En Kara Diabaté és un baixista, compositor i arranjador nascut a Tambacounda, a l’est del Senegal i establert a Barcelona des de fa tres anys. Un cop aquí, ha format la banda d’afrofusió Kara Afri-Kang, que en mandinga, la seva llengua materna, significa ‘la veu d’Àfrica’. El conjunt assaja des de fa un any als bucs del Centre Cultural Albareda, al barri del Poble-sec de Barcelona, del qual Diabaté n’és veí des de fa un any.
La banda mescla ritmes i melodies tradicionals de l’Àfrica Occidental que reinterpreten a través del reggae, el funk, el blues, el jazz i la música contemporània. Kara Afri-Kang està formada per músics del Senegal, de França, d’Andalusia i d’Itàlia. A excepció dels senegalesos, ha conegut la resta d’artistes en sales de referència com Jamboree o Marula. Segons explica, des que viu a Barcelona assisteix a les jam session d’aquests locals i estableix contacte amb altres artistes per tal que se sumin al seu projecte.
En els darrers mesos, la banda ha tocat a sales de referència de Sants-Montjuïc com Sinestesia, Paral·lel 62, Mescladís i, fa un mes, el 19 de juny, van formar part del cicle Concerts Al Pati que organitzen des de l’Albareda. D’aquesta última experiència en guarda un molt bon record: “Va ser increïble el concert, la gent estava contenta i ballava. En concerts així, pots sentir-te tu mateix”, diu Diabaté. Aquell dia la banda es presentava en format complet: un saxofonista, un bateria, un teclista, guitarrista, percussionista, un cantant i un baix, en Kara. A banda, si cal, també se’ls pot contractar en petit format.
Tal com explica, Diabaté es troba en un moment dolç, ja que juntament amb diversos companys d’ofici estan ideant un projecte que consistirà a oferir residències temporals perquè músics de Barcelona i d’arreu de l’Estat s’estableixin al Senegal uns mesos per “afavorir l’intercanvi cultural entre el flamenc, la rumba i la música tradicional del Senegal”. El projecte és a les beceroles, però quan es detalli, el músic en farà difusió.
Els orígens del músic
La família pot ser una gran influència per a un músic i més encara si creixes amb una família griot, que és la figura dels narradors, poetes i músics de l’Àfrica Occidental que preserven les tradicions orals dels pobles. Concretament, el pare de Diabaté tocava la guitarra, la mare cantava i els seus oncles també eren músics. “Quan era petit la meva mare em recitava i cantava poemes tradicionals mandinga que m’han inspirat després per fer música moderna”, detalla Diabaté, el qual incorpora textos de poetes del Senegal als espectacles.
Format en música des dels tres anys, va haver de lluitar per poder fer estudis musicals, ja que a casa s’hi oposaven des d’un inici. Tot i això, va estudiar a l’Escola Nacional de les Arts de Dakar, a la capital senegalesa, on es va graduar el 2009. Més tard, va cursar durant dos anys la carrera de Dret a la Universitat de Dakar, la qual va abandonar per centrar-se en una carrera musical que no s’aturaria mai. De seguida va establir contacte amb artistes del Senegal, de Guinea i altres països amb qui tocava com a baixista en diferents formacions musicals.
Al llarg de la seva trajectòria ha acompanyat veus emblemàtiques com Aida Samb, Abdou Guitte Seck i també ha col·laborat amb referents com Dara i Thierno Mamadou de Guinea, a més del senegalo-anglès Diabel Cissokho.
No va ser fins al 2017 que va pensar que volia venir a Europa per aprofundir en la seva carrera. “Quan era petit el meu somni era viure a Barcelona”, confessa, i detalla que tots aquests anys ha viatjat per Europa amb un objectiu: aconseguir la seva identitat mandinga. “A Àfrica hi ha molts ritmes i el fet de barrejar-los amb els europeus aconsegueixes una altra identitat, que alhora és un reflex de la meva mescla vital. Vull que la gent se senti seu aquest ritme”, relata.
“No és fàcil tocar a Barcelona”
Diabaté es mostra crític amb la dificultat que hi ha per tocar a locals o petites sales de Barcelona: “No és fàcil tocar aquí i més encara sent nou. Jo m’ho faig tot i aconsegueixo concerts a través d’amics, però en general la música no es paga bé”.
Pel que fa al públic seguidor de la música africana, considera que n’hi ha, tant local com estranger, però al mateix temps troba a faltar que es creï més connexió entre la gent i la música tradicional africana, fet que atribueix al desconeixement.
Malgrat les dificultats, no hi ha dubte que la clau és no parar de picar-pedra com ell i conèixer el màxim de persones possible. De fet, així és com va aconseguir el 8 de juny actuar al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. Ho va fer en el marc de l’acte institucional que organitza l’Ajuntament al voltant del 25 de maig per celebrar el Dia d’Àfrica, una data que recorda la creació de l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), l’any 1963. “La celebració del Dia d’Àfrica és un moment per donar veu i visibilitat a aquest continent i posar en valor les societats africanes i les seves diàspores com a font de dinamisme i innovació social i cultural”, detallaven des del consistori al web.
L’acte comptava amb la participació de la tinenta d’alcaldia de Presidència, Relacions Internacionals, Educació, Salut, Drets Humans i Cicles de Vida, Maria Eugènia Gay, i el comissionat de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, Richard Sánchez. La trobada va acabar amb l’actuació d’aquest artista en format acústic, és a dir amb dues guitarres, percussió i veu. “Va ser una gran oportunitat per a mi”, conclou el músic.
