Lorena Ruiz Pellicero: l’artista que del cansament visual en fa art

Lorena Ruiz Pellicero (Sant Boi, 1991) és una artista que, tal com ella mateixa explica, es relaciona amb el món a través de l’experiència visual. Això li serveix per ser una constructora d’imatges i vídeos que es converteixen en creacions artístiques, on sovint hi ha una càrrega forta d’ironia o absurditat. De fet, potser per entendre el món actual és molt necessari recórrer a una forma absurda de mirar les coses.

“Em dic Lorena Ruiz Pellicero i tinc por de quedar-me cega”. Aquesta és la primera frase que apareix a la biografia del teu web. D’on neix aquesta por?
Doncs la veritat és que no ho sé. Quan et fan la típica pregunta per saber de què tens por, sempre he pensat de quedar-me cega. Perquè si et mors, doncs ja està, però quedar-te en aquest món sense la part visual en el planeta oculocèntric en què vivim...

Com ha influït aquesta por en la teva carrera artística?
Ho he anat descobrint a poc a poc i, quan vas fent coses, veus que hi ha uns temes que es repeteixen molt. Sempre he tingut aquest interès en la visió, tant de forma fisiològica com a nivell més conceptual. I com que m’interessa molt la idea del cansament visual, he pensat molt en això; en la sensació de no veure-hi mai bé, perquè tinc miopia. Notar que no enfoco per l’estigmatisme, les mosques flotant... Quan tinc estrès o estic molt de temps a davant de l’ordinador, hi veig pitjor.

Treballes principalment amb la fotografia i el videoart. Com definiries el que fas?
M’interessa la forma en què mirem el món i utilitzo elements visuals de la imatge per parlar sobre la mateixa imatge. Et focalitzes molt en els objectes quotidians. Pot semblar senzill, però requereix esforç. Sí, és anar al detall de les coses. És intentar observar des d’un altre punt de vista. Repensar les imatges. M’interessa més la part de pensar la imatge que de mostrar-la.

El procés.
Exacte. Tota la reflexió que hi pot haver al darrere d’una imatge.

Fer poesia visual, en un món d’imatges com el que vivim, pot ser més complicat que en altres moments?
No sé si és més fàcil o més difícil, però sí que requereix més atenció.

En un moment en què l’atenció l’estem perdent...
El cansament visual és un nou llenguatge visual compartit. Fixar-se en detalls és el contrari del que ara estem acostumats a fer.

“Amics de Madrid veuen els centres cívics de Barcelona com una cosa flipant”

I et trobes, com li passa a molta gent, amb el problema de la falta de concentració?
Sí, em passa molt. Estem tota l’estona exaltats, i per això, quan creo, intento fer esbossos manuals per centrar-me en el pensament i estar fora de la imatge per acabar produint-ne una, que és una mica paradoxal.

Per això portes una llibreta a sobre plena de dibuixos...
Sí, sempre treballo a partir d’esbossos. És la meva forma d’imaginar les coses que vull crear.

Ara que parlem de poesia visual, a Catalunya hi ha hagut grans noms com Joan Salvat-Papasseit o Joan Brossa. T’inspiren?
Potser més a l’inici de la meva carrera que ara. Quan vaig començar, Brossa era un dels artistes d’aquí que em va marcar més, amb les seves idees de transformar els objectes perquè tinguin un doble sentit. O com explicar una cosa molt complexa d’una forma molt simple. I una altra inspiració va ser el fotògraf Chema Madoz.

I d’aquesta etapa inicial has anat evolucionant.
Sí, he sortit de la imatge plana, impresa i rectangular i ara jugo amb trencar-la tant físicament com digitalment. M’interessa molt això del glitch i l’error en un moment com l’actual, on les imatges es comparteixen i recomparteixen i van perdent qualitat.

En aquesta primera part de la teva carrera, el 2015 te’n vas a viure a Madrid per estudiar. En el teu procés d’adaptació vas començar a fotografiar objectes quotidians.
Sí. Quan vaig anar a Madrid va ser per estudiar el màster de fotografia, i era el primer cop que anava a viure a una ciutat gran, ja que jo vivia a Sant Boi. Passejava molt, perquè ho faig quan necessito pensar, i veure coses al carrer em donava idees. La inspiració va fer que al carrer comencés a veure llocs com si fossin estances de casa, i llavors vaig agafar objectes casolans i els col·locava al carrer. Al final, tots els objectes són creacions humanes i tenen una càrrega cultural i de costums forta. I també diuen molt de la classe social de les persones.

