Ànima és un musical que es pot veure fins al 24 de maig al Teatre Tívoli. És una història de tenacitat: malgrat els calaixos on el projecte va dormir uns quants anys, malgrat les productores que van mirar cap a un altre costat, malgrat un sector –ep, no és l’únic!– que no sempre sap reconèixer el que té davant. Ànima és, un mirall perfecte d’aquesta tenacitat irreductible que permet convertir una passió en una realitat. Abans de guanyar el concurs que va permetre'n l'estrena al Teatre Nacional de Catalunya, el projecte va encaixar negatives, va aguantar el pes del dubte, va reformular-se i va sobreviure al desànim. Una trajectòria que, sense que fos buscada, converteix el musical en una declaració de principis: la història que explica —la d'una noia, la Greta, que vol ser animadora en un món que no ha estat pensat per a ella— és, també, la història de com ha nascut el muntatge. A Núvol ja n’hem parlat del musical, i no m’hi estendré, més enllà de dir que és una obra que realment val la pena, i el llibret i les cançons funcionen com un engranatge perfectament executat per una elenc en estat de gràcia.
Però el 29 d'abril, amb motiu del Dia Internacional del Disseny, la funció que la companyia Vero Vero va oferir al Teatre Tívoli va convidar-hi trenta-cinc il·lustradores. Si com canten en una de les peces del musical “cada estrella és un somni que algú ha aconseguit fer realitat”, al teatre hi havia trenta-cinc estrelles, trenta-cinc històries reals –que podríen haver estat moltes més– paral·leles a la que es desenvolupava damunt de l’escenari. Trenta-cinc somnis plens d’il·lusió, persistència, talent, desenganys i per damunt de tot, tenacitat. Perque si bé, per dibuixar, “amb un llapis n’hi ha prou”, per sobreviure professionalment en aquest món difícil, potser cal alguna coseta més.
Les artistes van anar arribant de mica en mica, passaven per taquilla a recollir les invitacions i es camuflaven entre el públic amb una naturalitat que no enganyava ningú que sàpiga mirar. Cabells vermells, monyos subjectats amb un llapis —l'eina, l'emblema, la prolongació del pensament—, mirades espurnejants. Autores veteranes, curtides en mil batalles, i altres de jovençanes, acabades de sortir de l’ou, es retrobaven lluny de la taula de dibuix i parlaven, com sempre parlen els qui han convertit la seva passió en la seva feina o viceversa, del darrer llibre publicat, del nou projecte que bull a l'estudi, de les idees que encara no han trobat forma. Rialles, petons, abraçades, bromes. Cua per fer pipi. Diverses generacions compartint el mateix espai, el mateix entusiasme lleument nerviós del qui sap que aquella nit serà especial sense saber ben bé per què. Crispetes.
La funció es va desenvolupar amb el desplegament de passió que la companyia Vero Vero ha sabut imprimir a aquesta versió més dinàmica i reduïda de l'espectacle. Des de les butaques, les il·lustradores seguien el relat de la Greta amb aquella atenció particular que hi posa qui no solament veu una ficció sinó que reconeix un itinerari. Alguna assentia lleugerament davant certes escenes, amb el cap inclinat uns mil·límetres, el gest involuntari del qui confirma allò que ja sap. Més d'una llàgrima. Pell de gallina davant d'una identificació que no era sentimental, sinó estructural: allò que passava a l'escenari havia passat, d'una manera o altra, a moltes de les qui seien a la platea. Al final, amb el públic dret i aplaudint, Paula Malia va demanar silenci la sala per anunciar la presència de les il·lustradores. El Tívoli va reprendre una ovació que va fer tremolar les parets. La gent del gremi del llapis, que som majoritàriament solitaris, taciturns, agorafòbics, portem molt malament les aglomeracions. I encara pitjor si hi esdevenim d’alguna manera el centre d’atenció. Mentre els palmells retrunyien al teatre, alguna va mirar de cua d’ull la localització de les sortides d’emergència. Altres calculaven si es podien amagar sota la butaca. Difícilment cap altra funció d’Ànima podia aconseguir una connexió més directa amb la platea que amb el públic d’aquella nit on hi havia tantes autores i parelles, pares i amics, gent que han viscut, sofert i encoratjat carreres artístiques malauradament massa similars al que s’acabava de veure sota el domàs vermell del Tívoli. En acabat, les artistes van pujar a l'escenari. La fotografia de grup amb l'elenc que es va fer al final és una imatge nítida i rotunda: trenta-cinc maneres de persistir.
