Els bars de barri són espais de socialització. Indrets que, històricament, han fet de punt de reunió, acollida i sociabilitat imprescindibles per a la vida veïnal. Ara bé, algunes veus del sector alerten que ara mateix aquests establiments es troben en un moment delicat fruit del context social i econòmic actual.
Els bars que et guarden les claus, et recullen els paquets, els seus propietaris et saluden pel nom quan entres i la cervesa no costa més de 3 euros viuen moments complicats. I és que en els darrers anys una sèrie de factors han provocat que cada cop sigui més difícil que aquests negocis tirin endavant.
Així ho asseguren moltes veus, com ara la del taverner i antropòleg Sergio Gil qui, el passat desembre, va organitzar el primer congrés d’antropologia gastronòmica a Barcelona. Ho va fer, en part, per posar sobre la taula la importància d’un espai que “està pensat perquè la gent es trobi i connecti” i que, més enllà de servir menjar, és “un nucli de relacions i interaccions humanes que dona resposta a la necessitat del barri de reunir-se, de trobar-se, de xerrar, d’escoltar i de participar de la vida”, explica a AMIC Cultura.
Però, d’altra banda, Gil reconeix que va avançar el congrés a finals de l’any passat –originalment estava pensat per aquest 2026– per posar sobre la taula la problemàtica de la pèrdua d’aquests establiments i de la seva identitat a Barcelona, tot i que es tracta d’una realitat que també es viu a la metròpoli. Una situació causada per diferents factors, com ara, tal com apunta Gil, la inflació dels preus dels productes, la precarització de la població i el creixement d’un model de negoci basat en macrocafeteries o “restauració organitzada” –de propietaris amb cinc locals o més– on prima únicament la producció i el consum.
Hi ha cada cop menys bars?
És difícil quantificar la pèrdua dels bars de tota la vida amb dades. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en els darrers deu anys Catalunya ha perdut 2.394 establiments d’aquest estil i Espanya 19.136. El problema és que aquesta categoria inclou moltes tipologies de negoci: bars, tavernes, bars de copes, discobars i discopubs, cerveseries, cafès, bars de sucs i venedors ambulants de begudes. La classificació, però, no distingeix entre aquells que són de barri o els que responen a noves tendències de consum.
Altres dades que podrien descriure la situació d’aquests negocis, com l’Enquesta d’Activitat del Sector de Restauració de Barcelona del 2024, mostren com cada cop hi ha menys establiments històrics a la ciutat. Des del 2014, els negocis de restauració oberts abans de 1979 o entre el 1980 i el 1990 han passat de ser el 56% al 28% del total. I, en una notícia d’El Periódico feta a partir de dades municipals, es va mostrar l’enorme rotació del sector a la capital catalana, la qual ha sumat fins a 5.600 traspassos de bars i restaurants i 761 noves llicències en els darrers cinc anys. Però, alhora, aquestes xifres tampoc contemplen quins tipus d’establiments han nascut o han mort: es tracta d’un nou Vivari que només li interessa el benefici i sense caràcter social, o un negoci de sempre que aposta per un estil tradicional?
“Els bars de tota la vida són una extensió del barri i fan de servei públic com les farmàcies i les botigues de queviures”, explica el sociòleg Manuel Delgado
Un clar exemple d’això últim seria el Bar Gelida a Barcelona, un negoci amb 80 anys de trajectòria que el 2024 va decidir obrir un segon local anomenat Bar Migrat per donar resposta als centenars de clients –tant júniors com sèniors– que sovint fan cua a les seves portes. O, inclús, els traspassos de bars de barri a membres de la comunitat xinesa –que segons l’enquesta anterior són propietaris del 15% dels establiments analitzats–, que en els últims anys ha agafat les regnes de molts bars abocats al tancament per manca de relleu generacional i que, en la nova etapa, s’acostuma a mantenir els plats i la comunitat de sempre.
