“Encara es relaciona el claqué amb el cinema musical antic, amb Fred Astaire i Ginger Rogers i, en canvi, està molt més a prop d’un espectacle rítmic. Però perquè els programadors ho sàpiguen ho han de veure, i no venen”. Aquestes paraules són de Clara Martínez, ballarina i professora a Luthier, una de les escoles de claqué de referència a Barcelona. La queixa de Martínez és compartida per altres ballarins de la ciutat que, tot i fer molts anys que comparteixen espais amb nombrosos estudiants internacionals, lluiten per donar a conèixer la disciplina i fer-se lloc a la programació cultural barcelonina.
“He reservat entrades per a programadors incomptables vegades i no han aparegut. Com podem ensenyar-los el que fem? No sé si és que no hi confien o no els interessa”, lamenta Martínez, que recentment ha engegat un quintet de jazz on el claqué és “un instrument més”. Fins ara han actuat en un restaurant del Born, però ara s’han proposat accedir als circuits professionals de jazz. “La primera oportunitat l’hem trobada en un festival molt conegut de Frankfurt i aquest estiu actuem a Bèlgica”.
Segons aquesta ballarina, el desconeixement del claqué és el principal Taló d’Aquil·les perquè les companyies treguin el cap en la programació barcelonina. Tot plegat, en una ciutat que les fonts d’aquest reportatge citen com “la capital d’Europa del claqué” i que es troba a les portes de la celebració del Dia Internacional del claqué, aquest dilluns 25 de maig.
Barcelona, capital d’Europa del claqué?
Guillem Alonso és, des del 2011, el director de l’escola Luthier, situada a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Alonso, a més, és ballarí de la prestigiosa companyia de claqué Camut Band, fundada el 1994, amb una llarga trajectòria d’espectacles propis que s’han representat a la ciutat, a l’Estat i a tot el món. L’experiència d’Alonso el porta a afirmar que, més enllà dels Estats Units, país mare del gènere, si parlem d’Europa, Barcelona és la capital del claqué. Un dels puntals indispensables és, segons explica, les escoles que hi aposten des de fa dècades, com El Timbal, Coco Comín, Elisenda Tarragó o Memory. La peculiaritat de Luthier és que, com als altres centres mencionats, s’hi fan classes de teatre o dansa, però té molta més oferta de claqué.
I per què Luthier atrau tants ballarins estrangers? “Hi ha alumnes alemanys, per exemple, que ens expliquen que a les seves ciutats hi ha un sol professor de claqué. Aquí hi ha classes 24 hores al dia amb quinze professors, a més d’una comunitat forta i molts espectacles per anar a veure. No hi ha cap altre lloc on puguin trobar-ho”, comenta Martínez des d’una de les aules de Luthier, on imparteix classes. Aquesta internacionalitat, de fet, ella la viu de prop amb la seva altra companyia, La Banda Street Groove, on barregen el claqué amb la dansa urbana i la percussió corporal i que està formada per cinc catalans, un francès, un italià i una colombiana establerts a Barcelona que van venir atrets per la formació professional de Luthier.
Una comunitat local forta, però les oportunitats a fora
Martínez introdueix el concepte ‘comunitat’, un dels punts clau que els entrevistats destaquen, malgrat les dificultats, per continuar al peu del canó en una ciutat sovint hostil pel claqué. “Hi ha molta familiaritat. Mai he sentit que hagués de competir amb algú, fet que potser passa en altres sectors artístics”, valora la ballarina.
Aquesta paraula també agafa força en una recent publicació de la ballarina i investigadora Gisela Noguero. A El claqué a Barcelona: la història d’una comunitat (El Punt Volat), l’artista explica com el claqué es va consolidar a la ciutat a partir dels vuitanta amb figures clau com els germans Méndez, Mireia Font, Toni Mira, i posteriorment, amb els citats Guillem Alonso i Clara Martínez.
L’època d’or del claqué se situa entre els noranta i el 2010
El llibre recull una idea a la qual dona suport Alonso: l’època d’or del claqué se situa entre els noranta i el 2010, quan la comunitat era molt forta i hi havia molta feina. “La Camut Band feia moltíssimes gires, no paràvem de treballar”, afirma. Però la crisi del 2008 va afectar la programació cultural dels ajuntaments, indispensables per al sector. “Ens deien que cobraríem al cap d’un any i mig”, recorda el ballarí, que afegeix que va refer-se gràcies a la seva incorporació a l’escola Luthier. Des de llavors, el sector va tornar a respirar, tot i que la crisi del coronavirus va impactar de nou.
Qui també ha fet malabars per trobar feina és Martínez amb La Banda Street Groove, nascuda a partir d’una residència al Centre Cívic Barceloneta, un equipament municipal especialitzat en dansa. Tot i haver format part de la programació de diversos centres cívics, del programa Barcelona Districte Cultural, La Mercè o el Dansa Metropolitana, la ballarina detalla que “les oportunitats van amb comptagotes” i que, en general, se’ls reconeix “més a fora de casa que aquí”, on sembla que fer claqué “no és suficient, sinó que sovint ha d’estar emmascarat de teatre familiar, per exemple”. Concretament, Martínez detalla que amb aquesta companyia porten tres anys intentant accedir al circuit escolar de dansa i que “no hi ha manera”.
