La idea era fer una passejada per la Rambla de Barcelona amb l’artista i ramblero Quico Palomar. Quedem amb ell a prop de casa seva, a la Portaferrissa, però té molts problemes per caminar i no ens veiem amb cor de fer-lo desfilar entre les tanques, la maquinària i els sots que han fet –temporalment– la Rambla més inaccessible que mai. Ell ens proposa fer un passeig tranquil cap a la plaça del Pi, un dels llocs on actuava al carrer en els bons temps. Anem cap allà.
El Quico ens explica que la Rambla dels setanta, la seva preferida, era molt més que un carrer o un passeig. Era un ambient; una manera de ser que es manifestava quan deambulaves pel “Gòtic, el Barri Xino, els cabarets…”. “En qualsevol racó t’hi podies trobar el xèrif o l’Ocaña”, recorda. “La Rambla dels anys setanta era un pulmó; un centre de vida barcelonina. Ens hi trobàvem gent d’arreu de Catalunya i d’altres llocs”, evoca amb enyorança. “Jo cantava i venia els meus dibuixos, i tot estava ple de gent que venia coses”, afegeix. Què en queda, de tot allò?, li preguntem amb innocència. “Camells i putes”, ens respon amb duresa.
Fem una parada a una botiga de torrons del carrer Petritxol. Una noia ofereix tastets als vianants. És gratis, però el Quico insisteix a canviar un tros de torró per un acudit. Ella riu força i li deixa triar el dolç. Ell no ha perdut l’humor, però s’ha fet gran. “Un dels problemes que tinc és que em sento dèbil. Hauria d’anar sempre amb bastó, perquè no tinc força”, es lamenta, sense queixar-se. “No faig la vida que hauria de fer”, diu. “Hauria de caminar més i córrer i saltar, però, coi, ja no soc un nen, oi? Hauríem de poder jugar sempre com ho fan els nens”, continua, somrient. Avancem entremig de turistes enjogassats i el Quico ens va assenyalant alguns dels llocs on actuava, com el Museu de la Guitarra. Però avui ell ens vol portar a un lloc especial.
‘Si Adelita quisiera’
“La plaça del Pi sempre ha sigut un recés de pau de la Rambla”, ens explica. “Aquí hi havia un molt bon ambient. Sempre hi trobaves joves amb guitarres”, relata. A l’hora de fer-li una foto, el Quico ens condueix cap a l’estàtua d’Àngel Guimerà. Diu que allà es va fer una foto molt bonica, fa temps. Treu la seva mandolina de la funda. “També toco la guitarra de dotze cordes”, ens informa. “M’agraden molt els instruments exòtics i n’he tingut bastants. Històrics, a més a més”, detalla. Sostingut per la mandolina i abillat com el trobador que se sent, es disposa a cantar-nos una cançó, tot i que no li hem pas demanat. És un clàssic: Si Adelita quisiera ser mi esposa.
La seva actuació resulta sorprenent per a la majoria de gent que passeja per la plaça i seu a les terrasses. En una altra època s’haurien aplegat al seu voltant per aplaudir, cantar o riure-se’n. Ara se’l miren de cua d’ull, sense saber què fer. Per això ha deixat d’actuar al carrer. “A la meva edat, la imatge que dono i la que jo voldria donar ja no són la mateixa”, reconeix amb molta filosofia. “Però a la plaça del Pi jo hi havia actuat molt, i fins i tot damunt d’un escenari”, recorda.
I no hi actuava sol, precisament. Aquí va començar La Fura dels Baus, de la qual el Quico n’és un dels fundadors. “Aquí mateix”, insisteix. “Llavors érem espontanis, com els gitanos que anaven sempre amb la cabra, la trompeta i l’escala”, compara. Van començar fent l’home foca, “un percussionista que es ficava les baquetes al nas”, i van acabar desfilant amb artistes amb xanques i malabaristes. “Volíem representar el circ medieval”, rememora. Els camins es van separar quan els seus companys de la Fura van deixar de ser trobadors i joglars i “es van tornar punkis”.
