Un senyor gran acompanyat de dos gossos s’espera tranquil·lament a davant del Liceu fins que arribem a saludar-lo. És el Joan Estrada, artista, promotor, ramblero i, últimament, productor i director del documental Ramblas. Fugim ràpidament de l’empara del Gran Teatre, “símbol de la burgesia catalana”, com el defineix Estrada, i ens desplacem a l’inici del recorregut, just a l’altra banda, en tots els sentits: el Cafè de l’Òpera.
“Al principi jo tenia un pis al carrer dels Banys Nous que compartia amb l’Oriol Tramvia i dues persones més, però la vida la fèiem aquí”, diu assenyalant la terrassa d’aquest històric cafè. “Hi seies tot sol a les quatre i dues hores més tard ja era tota teva perquè s’hi anava afegint tot de gent que passava”, afegeix. Allà s’hi planejaven protestes, performances i fins i tot manifestacions. “Quan mor Franco, l’espai és la Rambla, des del Zurich fins a Colom. No tancàvem mai, això era un espai de reivindicació 24 hores”, relata.
Avancem a dures penes entremig de la pols i el soroll de les obres de remodelació. La nostra fotògrafa fa autèntiques filigranes per esquivar els obrers, les tanques i la maquinària. Amb els dos gossos, un llebrer amb pijama que es diu Bibí i una teckel contestatària que es diu Mimí, formem una companyia insòlita que atreu les mirades de turistes i passavolants. Parlant d’unes coses i altres arribem al segon punt de la ruta, una mica deslluït per les obres de rehabilitació, que l’han deixat irreconeixible. És el Teatre Principal, on hi havia la famosa Cúpula Venus que el nostre protagonista va inventar l’any 1978 i que va dirigir fins a 1986.
Cúpula Venus, “la primera sala alternativa”
“La història va començar un matí de setembre de l’any 1978”, arrenca. El Joan formava part del grup de teatre Roba Estesa. “Fèiem teatre de carrer perquè així podies arribar a tothom i estàvem especialitzats en el cabaret alemany”, explica. Havien triomfat en unes festes de la Mercè i buscaven un lloc on establir-se. Ell mateix ho va comentar aquell matí en una d’aquelles terrasses col·lectives on seien, entre altres, l’Ocaña, el Federico Jiménez Losantos i l’escriptor Alberto Cardín. “L’Ocaña em va interrompre i em va dir que hi havia un lloc perfecte on Bigas Luna acabava de rodar la seva primera pel·lícula, Tatuaje. Era a sobre del Cinema Principal”, afegeix.
Efectivament, sobre el que llavors era un cinema hi havia els Billares Montforte i molt d’espai disponible, però els propietaris de l’edifici, els Balañá, s’ho volien cobrar. “Li vaig proposar al senyor Datzira fer la secció cultural dels Billares Montforte i convertir-nos en el grup resident”, diu Estrada. I va funcionar.
Així va ser com la Cúpula Venus es va convertir en “la primera sala alternativa” de la ciutat, una pedrera on es van consolidar artistes com Tortell Poltrona, Loles León, Pepe Rubianes, Ángel Pavlosky, Gato Pérez… “Van venir els clowns de Fellini i també hi actuava una travesti peruana que es deia Samanta”, recorda amb joia. Però allò no podia durar gaire. “La sort que vam tenir al principi va ser el desgovern que hi havia a la ciutat. L’alcalde Socias Humbert va tenir la vista de portar l’Elisa Lumbreras per a l’àrea de cultura”, una militant comunista originària de Cuenca que ho tenia molt clar: “El primer era recuperar la cultura del carrer”.
Tanmateix, amb el temps les tendències van canviar. “Va haver-hi molts problemes de gestió i un dia el Joan de Sagarra, que era el delegat de Cultura, ens va treure els dos duros que ens donaven”. “A la cúpula fèiem coses fantàstiques, però nosaltres no érem cultura oficial”, lamenta, i “van deixar-la morir”. Va tancar el 7 de gener del 1986 i a l’octubre es van anunciar els Jocs Olímpics, que van ser “la coartada perfecta per segrestar la memòria de la Rambla”. “La història de Barcelona va passar de la mort de Franco a les Olimpíades”, considera Estrada. Però, el ‘delicte’ qui el va cometre? “Hi ha tres genets de l’apocalipsi que són la sida, l’heroïna i Pujol”, respon. I, perquè quedi ben clar, afegeix: “Per a Convergència tots nosaltres érem comunistes, anarquistes, putes, maricons…”.
Fent un salt a l’actualitat, i abans de continuar caminant, Estrada no les té totes sobre la futura reobertura del Principal. “No em vull pronunciar”, s’excusa. Tot i que no aguanta gaire el suspens: “Em cansa molt aquest discurs que recuperarem el Paral·lel tal com era, el Molino, el Principal, la Boqueria… Estem fent trilerisme cultural”.
El documental ‘Ramblas’
Continuem caminant i arribem al darrer punt del recorregut, el número 15, a la rambla de Santa Mònica: “Després de viure molt de temps al número 48 vaig venir aquí. Tenia de veïns el Sisa i el Gurruchaga”. Allà encara hi ha el seu quiosc favorit. “Mirava pel balcó de matinada i baixava quan veia que havien portat El País“, recorda. Era el temps que els quioscs obrien les 24 hores, el mateix en què “els travestis feien de puta” a la cantonada del carrer Santa Mònica, “i després treballaven en algun cabaret imitant la Maria Jiménez o a la Sara Montiel”.
Aquesta és la Rambla que Estrada i el seu amic Manuel Iborra han recuperat a la sèrie documental Ramblas, estrenada a Madrid el passat 2 de maig. Ho han fet allà perquè la Sala Berlanga estaven molt interessats en aquesta proposta de dos “iaios outsiders“, però a Barcelona no tant. No és casualitat que es projectés en el marc d’un cicle anomenat Barcelona: la memoria secuestrada, un títol posat per ell mateix.
El documental evoca aquell moment del passeig i de la història de Barcelona en què “no sabies ni on vivies ni amb qui dormiries aquella nit, vivies al moment”. Recull el testimoni de vint-i-cinc rambleros dels anys setanta i vuitanta i té una particularitat, molt d’aquella època, també. “Està fet sense un duro”, afirma el Joan, orgullós. “Des del principi he volgut fer-ho així. Ni un euro públic, ni un euro privat que no sigui nostre, com l’hauríem fet en aquell temps”. Per això “el documental té un sabor underground, que no és altra cosa que l’ànima de la Rambla”, conclou.
El Joan està estirant alguns fils per poder mostrar el documental, tot i que no és fàcil. També busca un distribuïdor perquè tothom ho sàpiga: “Es parla molt de la madrilenya, però a la Rambla hi havia movida de veritat”. I tot allò perdura, per exemple, en la Loles León. “No li van voler donar la Medalla d’Or de l’Ajuntament, uns per roja i els altres perquè no és catalana”, denuncia indignat. “La Loles és més catalana que tots ells. És de la Barceloneta i representa millor que ningú Barcelona”, sentencia.
Deixem el Joan, la Bibí i la Mimí amb el seu quiosquer de confiança. Ens acomiadem després d’un passeig magnífic i una mica de melangia. “He viscut 50 anys a la Rambla”, confessa, tot anticipant quelcom important: “Vaig reobrir la Cúpula Venus, vaig impulsar la carpa Rambleros el 2010, que era un homenatge a tota aquella generació, però no soc ramblista… Potser és perquè soc ramblero“.