Programar claqué: desconeixement i encassellament
Fins ara hem parlat del problema del desconeixement envers el claqué, però les fonts consultades afegeixen un segon inconvenient, l’encasellament. “Abans es programava art en general i ara hi ha més exigència. Els programadors s’han volgut especialitzar. Abans tu feies un espectacle que combinava circ, claqué i còmic i era més benvingut”, comenta Alonso. Per la seva banda, l’autora d’El claqué a Barcelona: la història d’una comunitat afegeix que la “gràcia del claqué és que té moltes facetes”. En general, els espectacles ballen entre dues aigües, ja que barregen dansa i música. “Com que està tot compartimentat, de vegades se’ns considera espectacles de dansa, un circuit on costa d’entrar. Si la dansa ja està invisibilitzada, el claqué on queda?”, lamenta Noguero.
En aquest sentit, els entrevistats denuncien que la inexistència d’un conveni laboral per al sector de la dansa fa que de vegades els teatres o salen facin amb ells “el que es vol”. Noguero ara mateix treballa com a ballarina a la companyia Teatre al detall, cosa que facilita les condicions, ja que el teatre sí que disposa de conveni laboral.
"Si la dansa ja està invisibilitzada, el claqué on queda?", diu Noguero
En el cas de la dansa a Catalunya, només es disposa del Pacte Laboral que va impulsar el 2005 l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) i que afecta les companyies adherides i els professionals vinculats a l’associació, però no tot el sector. Cèsar Compte, gerent de l’APdC, explica que ara mateix l’entitat treballa amb l’Associació de Companyies Professionals de Dansa de Catalunya per “equiparar el pacte amb un conveni” amb unes noves mesures que, entre d’altres, preveuen “ajustar els preus dels espectacles, els assajos, reconèixer les baixes laborals”. Està previst que es posi en marxa aquest estiu.
Malgrat aquestes actualitzacions, Compte té clar que el problema de fons és un altre: “La manca d’un conveni laboral no impedeix fer més o menys contractacions de ballarins de claqué, es tracta del desconeixement que hi ha sobre la dansa. Des de l’APdC fem una feina important perquè la dansa surti a les programacions”.
“No podem deixar de ballar”
“Una de les conclusions que he extret del llibre és que, tot i les dificultats, es continua picant pedra. No podem deixar de ballar”, sentencia Noguera. Ella, precisament, és membre de Tot pel claqué. Creada per en Guillem Alonso, Mireia Font i la Maribel Pascual fa 27 anys, és l’única associació d’Espanya dedicada a la difusió del gènere i, de fet, al voltant del Dia Internacional del Claqué, organitzen diverses activitats. Per començar, dilluns vinent conviden a gaudir d’un documental dedicat a Gregory Hines i conduït per Ruben ‘Fruty’ Pérez a l’Occulta del Raval a les 19 h. Després faran entrega del Premi Claqueta 2026 a la ballarina i professora de l’Escola Luthier, Roser Font. El pròxim 30 de maig continuaran la celebració amb la Gala de les creacions emergents al Centre Cívic Casa Groga a partir de les 12 h i el dia 31 celebren a Sants la 22a edició de Claqué al carrer, una festa dedicada al gènere que organitza anualment Tot pel claqué.
A banda, la recerca del prestigi a Barcelona també passa per una escena que, lluny dels grans focus, manté el gènere en moviment a través de petites companyies, espais alternatius i trobades obertes. Un dels punts de referència barcelonins és el Teatre Golem’S de Gràcia, on l’últim diumenge de cada mes se celebren sessions de música en directe i claqué dirigides per Laia Molins que reuneixen artistes i públic habitual del circuit. A això s’hi suma la trobada que té lloc el primer i el tercer diumenge de cada mes al parc de la Ciutadella, un espai gratuït i obert on ballarins improvisen a l’aire lliure, sovint acompanyats per músics en directe.
En aquest ecosistema també destaquen, entre d’altres, companyies barcelonines com Cotton Bros; The Hot Shoe Sugars, companyia formada per dues angleses (Dominique Cresswell i Brooklyn Barber) i una francesa (Marie Wils) que van arribar a Barcelona per estudiar la formació professional de Luthier i s’hi han acabat establint; La Banda Street Groove i la companyia de Clara Martínez que actuarà el 19 de juny dins del cicle Ritme al Centre Cívic Can Felipa. A aquesta activitat constant s’hi afegeixen propostes com l’espectacle Set de ritme, de la veterana Camut Band, que aquests dies gira pel territori català.
Barcelona, per tant, s’ha convertit en un refugi europeu del claqué: una ciutat amb escoles especialitzades, una comunitat internacional consolidada i una escena que no ha deixat de crear malgrat la precarietat i la invisibilització. Però el contrast és evident: mentre estudiants arriben de tot el món per formar-se aquí, les companyies locals continuen topant amb la falta de programació, el desconeixement institucional i l’encasellament d’un gènere que molts associen a tòpics del passat. Tot i això, la comunitat del claqué continua picant pedra des dels centres cívics, els teatres petits i els espais públics amb la convicció que, tard o d’hora, Barcelona acabarà reconeixent allò que ja fa anys que veu la resta d’Europa.
