Avui costa d’imaginar-ho, però durant gairebé deu anys Esplugues de Llobregat va ser escenari habitual de cavalls al galop, trets de fogueig i duels a ple sol. Tot passava a Esplugas City, un immens poblat cinematogràfic construït el 1964 pels germans Balcázar que va acollir desenes de produccions i va convertir la ciutat en un referent inesperat del gènere més popular del moment: spaghetti western. Avui ja no en queda res més que el record i una placa commemorativa, però la seva història continua fascinant cinèfils i veïns.
L’origen d’un somni de cel·luloide
A començaments dels anys seixanta, el western vivia una segona joventut gràcies al cinema europeu. L’èxit de Sergio Leone amb Per un grapat de dòlars havia obert la porta a un gènere nou, el western mediterrani, més barat i amb estètica pròpia. Els germans Alfonso, Francisco i Jaime Jesús Balcázar, que ja tenien estudis de rodatge i doblatge a Esplugues, van decidir apostar-hi fort.
El 1964 van encarregar a l’escenògraf Juan Alberto Soler aixecar un poblat sencer als terrenys propers al cementiri. El resultat: 10.000 metres quadrats de decorats, amb tres carrers principals, una quarantena d’edificis de fusta i pedra, i fins i tot una zona d’ambientació mexicana. No hi faltava res: saloon, església, barberia, ferreria, presó, banc, oficina del sheriff i forca. Tot pensat perquè les càmeres no captessin antenes ni xemeneies del món real.
Els rodatges: vaquers a Esplugues
El primer film va ser Pistoleros de Arizona (1964). En menys d’una dècada, Esplugas City va acollir el rodatge de prop de 70 pel·lícules. Hi van passar noms clau del gènere com Giuliano Gemma, Klaus Kinski, Fernando Sancho, Francisco Rabal o Juan Luis Galiardo, al costat d’estrelles nord-americanes com Audie Murphy o Broderick Crawford.
Els veïns recorden aquells anys com una època de moviment i feina: molts van treballar-hi com a extres o tècnics. De fet, l’escriptor i investigador Eduardo Conejero, que aquest 2026 publica De profesión: duros. Actores de reparto y especialistas de otra época, un llibre on aprofundeix en aquella etapa, explica que els rodatges respiraven una espontaneïtat avui impensable. “El regidor podia sortir fent de soldat confederat, o el director d’una pel·lícula podia aparèixer ballant en una escena fent de ballarí assassí”, relata. En definitiva, Esplugues es va convertir, literalment, en un escenari del cinema europeu, compartint protagonisme amb Almeria o Hoyo de Manzanares.
El declivi i un final de pel·lícula
Però la moda del western es va començar a esgotar a finals dels seixanta. A més, la construcció de l’autopista B-23 va obligar a expropiar els terrenys i traslladar el poblat uns metres més enllà.
Els Balcázar, en un intent de mantenir viu el poblat i la seva història, van imaginar reconvertir Esplugas City en un parc temàtic del Far West. De fet, fins i tot van aconseguir totes les autoritzacions necessàries, però l’arribada d’un foraster el 1972 va sentenciar el projecte: el ministre franquista d’Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, en veure els decorats des de la carretera va comentar que semblava un conjunt de barraques que calia eliminar, ja que “donaven mala imatge” a l’entrada de Barcelona. Fos com fos, la pressió política va precipitar-ne la desaparició.
“Va ser un error”, assegura Conejero, lamentant la pèrdua d’una part tan important de la història del cinema català: “A Almeria, per exemple, conserven un dels poblats western i és increïble”.
Abans que les màquines enderroquessin el poble, els productors van decidir rodar-hi una última pel·lícula: Le llamaban Calamidad. El clímax del film incloïa la destrucció del poblat, i així va ser: es va incendiar i volar amb explosius bona part dels decorats reals. Les flames que es veuen a la pantalla eren, de fet, l’adeu definitiu d’Esplugas City.
El record d’un Far West català
Després de la desaparició del poblat, la memòria d’Esplugas City va quedar diluïda. Durant anys, molts veïns ni tan sols sabien que, als afores del municipi, havia existit un Hollywood a petita escala.
Amb el temps, però, el llegat s’ha anat reivindicant. El 2014, coincidint amb el 50è aniversari, Esplugues va dedicar-hi exposicions, projeccions i activitats populars. El 2017, l’Ajuntament va col·locar una placa commemorativa a un dels parcs del municipi, i el 2019 el documental Goodbye Ringo, de Pere Marzo, va recuperar les veus de tècnics, actors i especialistes que hi van treballar, obtenint el premi del públic al Festival de Sitges.
Un altre gest de record arriba cada setembre: durant la Festa Major d’Esplugues, un dels seus carrers amb més història es transforma en l’escenari del mercat d’artesanies “Esplugas City”. El centre històric s’omple de parades d’artesania i productes gastronòmics, tot sota una estètica western que aporta caràcter i originalitat a la festa, mantenint viva la memòria d’aquell Far West espluguí.
Precisament, aquest interès renovat és el que va portar Conejero a investigar-ne més a fons. Després de publicar el 2024 Perros callejeros. Una película irrepetible, l’autor va descobrir que diversos actors secundaris del film havien estat especialistes a Esplugas City: “La filla d’un d’ells em va ensenyar unes fotografies i allò em va fascinar. Visc a més de cent quilòmetres, però tot i així em va impressionar que tan a prop s’haguessin rodat pel·lícules de l’Oest”. A partir d’aquí va començar una autèntica tasca detectivesca per localitzar actors, especialistes i familiars, reconstruint una memòria oral que ara cristal·litza en el seu nou llibre.
Avui, del vell Esplugas City només resta una palmera que marcava l’entrada del recinte i, sobretot, el record. Però durant uns anys, Esplugues de Llobregat va ser territori de vaquers, pistolers i bandolers: un petit tros de Far West que ja forma part de la història cultural i cinematogràfica del país.