Així doncs, la situació del bar de barri encara té molts matisos i, de fet, es tracta d’un terme que respon més a la sociologia que no pas al marc legal, que “fa curt”, segons diu Gil, per parlar d’un fenomen social tan ampli.
“Una institució”
Pel sociòleg Manuel Delgado, els bars de barri o de tota la vida són locals que han esdevingut “una institució del que és la vida social de proximitat”. “Són els bars en què hi ha un tipus de públic que l’ha vist com l’escenari més adient per un tipus de sociabilitat que els és pròpia o que s’assembla més a ells”, apunta. A grans trets, afegeix, són espais on el seu públic “troba un ambient reconeixible i amable”.
Amb tot, però, Delgado apunta que són locals que “estan directament vinculats a la personalitat del seu barri”, tot i que, paradoxalment, tampoc han de tenir “cap pretensió de personalitat pròpia”. I, de fet, s’acostumen a freqüentar perquè són els que estan més a prop de casa –el del barri– i acaben esdevenint un punt de reunió. “Són una extensió del barri i fan de serveis públics com ho farien les farmàcies i les botigues de queviures”, recalca.
A l’altra banda de la balança, però, hi ha aquells locals que “o bé no es pot o bé no ve de gust anar-hi”, puntualitza el sociòleg, referint-se als que són “obertament per a hipsters”. S’acostumen a instal·lar-se a zones turístiques i cerquen “una demanda més solvent i enriquida, com la del turista”. En aquest sentit, apunta que són els negocis dominats pel mercat i que, per tant, són els que opten per models més rendibles que prescindeixen del públic de sempre –el treballador corrent i l’estudiant que intenta gastar el menys possible, per exemple– i dels preus populars.
Per la seva banda, Gil insisteix que són locals basats en el consum massiu i que “no estan pensats per cuidar ni albergar la comunitat del seu voltant, del seu barri”. Per tant, parlem d’espais que han deixat enrere un dels aspectes fonamentals del que, per Gil, ha de ser un bar: espais socials, de socialització i d’acollida que formen part activa del dia a dia del veïnat.
Parlen els bars
Més enllà del marc teòric, quan preguntem a diferents bars de barris de la metròpoli sobre què significa ser un d’aquests establiments de proximitat, les respostes varien. Sandra García, copropietària de tercera generació del Bar La Patata (1955) a Cornellà, creu que implica un “ambient familiar que funciona exactament igual” que quan el va agafar el seu avi. “Parles de tu a tu amb els que sempre han vingut, saps el que volen sense preguntar i els coneixes a ells i la seva vida”, recalca. Un espai que, a més, des de fa 70 anys, García assegura que ha funcionat com lloc de trobada per als treballadors de les fàbriques dels voltants. “Als anys 50 hi havia pocs bars i restaurants, i la gent humil celebrava aquí comunions, batejos, casaments o simplement feia el cafè abans d’anar a treballar”, apunta. “Alguns dels clients que entren em diuen que ells van estar aquí de joves, i sempre pregunten pel meu avi”, afegeix.
“La majoria dels nostres clients són gent obrera, i si apugem els preus, simplement no vindran”, assegura Sandra García, copropietària del Bar La Patata de Cornellà
La Nova Farga (2014), al barri de Sants de Barcelona, tot i ser un local més jove, creuen que són aquell bar “dedicat a la gent del barri, des d’on es resisteix i també on entaules amistat o et fas col·lega amb els veïns”, assegura el propietari Ramón Puñet. “És un lloc on et sents com a casa”, insisteix. Un local que es contraposa a la dinàmica de les grans cadenes, les quals tenen un tracte “totalment impersonal i on a la persona l’atenen a caixa, agafa la safata i s’aïlla a la primera taula que troba”, afegeix.
I, per la seva banda, al Bar Boxes (1982) de Badalona es descriuen com “un bar familiar”. “El nostre tracte de sempre és cordial, i quan algú comença a venir vas agafant confiança i hi ha més complicitat”, explica el propietari de segona generació, David Segura.
