set anys. Després de tant de temps, hi ha més històries a explicar?
Sí, és clar. Quan vaig començar, vaig fer una llista de temes i, de fet, al llibre n’he deixat fora molts perquè requereixen més temps d’anar a visitar arxius, parlar amb gent o rebuscar sobre el terreny. De moment tinc un munt de fulls de notes de, potser, entre 300 i 400 temes pendents.
Com t’ho fas per trobar-ne tants?
Estirar un fil et porta a un altre. Quan busco fotografies a les hemeroteques me’n trobo d’altres que també són interessants. A més, Barcelona és una ciutat que va canviant contínuament. Fa poc es va replantejar la història del fòrum romà, per exemple. Alguns arqueòlegs ja ho havien plantejat, però ara se n’han trobat evidències arqueològiques. És a dir, sempre hi ha alguna troballa que porta a una nova descoberta, i això és perquè Barcelona és una ciutat en constant transformació. Les històries no s’acaben mai, i menys les petites i les més curioses que encara no s’han explicat.
Al pròleg assegures que has recopilat històries de Barcelona que no s’han explicat del tot bé.
Sí. La que em fa més gràcia és la del Barri Xino, nom amb què es coneixia antigament la part baixa del Raval. Es deia així, no perquè hi hagués població xinesa, sinó perquè es feia un paral·lelisme entre aquesta zona del baix fons barceloní amb “gent de mala vida”. L’origen de l’expressió s’atribueix al periodista Paco Madrid, perquè la va utilitzar per primera vegada en un article del 1925. Però buscant a l’hemeroteca vaig trobar que aquesta expressió ja es feia servir molt abans. La qüestió és que a ell se li ha atribuït la invenció del terme –fins i tot el mateix periodista ho deia–, però és probable que la sentís de la pròpia gent del Barri Xino. Són coses que passen molt en la divulgació: potser tothom treu informació d’una mateixa font i, de vegades, és possible que aquesta contingui errors per descuits. I el problema és que es repeteix fins que algú la contrasta.
I com t’assegures que tot el que expliques és cert?
Sempre intento contrastar-ho amb moltes fonts, però de vegades la part més antiga és molt més complicada que els dos últims segles. Bé, estic segur que al llibre hi deu haver algun error i que potser hi haurà algú que ho hagi viscut i em digui: “No, això no va ser exactament d’aquesta manera”. O també que, com comentàvem fa un moment, hagi agafat una font que té alguna errada.
T’han corregit mai?
Sí. Fa temps vaig escriure un article sobre els focus de llum del Palau Nacional i vaig agafar la informació d’un llibre editat per l’Ajuntament on també es detallaven certs aspectes tècnics sobre la potència dels focus que, òbviament, jo no controlo. Poc després de publicar-lo, em va escriure un home que havia treballat amb l’arquitecte Carles Buïgas –que va dissenyar els focus als anys setanta– i que va fer-ne el manteniment. Em va dir que el que explicava no era correcte. Per això sempre intento buscar el màxim de fonts possibles.
Fas una tasca de difusió històrica, però no ets historiador. Creus que és un inconvenient?
És un tema complicat [riu]. Jo no em venc com a historiador, i respecto molt els que fan recerca, perquè és d’on bec. Però sí que és veritat que, a Barcelona, tradicionalment hi ha hagut figures de periodistes –avui en extinció– que expliquen la història de la ciutat des de la crònica social. Penso, per exemple, en Lluís Permanyer, que és dels més coneguts, o en Sempronio. Jo estic en aquest camp i no crec que sigui una contradicció. Tot i això, entenc que hi hagi historiadors que s’ho mirin amb recel, perquè des del periodisme de vegades no es contrasten bé les fonts o no s’expliquen. Jo intento ser respectuós i dir on he trobat cada cosa i quina és la font que hi ha al darrere.
Mamuts, barris desconeguts, fonts macabres… El llibre aborda molts temes i de tots els districtes, però quina història és la que més t’ha sobtat?
N’hi ha diverses, però la que més m’agrada és la dels focus de Montjuïc que es van fer el 1929, per l’Exposició Internacional. Durant els anys de la República projectaven els colors de la senyera, i als setanta es van fer una sèrie de proves per tornar-ho a fer, però com que no s’il·luminava prou el color vermell es va deixar córrer. Tot això va quedar oblidat, i als 2000 no se sabia exactament si es tractava d’una història real o d’una llegenda urbana, perquè encara que n’hi hagués fotografies, eren en blanc i negre. Però aleshores vaig trobar una foto en color d’aquelles proves i, per tant, va ser com verificar-ne una part. A més, amb l’hemeroteca vam poder acabar de certificar la història.
A l’hora d’explicar la història sempre és important el punt de vista amb què es fa. Quin creus que és el teu quan parles de Barcelona?
Ostres, no ho sabria dir [riu]. No sé si es considera un punt de vista, però per a mi és la part més reivindicativa del patrimoni. Potser soc pesat i hi ha gent que s’ho pren com un atac, però, per desgràcia, a Barcelona se n’ha destruït molt. I no només amb Porcioles (alcalde de la ciutat entre el 1957 i el 1975), sinó amb tots els governs que han vingut després i de tots els colors. Quan demano la protecció d’alguna cosa és perquè es consideren elements emblemàtics amb valor històric. I no és una crítica política, sinó simplement un toc d’atenció. Aquí mateix, per exemple, al carrer Girona, tenim els raïls del tramvia que fa temps que entitats com el Museu del Transport demanen al consistori que hi col·loqui una placa. Però no és una qüestió només d’aquest govern i ni tan sols del Districte: fa molt de temps que també es reclamava a l’Ajuntament anterior i es continuarà insistint al següent. Al final, és un problema que es va eternitzant, i em fa l’efecte que el patrimoni s’oblida fins que cau. I, quan ho fa, aleshores ens lamentem perquè “està massa malmès”.