“Un noiet simpàtic”
El Quico està cansat i busquem un banc on seure. Ràpidament, treu una llibreta i ens ensenya els seus dibuixos. Abans els venia, “quan era un noiet simpàtic”. En canvi, ara diu que és “un senyor gros i això s’ha acabat”. “Jo venia fotocòpies dels meus originals a cent pessetes i després a un euro. No intentava treure més diners a ningú”, confessa. I no era per falsa humilitat, sinó per una raó més espiritual: “Volia desmitificar l’art i acostar-lo al poble, però el que he desmitificat és la butxaca”. Pintava murals en bars, feia exposicions i fins i tot construïa vaixells vikings, una de les seves passions.
El més increïble és que aquest home gran, que ens va explicant un a un els dibuixos que guarda com tresors, ens mostra a continuació la seva obra digital. “Amb la IA agafo els dibuixos i faig que es moguin. Ara mateix tinc en marxa un projecte sobre la muntanya de Montserrat amb dibuixos meus en moviment”, ens diu, com si res. Alguns es poden veure al seu perfil d’Instagram i, si li feu confiança, us els enviarà directament per WhatsApp. Estan molt ben fets i certament impacten quan compares el dibuix original amb el resultat final, i quan coneixes l’artista.
“Tampoc em convenç vendre dibuixos al carrer. Ja m’agradaria fer una altra cosa, però no se m’acut d’on puc treure els putos calés”, lamenta. I no ho diu per fer-se ric, sinó “per poder crear més bé, amb més mitjans”. “L’altre dia em vaig gastar deu euros amb un amic que em va ensenyar com s’enganxen els vídeos”, ens revela.
Amb molta prudència li recordem que només els artistes reconeguts disposen de grans pressupostos. A ell li ve al cap parlar d’en Tàpies, a qui li “fan tanta propaganda”. “És com si donessin el premi dels equilibristes al que passés per sobre d’una ratlla pintada a terra en lloc d’anar allà a dalt a jugar-se la vida”, denuncia. Per a ell, els pintors són una gent que té una feina molt delicada i que s’han de concentrar i han de tenir imaginació i coneixements: “I en Tàpies et diu que una paret feta malbé és un quadre i ja és artístic. I si no t’agrada, és que ets tonto”. I continua, indignat, però sense enfadar-se: “És el conte de l’emperador que portava una roba invisible. Jo veig el món com aquell nen que li va fer veure que en realitat anava despullat”.
Quico i Els Bourbons
Li preguntem si troba a faltar algun reconeixement i ens fa memòria d’una reivindicació dels rambleros que es va fer al capdavall del passeig l’any 2010. Recorda que hi van cantar La Banda Trapera del Río i el Pau Riba. El Jaume Sisa, no. També hi havia el president Montilla, però com a figura institucional. “Jo vaig fer unes quantes actuacions amb un grup que vaig reunir. Vam cantar La Moños, cançons de Lou Reed, alguna de Pink Floyd…”, enumera.
“La Fura dels Baus feia circ medieval, però els meus companys es van tornar punkis”, diu
A banda de la seva carrera com a trobador, el Quico ha estat en molts grups. A la Fura i també a La Tribu de Santi Arisa. “Després vam fer un grup que es deia Els Bourbons. Jo era el Duque de Fiera”, diu. Ens proposa que busquem a Internet una foto on sortien amb “uns collons així de grans i unes corones al cap”. Cantaven una barreja de cançons populars, en anglès i alguna de reggae. Però el líder tenia les seves coses: “Si ell estava emprenyat, tots havíem d’estar emprenyats”. “L’ego és una màquina més que hi ha a la vida”, descriu, “però si la fatxenderia de mantenir la pròpia ximpleria pot més que l’interès de fer una cosa artística, ja no anem bé”.
Se’ns acaba el temps. Abans que marxi li diem que és tot un personatge, però ell diu que no. “Ho era”, ens corregeix. “Ara ja no sé què soc”. S’acomiada de nosaltres amb afecte i se’n va cap a casa “a mirar el que quedi de la novel·la”. I després encara dibuixarà “una estona”.