Una mica més tard, el 2017, fas el projecte Esto (y no eso, ni aquello) inspirat en La traïció de les imatges de René Magritte. Fins a quin punt es pot manipular el sentit d’una imatge?
Em semblava interessant relacionar aquesta manera de fer de Magritte amb la fotografia, perquè la pintura sabem que no és ben bé real, sinó que surt de la imaginació. En canvi, la fotografia sí que és un retall de la realitat, tot i que ara tampoc és ben bé així, com demostren les teories, per exemple, de Joan Fontcuberta. Per tant, el que he fet jo és jugar amb la idea de si la foto és una foto.

“Per crear necessites avorrir-te”

Desconstruir la fotografia.
Sí. El que em va agradar de la fotografia era manipular la idea de la mateixa fotografia.

Al projecte Fora vas apostar, durant la pandèmia, pel videoart. Les projeccions que vas fer representaven verbs anhelats durant la covid, com ara respirar, parlar, sortir o viatjar. Vas tenir una explosió de creativitat?
Doncs va ser un canvi de vida, perquè havia marxat de Madrid per viatjar uns mesos, però va començar la pandèmia i vaig tornar a Sant Boi, a casa dels meus pares. Era un moment amb poques coses a fer, i ja tenia la intenció de dedicar més temps a l’art, ja que fins llavors estava treballant d’editora gràfica. Va ser un moment experimental amb la càmera i, quan es va poder sortir al carrer, vaig començar a crear.

Parlem un moment de la teva feina d’editora gràfica a El País. Com és treballar en un lloc tan important?
Era bastant intens.

Una feina creativa, però m’imagino que a un ritme molt alt i amb estrès.
El paper és més lent, però el web és diferent. Jo estava més al web, però també al diari en paper i a les revistes. En el dia a dia havia de revisar totes les imatges que arribaven de les agències, que eren uns 10.000 o 15.000, i les veia en petit: imatges, imatges, imatges... I eren o coses de política o desgràcies. Trump, Trump, Trump; guerra, guerra, guerra, i alguna cosa petita bona pel mig, com ara que s’havia recuperat un animal en extinció. Això era molt exigent mentalment i em vaig notar que em tornava insensible a les imatges. Em preocupava, perquè estava vuit hores veient aquest tipus d’imatges que et dic i triant-les, perquè moltes no es poden publicar, però tu sí que les veus. Imatges molt fortes. Volia sortir d’allà per la càrrega mental que això suposava.

“És molt important aconseguir que la cultura existeixi fora de Barcelona, on hi ha un excés d’oferta”

I decideixes canviar de feina.
Sí. A veure, hi havia una part que m’agradava, d’estar molt informada i al dia de tot, però també veia que no era la meva passió. Jo volia ser artista, però mai m’hi havia llençat, perquè no és fàcil. I en aquesta nova vida d’artista descobreixes que l’avorriment és fonamental. Una cosa que a El País no era possible, suposo... Sí. Per crear necessites avorrir-te. Per a mi, els dies que ara et deia de ser a Sant Boi durant la pandèmia van ser molt productius, i vaig viure un procés similar al de Madrid amb els objectes. Com que feia molt que no vivia a Sant Boi, durant les hores de la pandèmia que es podia sortir vaig començar a observar molt.

Tornes a descobrir la teva ciutat.
Correcte. Veia espais que em provocaven alguna cosa...

Tot i que ara vius a Barcelona, què representa per a tu Sant Boi en l’àmbit creatiu? Com t’ha influenciat?
El fet de fixar-me en les coses quotidianes i del dia a dia és molt de Sant Boi. Al final, quan era petita, no hi havia ni cinemes ni museus. No tenia accés a l’art. I també soc filla única, i jugava a imaginar coses que no existeixen i a ser creativa a partir del que tenim tots.

