Hi ha preguntes que incomoden perquè són massa simples. Com seria un poble sense art? A partir d’aquesta idea, aparentment ingènua, però profundament inquietant, neix Stàsis d’un horitzó, l’espectacle que les alumnes de segon de batxillerat d’Arts Escèniques de l’Institut Doctor Puigvert estrenaran el pròxim 17 d’abril a les 19 hores al SAT! Sant Andreu Teatre.
Stàsis d’un horitzó no és només una obra, és un procés. Un procés que va començar mesos enrere i que, tal com explica la directora del projecte, Neus Martínez, “es tracta de la creació d’una peça teatral amb els alumnes de segon de batxillerat escènic”. Un laboratori creatiu on les alumnes no interpreten només un text: el construeixen des de zero per entrenar-se de cara al futur interpretatiu.
Crear des del no-res
El projecte parteix d’una idea radical: cedir el control. Els alumnes decideixen què volen explicar i com. “Es decideix de què es vol parlar, com anirà la peça, què tindrà i és entre tots i totes que s’acaba construint aquesta peça teatral”, explica Martínez. Durant sis mesos, el grup ha passat de la intuïció a l’escenari. Primer, explorant; després, donant forma. “És un projecte que va començar l’octubre” i que ha evolucionat fins a convertir-se en una maquinària creativa on tot encaixa: dramatúrgia, música, cos, espai.
Per fer-ho possible, han dividit el procés en comissions. Petits equips que assumeixen responsabilitats reals. “Hem creat unes comissions que són com grups de treball perquè tothom pot fer tot”, detalla la directora. Un sistema que transforma l’aula en una companyia.
La revolució de l’art
El resultat és una peça que desafia les etiquetes. “És la revolució de l’art”, resumeix Martínez. A l’escenari, una història: un poble que decideix prohibir tota expressió artística per ser més eficient, més productiu, més feliç. Però el que ve després no és ordre, sinó fractura. En aquest sentit, la ficció es converteix en mirall i el llenguatge en eina. “És un espectacle on es barreja cançons, text, dansa”, avança. Una suma de disciplines que respon a un desig inicial tan simple com revelador: voler-ho tot. Ballar, cantar, parlar... I fer-ho amb sentit.
Més enllà de la seva estrena en un gran escenari, els alumnes experimentaran una altra qüestió; potser la més important. “És una superoportunitat per entendre realment com s’articula tot el fet d’arribar a presentar un projecte teatral”, afirma Martínez. Perquè aquí no només han après a actuar; han après a construir. A entendre que el teatre és un mecanisme complex: “És un engranatge molt gran”, afegeix. I cadascuna dels alumnes n’és una peça imprescindible. El resultat no és només una obra, sinó una mirada. Una manera d’entendre l’art com a espai compartit, com a procés i com a pregunta.
Una invitació al veïnat
L’estrena al SAT! no serà només el final del trajecte, sinó també un inici. “Crec que és interessant veure les inquietuds dels joves d’avui en dia”, defensa Martínez a l'hora de convidar el veïnat a assistir a la sala andreuenca. "Entendre què els preocupa, què volen dir, com miren el món". Potser, al final, aquesta és la veritable pregunta que planteja l’obra: no com seria un poble sense art, sinó com seria un poble que no escolta els seus joves quan el creen.