Amb tot, però, els tres locals apunten que cada cop és més difícil tirar endavant un bar. “Abans els meus pares, ells dos sols, guanyaven molt més en beneficis del que fem ara jo i el meu germà”, lamenta García. En aquesta línia, la propietària de La Patata assegura que “la matèria primera s’ha encarit moltíssim”, però que ells no poden apujar els preus de la mateixa forma. “La majoria dels nostres clients són gent obrera i, si apugem els preus, simplement no vindran”, diu.
La Nova Farga també ha observat aquest encariment i, de fet, expliquen que noten que els clients cada cop estan més precaritzats a causa dels sous estancats i d’una crisi de lloguers que escanya la població. “Si tots els preus pugen, però el teu sou continua igual, d’on trauràs les despeses? Del bar, perquè del menjar de casa i de la compra, també cada cop més cara, no pots”, rebla Puñet.
A més, tant García com Puñet veuen com els bars de sempre i els establiments del seu voltant han estat substituïts per nous negocis o per grans marques. “Abans el McDonald’s era a Collblanc i a l’estació de Sants, però ara el trobes al mig del carrer de Sants”, exemplifica Pere Cardona, cuiner de La Nova Farga.
Els bars de barri, doncs, són conscients que viuen un moment complicat, però asseguren que cal lluitar per conservar-ne factor humà i de proximitat. “Són part del patrimoni cultural i espais de sociabilitat importantíssims i, si ens quedem sense aquests bars, se’ns acaba la vida”, conclou Gil.
Cuidar la tradició
“Fem cuina catalana per militància i no per res més. Perquè si no el més fàcil seria el que fa la resta, congelats i menjar ràpid, que sembla que ara és més popular”, sentencia Pere Cardona, cuiner del Bar La Nova Farga (2014) ubicat al barri de Sants, Barcelona.
De fet, Cardona defensa que la cuina “dels Països Catalans sempre s’ha lluitat, i es continua lluitant, als bars” i que, per ell, fer-ho no només representa un moviment de resistència vers una tendència cada cop més frenètica de macrocafeteries i restaurants regentats per grans franquícies, sinó també per “conservar el patrimoni cultural i gastronòmic de Catalunya”.
En aquesta línia, un dels tipus de cuina catalana que ara agafa cada cop més força és, sens dubte, l’esmorzar de forquilla. I és que, tant arreu de Catalunya com a l’àrea metropolitana, “l’esmorzar de forquilla viu un moment molt dolç perquè està sumant consumidors que s’apunten a fer-lo des d’un vessant lúdic i de gaudi”, explica Rafa Gimena, periodista, sommelier i coordinador de la Lliga del Port i la Forquilla 2025. Així, si bé el periodista apunta que a les zones urbanes com la metròpoli, l’esmorzar de plat català ha de competir amb propostes com el brunch, assegura que s’ha detectat una tendència on cada cop es fan menys sopars de tres plats i, per contra, a poc a poc augmenten els grups d’esmorzadors que opten per fer aquesta tradició catalana dos o tres cops a la setmana. “Ha estat un canvi social que ja ve de la covid, i també hi ha influït l’estat actual dels sous: un sopar gastronòmic de dissabte a la nit et pot costar fins a 120 euros si vas acompanyat, però amb aquesta mateixa xifra et pots fer esmorzars de forquilla durant tota la setmana”, recalca Gimena.
A més, el periodista creu que l’envelliment de la població també està ajudant a sumar més jubilats als bars de sempre i les seves comunitats que acostumen a fer aquests esmorzars. “Barcelona és molt diversa, i no només és l’Eixample o el Raval”, rebla l’expert, i afegeix que la capital catalana “encara té molta barriada i moltes zones que són com moltes ciutats o pobles de la resta de Catalunya, on tenen tota una comunitat al voltant dels bars que, si l’oferta del dia són esmorzars de forquilla, molta gent optarà per això habitualment”, conclou.
