“Fa 30 anys Los Planetas publicaven Pop. El Sónar, nascut el 1994, es consolidava com a referent internacional de la cultura electrònica. A l’Hospitalet, la Sala Salamandra obria les portes. I tu, on eres?”. Amb aquesta declaració d’intencions, la sala de concerts del número 237 de l’avinguda del Carrilet anunciava a xarxes fa dies la festa que celebraran el pròxim 18 de juny. La trobada serà un homenatge als trenta anys durant els quals la Sala Salamandra ha vist créixer grups de referència com Estopa o Love of Lesbian. Qui vulgui anar fent boca, pot comprar la samarreta que han dissenyat expressament per l’aniversari.
Només cal parlar una estona amb David Lafuente, cofundador i director de la sala, per fer un viatge a l’Hospitalet del 1996. “Érem tres amics de l’institut. Teníem 22 anys i volíem crear el club de música alternativa que no existia a la nostra ciutat”, comença Lafuente. En aquell moment, l’Hospitalet s’havia desfet de sales de referència com A Saco Depósito Legal (que acabaria sent Razzmatazz). “Com podia ser que es poguessin veure grups indie a una sala de concerts de Barcelona, però no hi hagués locals a l’Hospitalet on sonessin?”, dispara el director. Aquestes idees rondaven pel cap de Lafuente i de dos companys més, Lluís Correa i Francisco Tortosa. Amb ells va començar l’aventura, però al cap d’un temps van baixar del carro. Al cap de poc s’hi van sumar Oleguer Bataller, actual tècnic de so, i Paco Venegas, encarregat de la comptabilitat. Lafuente és, des del primer dia, el responsable de la programació de la sala.
10 anys aguantant: “Teníem un munt de crèdits”
L’actual director de l’espai resumeix amb una idea clara què representa la Salamandra per al circuit musical de Barcelona i l’Hospitalet: “Si vols veure determinats grups has de venir a la perifèria de Barcelona. És el que va ser Brooklyn per a Nova York en el seu moment”. I com ha assolit tanta fama aquest local situat en un polígon industrial?
El 1996, l’actual director de la Salamandra treballava als fogons d’un restaurant al centre de la ciutat on, de fet, es va cuinar el nom de l’espai. Pensant en què podia acompanyar la paraula ‘sala’, va observar la salamandra, un aparell que escalfa plats. El 21 de juny d’aquell any arrencava el projecte musical en un local a l’avinguda Carrilet, 301, entre polígons, perquè necessitaven “estar en una zona aïllada”. Però els plans urbanístics de la zona van forçar el trasllat del negoci al número 235 del mateix carrer. “Vam estrenar la segona sala amb un concert del Muchachito”, recorda Lafuente.
Ara bé, l’esclat de la bombolla immobiliària va fer aturar el projecte previst i la Salamandra va passar a programar durant deu anys a les dues sales, asseguren, amb penes i treballs: “Vam fer malabars per aguantar. Teníem un munt de crèdits”. Finalment, el 2017, les màquines van arribar al solar i va tancar la sala original.
Amb tot, al llarg d’aquella dècada van entrenar, com apunten, l’olfacte musical: “Som una sala mitjana, no som Razzmatazz ni Apolo, i això fa que vingui aquell grup que encara no ho ha petat”, apunta Lafuente, el qual detalla que fa tres dècades, lluny d’algoritmes i de la batalla pels seguidors a Instagram, feien servir les botigues musicals del barri i uns catàlegs que s’anomenaven Guía de la música. “Era una guia que la gent de la música en viu comprava perquè sortien els contactes de managers, les empreses d’escenaris, els lloguers d’equips…”, comenta.
En una botiga de la zona, de fet, van descobrir els Estopa. “Vam anar a Gong Disco, a la Farga de l’Hospitalet, i ens van dir que s’estava venent molt el seu primer disc”, recorda Lafuente. Així, Estopa feia a Salamandra, l’any 2000, el seu primer concert amb banda a Catalunya, el segon a Espanya. Més noms: de les quatre edicions del Concurs Pop-Rock Ciutat de l’Hospitalet, organitzat per la Salamandra amb l’Ajuntament, Örn (d’on sortiria Mürfila) va guanyar la de 1998, Trimelón de Naranjus (d’on sortiria Muchachito Bombo Infierno) va guanyar la de 1999 i Love of Lesbian el 2000. El concurs es va aturar per traves administratives amb l’Ajuntament.