Ara ho deies: a Sant Boi no tenies una oferta cultural per començar a descobrir coses. Creus que Barcelona fa d’ombra a nivell cultural?
Sí, això passa. Però ara, Sant Boi, per exemple, ha canviat molt. No té res a veure amb els noranta. Hi ha museu, cinema, moltes activitats... I s’hi fan esdeveniments culturals que intenten portar gent de Barcelona cap a la perifèria. O el que fa l’Hospitalet, que també atrau gent. Això és molt important: aconseguir que la cultura existeixi fora de Barcelona, on hi ha un excés d’oferta. A mi Barcelona m’encanta, però de vegades també penso que entre setmana m’agradaria viure al camp i venir-hi de tant en tant. I acabo no tenint temps de parar atenció a la majoria de les coses.

I en qüestions culturals, al barceloní li costa molt anar a les ciutats metropolitanes. Potser per aquesta gran oferta que ja troba a Barcelona.
Sí, hi ha aquesta concepció que són llocs que estan molt lluny, quan amb el transport públic no és així. Jo visc a la Font de la Guatlla, a Montjuïc, i en 15 minuts puc estar en bus a Sant Boi, el Prat o l’Hospitalet. De vegades costa més arribar a l’Arc de Triomf. Hi ha aquesta cosa que sortir de Barcelona sembla que sigui anar al más allá. I passa el mateix al revés... A gent de Sant Boi li dic que faig una exposició a Barcelona i ho veu lluny, quan és a mitja hora.

Ara que parlem d’identitats metropolitanes, al projecte del 2021 Bandera, Escut, Himne feies referència a aquestes tres coses. Ho feies per abandonar els elements de diferenciació que generen. No t’agraden les banderes, els escuts i els himnes?
Mai he portat una bandera de cap mena, tot i que les puc entendre. Una cosa són les banderes que uneixen, com l’LGTBI o coses relacionades amb el feminisme i el pacifisme. Però pel que fa al nacionalisme, que repeteixo, puc entendre les reivindicacions dels diferents bàndols, hi veig una idea excloent que fa diferenciacions entre els uns i els altres. Personalment, no m’aporta res. I, a més, moltes banderes d’Europa venen de monarquies o de regnes antics que crec que a la majoria no ens representen. Després hi ha les banderes que venen de revolucions o d’haver sortit del colonialisme. Aquestes tenen més sentit, però a Europa són heretades d’imperialismes que, avui dia, a qui representen? I el mateix amb els escuts i els himnes. Són coses que se’m fan molt alienes a la meva persona o a la gent que conec.

Històricament, l’art també ha servit per reforçar identitats nacionals, però entenc que tu precisament el veus com una forma de diluir realitats històriques molt potents.
Sí, i crec que és important veure això des de l’humor, cosa que intento fer sempre. No vull insultar ni fer sentir malament ningú, sinó intentar que tots sapiguem riure’ns de nosaltres mateixos. I fer servir objectes de la cuina o de neteja per crear nous símbols és una forma de dir que tothom es pot sentir més representat amb una fregona que amb una bandera.

I el 2024, amb Echo de menos las pantallas, viatges al futur, i amb una videoinstal·lació parles de la nostàlgia que sentirem per les pantalles, perquè els nostres ulls ja s’hauran fusionat amb els aparells. Creus que aquest escenari passarà?
És una mica apocalíptica, però anem en aquesta direcció. Ja vivim en la recerca de la immersió en la imatge i, al final,  l’ésser humà sempre ha buscat extensions de l’ull. La tendència és fer els aparells menys visibles fins que acabin no existint, perquè l’aparell físic ens molesta. Això va sorgir del treball final de màster, que investigava sobre les extensions de l’ull i com els aparells tecnològics ens canvien la forma de mirar.

I creus que aquesta evolució pot acabar creant persones més dòcils i manipulables?
Avui dia ja és difícil saber si el que veiem a través de les pantalles és real o no. Per tant, imagina’t això a través de l’ull si acabem traient les pantalles. Això és el que plantejo.

I tot això en un escenari en què la IA avança a una gran velocitat. L’has fet servir al projecte I, Who Cannot See The Sky. Quines eines creus que t’aporta per continuar desenvolupant la teva carrera artística?
A mi m’interessa sobretot com intentem que la IA ens entengui als humans. En aquesta obra pregunto a la IA com veuria un cel estrellat si el pogués veure, i el text de l’obra és el que la IA em va dir. [De forma resumida, la IA deia que no el veuria, sinó que el calcularia i que, encara que no tingués ulls, entendria la seva immensitat]. L’objectiu era reflexionar sobre la consciència tecnològica. A nivell artístic, per exemple per crear imatges, no m’interessa, perquè en el meu cas precisament el que faig és crear-les jo.