No és, però, una qüestió de xifres. La incorporació de la dona al món de la il·lustració, l'animació i el còmic ha estat sovint narrada en termes de conquesta –com si es tractés d'envair un territori aliè– quan en realitat es tracta d'una simple normalització d'allò que mai no hauria d'haver estat d'una altra manera. Cap àmbit no hauria de ser patrimoni exclusiu d'un sol gènere, i menys en l'artístic, on la diversitat de mirades és la condició de possibilitat de qualsevol riquesa. Ara bé, el que aquí cal subratllar és que la veritable transformació no ha estat la integració femenina en estructures preexistents. No n'hi ha prou que les dones facin la mateixa feina que abans feien els homes, al servei de les mateixes idees, dins dels mateixos formats. La revolució –i la paraula no és excessiva– ha arribat quan les il·lustradores han pogut dur a terme els seus propis projectes: quan han posat el talent a disposició de la seva pròpia mirada, no de la dels altres. D'aquí han sorgit noves temàtiques, noves sensibilitats, noves maneres de construir un relat a través de la imatge. Un territori visual que no existia perquè ningú no l'havia traçat. Aquest és el futur que volem, on el talent de les nostres artistes ens enriqueix, ens perfecciona i fa millors. Esperem haver deixat completament enrere el temps en que una carrera artística femenina quedava sempre a l’ombra de la seva parella masculina, com passà a Montserrat Barta (1906-1988) o Antònia Trenchs (1913-1939), o quan el talent de les artistes es feia servir per perpetuar el masclisme estructural, com el que passà a Trini Tnturé (1935-2024), Purita Campos (1937-2019), o Carme Barbarà (1933). Val la pena llegir Marika Vila, que ha estudiat i explicat molt bé com el dibuix, sota la mirada masculina, s’ha utilitzat com a eina de construcció política i social.
En aquella fotografia amb l’elenc d’Ànima la majoria hi veureu un estol de noies rialleres. Però rere cara somriure hi ha una lluita, una història, una estrella que brilla amb la llum d’un somni acomplert. Per damunt de tot és la fotografia d’una constel·lació de talent. Perquè damunt de l’escenari del Tívoli, el que guspireja és la tendresa onírica de la Mercè Tous, el cromatisme atmosfèric de l’Anna Valpuesta, l’instrospecció aquarel·lística de la Marta Casals, la tendresa naïve de la Marta Palet, el vigor expressiu de la Júlia Olivella, el vitalisme joiós de la Mónica Roca, la introspecció pàstica de la Teresa Calbó Angrill, la feminitat etèria de la Tania Luque, la lleugeresa enjogassada de l’Elena Pedrola, la colorida calidesa de la Miriam Fernandez Diaz, el detallisme deliciós de la Sara Sánchez, la contundència irònica de la Lyona (Lyona Ivanova), la subtilesa evocadora de la Marta Rovira, l’elegància austera de la Laura Varela, la ductilitat preciosista de l’Aina Pongiluppi, la força lírica de la Natalia Balza, la vibració emotiva de l’Alba Martí, l’expressionisme eteri de la Montse Fortino, la sensiviliatat expressiva de Glàfira Smith (Andrea Ferrando), l’erotisme exuberant de Rainvart (Rocío Vidal), la llum mediterrània de la Sílvia Pons, la versatilitat experimental d’Alba Domingo, la contundència poètica de Maria Beitia, la fluïdesa plàstica de l’Eider Santos, la minuciositat grafítica de la Laura Reixach, l’afabilitat infantil de la Maria Josep Subirachs, l’audàcia gràfica de la Maria Losada, l’expressivitat fascinant de l’Eva Sánchez, l’ofici esmolat de l’Anna Mongay, les filigranes líriques de l’Elena Val, l’experimentació bulliciosa de la Rosa Vidal, l’espontaneitat brillant de la Mercè Galí, el coratge novençà de l’Aina Vegas i la jovialitat deshinibida de la Chuchu (Sónia González). No sé si em puc imaginar la possibilitat de viure en un món capaç de deixar escapar tot aquest talent. Però Catalunya és avui un dels principals focus de creació europeus en l’àmbit de les arts visuals i ho és, no pas gràcies a la industria ni les institucions, sinó, justament, per la tossuderia de les autores a seguir el camí que els dicta el fons de l’ànima.
Celebrem l’existència d’Ànima –queda poc, abaixen el teló aviat, aneu-hi!– de la seva celebració del talent, de la seva voluntat d’inspirar els que venen al darrera. La posada en escena és deliciosa, les cançons enganxen, els actors broden una filigrana interpretativa, però per damunt de tot, Ànima és, en aquest sentit, un exemple precís d'allò que hem estat descrivint. No només una bona idea d’Oriol Burés sobre una noia que vol acomplir el seu somni en un món d'homes és, també, un producte creat des d'una mirada que sap de què parla perquè l'ha viscuda. I el vespre que trenta-cinc il·lustradores —amb totes les diferències de trajectòria, d'edat, d'estil que les separen, amb totes les semblances: vivències, il·lusions, pors, menyspreus que les uneixen— van pujar juntes a aquell escenari no fou solament un gest simbòlic, sinó la demostració, en carn i en llapis, que la persistència col·lectiva és l'única resposta eficaç davant d'una indústria que, massa sovint, continua fent veure que no hi ha res a veure.