Al llarg de trenta anys, qui gestiona una sala musical les veu de tots colors. Tal com observen des de la Salamandra, si bé el sector s’ha professionalitzat, la velocitat amb què les bandes creixes fa que ara alguns grups se’ls escapin de les mans. “Abans una banda treia disc i ja el programaves a sis mesos vista. Ara, quan truques a Arde Bogotá o Ultraligera, ja són massa grans per venir a una sala de mitjà format.”, lamenta Lafuente.
Això no impedeix que l’escenari de Salamandra hagi acollit grups estatals i internacionals de gran renom al llarg dels anys. “Vam programar els Vetusta Morla, de manera que si els volies veure a Catalunya, havies de venir aquí”, remarca Lafuente.
Trencar amb la centralitat barcelonina
Un altre factor que enorgulleix la sala és que no només ha esdevingut espai de referència per a grups estatals, sinó també per al públic del Baix Llobregat i per als dels barcelonins més propers a l’Hospitalet. Concretament, fa poc han fet un estudi de mobilitat a dues mil persones (del total de 200.000 aproximadament que reben a l’any) i han vist que un terç prové l’Hospitalet, un altre de pobles diversos del Baix Llobregat i l’altre terç de Barcelona, concretament dels barris de Sants i les Corts. “Que vinguin de Barcelona trenca amb la mentalitat tradicional que els de Barcelona sempre s’han de quedar allà. Si el nostre públic és majoritàriament local és perquè hi ha gent que prefereix venir a un lloc com el nostre perquè estan més a gust que altres de Barcelona on hi ha molts guiris”, reflexiona el director.
Amb tot, què sona a la Salamandra? De dijous a diumenge la sala és a vessar de propostes que van del rock, a l’indie, passant pel pop o el reggaeton. A la Salamandra hi ha tant grups tribut en directe com el d’aquest divendres al vespre que homenatja Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden i Foo Fighters, com la sessió de club Zoco que, des de fa anys, inunda la sala cada divendres i cada dissabte dels èxits de pop i reggaeton del moment. Una altra cita que ha guanyat fama darrerament són les anomenades SBT, sessions de ball que es fan diumenge a la tarda per aprendre a ballar batxata i salsa.
Aniversari amb una ampliació a la vista
No hi ha aniversari sense un bon regal i la Salamandra n’espera un de gran. La sala ja té l’autorització municipal definitiva per iniciar una ampliació de 500 metres quadrats al solar que han comprat a una antiga cimentera que queda al costat de la Salamandra. Si tot avança, la sala principal mantindrà l’aforament de 800 persones i el conjunt guanyarà una sala per fer concerts de grups emergents que acollirà fins a 200 persones. Les obres preveuen també una terrassa per prendre l’aire i fumar, evitant així les molèsties que sovint es causen al carrer. Ara mateix, segons apunta Lafuente, continuen a l’espera del permís perquè entrin les màquines. La previsió és que les obres durin entre un i dos anys.
Amb una mirada general a la ciutat, el responsable de la sala celebra poder aportar un granet de sorra al conjunt del projecte Districte Cultural, el qual veu amb més bona salut que mai: “S’està creant cert pol musical. A l’octubre va obrir aquí també el Village Underground Barcelona, ara per fi torna El Pumarejo, als quals hem ajudat i Sergio Caballero, un dels directors del Sónar, està fent un centre de creació cultural. El futur creixement de Barcelona passa per aquí”, sentencia.
Amb tot, la celebració del trentè aniversari va arrencar al març coincidint amb els vint anys del Lets Festival. El concert que es va fer a la Sala Salamandra va reunir tres bandes clau de l’escena indie catalana i espanyola: Dorian, Sidonie i Standstill. La pròxima cita, la principal, és el 18 de juny. De moment ja han anunciat que els visitarà Amparanoia i Joan Garriga amb Madjid Fahem. La festa, però, no acaba al juny, ja que continuarà entre els mesos d’octubre, novembre i desembre amb una “programació especial de bandes potents”. No hi ha dubte, per tant, que queden moltes nits per viure a l’avinguda del Carrilet.
