La Capella, situada al Raval de Barcelona, acaba d'inaugurar tres noves exposicions. La Mancha más ciega, d’Ana Martínez Fernández (Cantàbria, 1982), i Totxana, de l’artista generatiu Heeey (Xavier Lozano, Barcelona, 1987), pertanyen al programa Barcelona Producció 2026, i la tercera mostra, Llenguatges materials, de Loana Flores (Buenos Aires, 1987), s’emmarca dins el programa Concèntric, en col·laboració amb EART, Centre de mediació, educació i art contemporani.
Pel que a l'artista barceloní Xavier Lozano, conegut artísticament com a Heeey, presenta a l’espai Rampa una obra que uneix l’habitatge i l’algoritme "per parlar dels nostres cossos forçats a desplaçar-se". Nascut a Barcelona el 1987, és un artista generatiu que crea art mitjançant codi. La seva pràctica se centra en la creació d’algoritmes generatius que produeixen peces visuals singulars cada cop que s’executen. Arquitecte per l’ETSAB (2012), combina la seva pràctica digital amb escultura feta amb materials de construcció. A més, tant en peces digitals com híbrides, la interacció amb el públic assistent i la participació d’aquest són una constant en la formalització de l’obra.
Heeey domina l’algoritme com a matèria i pensa creativament a través seu. Treballa amb sistemes de regles, instruccions i processos computacionals que produeixen formes variables cada cop que s’executen. En aquest cas, aquesta lògica surt de la pantalla i es troba amb materials de construcció, com en altres ocasions s’ha trobat amb la pedra i, ara, amb la totxana. L’obra convida el públic a manipular l’espai i a convertir-se en l’algoritme que manipula l’escultura.
En aquest sentit, Totxana dialoga amb la tradició de l’art conceptual i amb artistes com, per exemple, Sol LeWitt, per als quals la idea, la instrucció i el procediment podien ser tan importants com la forma material de l’obra.
A partir d’aquest gest senzill, l’escultura comença a canviar. L’obra es defineix a partir de la interacció entre l’algoritme i el visitant. La forma inicial de l’escultura es desfà progressivament, com la comunitat quan els seus habitants es veuen obligats a abandonar casa seva, les seves xarxes de suport i les seves rutines quotidianes. Totxana es converteix així en una ciutat que apareix i desapareix, en un paisatge forçat sotmès a regles que afecten directament els cossos que l’habiten.
Ana Martínez Fernández i Loana Flores
Pel que fa a l'obra d'Ana Martínez Fernández, l'artista ha desplegat una recerca entorn de la qualitat expansiva de l’escultura. A La Mancha más ciega (La Manxa més cega), en col·laboració amb el programa del Passaport de Fustes d’Estructuras3000, dona continuïtat a aquesta recerca a partir d’un únic material: vinil autoadhesiu fabricat industrialment i imprès amb un patró fotogràfic que reprodueix planxes de fusta. Malgrat que habitualment aquest vinil es fer servir per homogeneïtzar, protegir o embellir superfícies malmeses per l’ús i el desgast, en adoptar-lo com si es tractés d’un material de modelatge i de composició arquitectònica, l’artista incideix en la qualitat il·lusòria del material i en la fallida de l’efecte decoratiu amb què es va produir.
Al vestíbul de la Capella, l’exposició Llenguatges materials, de Loana Flores a cura de Gisela Chillida, reuneix una constel·lació de biomaterials desenvolupats a partir de residus orgànics i descarts. Iniciat el 2018, aquest arxiu material en expansió presenta un camp obert de possibilitats, matèries que conserven la memòria dels seus orígens i que, a través de processos d’experimentació, adquireixen noves formes, textures i potencialitats.