I és una amenaça per a la teva feina?
No. Entenc la preocupació, perquè hi ha molts processos que es poden automatitzar, però al final la gent també es va tornar boja quan va sortir el Photoshop. La IA no pot estar present al món físic.

“M’interessa sobretot com intentem que la IA ens entengui als humans”

El teu darrer projecte és In the Blink of any Eye, una videoinstal·lació per fer un viatge immersiu a través del concepte del parpelleig. Parpellejar, que és la forma de processar el món, és una cosa que fem menys per culpa de les pantalles. Sembla mentida el que provoca la tecnologia...
Això va ser en un moment en què notava com se m’assecaven els ulls per estar tanta estona davant de l’ordinador, i m’acabava provocant tics. Vaig fer recerca sobre el parpelleig i vaig veure com n’és de necessari a nivell cognitiu, perquè el cervell necessita processar el que veiem. I estem en un moment en què ja no només no parpellegem, sinó que saltem d’una cosa a l’altra.

Som al Convent de Sant Agustí perquè hi acabes de començar una residència. En què consisteix el que estàs fent?
El projecte també té molt a veure amb el parpelleig i la seva mort. De fet, es diu La mort del parpelleig i dona continuïtat a l’altre. Ara són instal·lacions físiques amb elements d’interacció, amb programació i sensors, i construeixo objectes que apareixeran a la instal·lació. Recrearé una oficina amb taules i ordinadors i els objectes de cada persona, i parlo, partint de la síndrome que en oftalmologia es diu Computer vision syndrome, dels efectes que provoca mirar la pantalla tota l’estona, com ara mal de cap, ulls secs... Llavors li faig la volta i en dic Human vision syndrome, per dir que l’ordinador està cansat de nosaltres i que les màquines reaccionen quan una persona entra a l’oficina, i s’estressen perquè han de treballar.

Més enllà de tots aquests projectes, volia preguntar-te per les residències. N’has fet a Barcelona i a fora. Aquí has passat per Piramidón, Fabra i Coats, Casa R.A.R.O. i Convent de Sant Agustí. És una bona ciutat per desenvolupar una carrera artística?
Crec que sí, però requereix temps. No només en el sentit de viure-hi, sinó sent part de la comunitat artística. En aquests últims anys, arran de les residències, he conegut molts artistes o agents culturals que m’han obert oportunitats i m’han fet millorar els meus coneixements. I això és molt important, sigui aquí o a qualsevol altra ciutat. Ser part del que està passant i ajudar-nos. Perquè en el món artístic, potser perquè he tingut sort, sento que aquí hi ha un acompanyament col·lectiu bonic. Altres persones m’han dit que en altres ciutats no és així, que hi ha més competitivitat.

A banda dels espais artístics que fan residències, a Barcelona també hi juguen un paper els centres cívics. Has fet projectes al del Guinardó i a Can Basté, a Nou Barris. Es valoren prou?
No. Amics que tinc a Madrid, per exemple, veuen els centres cívics de Barcelona com una cosa flipant. Em diuen que tenim un teixit cultural públic que té residències, exposicions, beques, espais de treball... De fet, això és tot un tema: trobar un espai que no hagis de llogar. És molt valuós i no existeix a tot arreu.

També has trepitjat escoles en el marc de projectes com el programa Espais C, de la Fundació Suñol, que busca normalitzar la creació artística a les aules. Ho vas fer a Ciutat Meridiana, a Nou Barris, un dels punts de la ciutat que pateix més problemàtiques socials. Què t’hi trobes? Com ho vius?
No estava acostumada a ser en aquest barri, perquè és molt lluny. No és una zona on vas a passejar. Mai havia treballat amb infants, i he tingut la sort que hi ha molta motivació tant a l’escola com entre els nens. Vaig agafar el projecte pensant que, si jo de petita hagués tingut un artista a l’escola, hauria estat molt bé. I hi ha una cosa que em porta a Sant Boi; que em recorda aquesta cohesió de barri on puges al bus i tothom es coneix i se saluda. És com una mini ciutat a dins de la ciutat. Hi ha una comunitat bonica i als nens se’ls veu feliços i els agrada el projecte. Veig que estan agraïts que jo sigui allà.