Julio Manrique no s’hi posa per poc. El barquer, que s’estrena ara a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, és un muntatge complex, amb dinou personatges a escena, que demana una companyia de 21 actors perquè hi ha quatre actrius menors d’edat que han de fer funcions alternes. És, a més, una obra intergeneracional, que demana actors d’edats compreses entre els vuitanta i els set anys. Som davant d’una obra coral, com aquelles que en aquest país només se solen fer des del teatre amateur i que demanen la implicació de tot un poble, siguin els Pastorets o la Passió.
Salvant les distàncies, El barquer és la història d’una passió. La família Carney ha viscut durant deu anys amb incertesa la desaparició del Seamus Carney, membre de l’Exèrcit Republicà irlandés, l’IRA. Tot fa pensar que en Seamus ha estat ‘sacrificat’ pels seus mateixos companys de files per a haver informat als anglesos.
El barquer, que podeu llegir en traducció al català de Cristina Genebat editada per Comanegra, és una obra sobre un dol familiar intervingut per la ràbia política. Des de la primera escena ja sabem que el cos de Seamus Carney ha estat localitzat al fons d’un pantà amb un tret al cap, però el seu fantsama fa deu anys que s’arrossega i ha modelat la vida dels Carney durant tot aquest temps.
Al centre d’aquesta familia pagesa hi ha en Quinn Carney (Roger Casamajor), un home de quaranta anys que ha decidit construir una família en un entorn protegit, una casa rural al comtat d’Armagh, al marge del conflicto polític. La seva dona, la Mary (Marta Marco) li ha donat set fills i el més petit té nou mesos l’estiu de 1981. Es diu Bobby, com en Bobby Sands, el primer pres polític de l’IRA que va morir de resultes d’una vaga de fam a la presó el maig de 1981. El Quinn i la Mary han acollit a casa la Caitlin (Mima Riera), la dona del Seamus, i el seu fill, Oisin Carney, un adolescent introvertit i turmentat per la desaparició del pare.
El barquer transcorre al llarg d’un sol dia de l’agost de 1981 i ens situa en un context històric i polític crucial per a Irlanda del Nord, en un moment important dins el període conegut com els Troubles, un conflicte que va enfrontar catòlics republicans irlandesos i protestants unionistes i es va estendre al llarg de trenta anys. El conflicte de l’Ultser va deixar milers de morts i, també, moltes ferides obertes, com ha explicat molt bé el periodista Patrick Radden Keefe a No diguis res (Periscopi), un llibre que ha estat lectura obligada per als actors d’El barquer.
“El Quinn Carney havia format part de l’IRA, però en un moment donat decideix canviar la lluita armada per la pàtria irlandesa, tot per la preservació de la pau d’una altra pàtria: la seva família. Intenta mantenir la seva tribu lluny de la violència però, inevitablement, la violència acabarà trucant la porta dels Carney”, diu Manrique.
Sobre la desaparició del Seamus plana la sospita que va ser un traïdor. En Quinn, sense ser un desertor, és algú que també ha abandonat la causa i tard o d’hora ha de pagar un preu pel seu replegament en un país on no s’admeten mitges tintes.
“Jez Butterworth és un autor capaç d’escriure fins a 19 personatges i aconseguir que tots tinguin ànima, una veu pròpia i que tots siguin rellevants”, diu Julio Manrique. “No hi ha figurants, tots són peces imprescindibles dins el relat”.
Esteve Gorina, ajudant de direcció, apunta que El barquer és una obra en què cada actor, digui el que digui, té algu a qui mirar o replicar, gent fent vida a l’escenari”.
Manrique també valora que “Butterworth expliqui la història a través dels personatges. No sembla interessat en alçar la seva veu per sobre de les dels personatges per moralitzar, per arribar a cap conclusió tancada ni per donar-nos cap mena de lliçó”, afirma el director.
El barquer ens explica la història d’una família acordeònica, que té un aire txekhovià, perquè agrumolla en una sola casa membres de diferents generacions dels Carney i d’altres persones sobrevingudes que s’hi estan, de manera permanent o de visita. Els Carney són com l’acordió, un instrument que s’eixampla i es contreu amb un gemec que tant pot ser festiu com dolorós.
En Quinn i la Mary viuen en un mas d’Ormagh amb els seus set fills (interpretats per Oriol Cervera, Martí Gordero, Lua Amat, Sara Roch, i els duets formats per Nora Pàmies/Elena Salvat i Bruna Luz i Bruna Armengol. També conviuen a la mateixa casa amb tres persones grans molt idiosincràtiques: la tia Maggie (Anna Güell), la tia Pat (Imma Colomer) i l’oncle Pat (Carles Martínez), tots tres solters, que representen cadascun una manera diferent d’enfrontar-se a l’anormalitat d’un país políticament esquarterat. La Maggie, als seus vuitanta anys, és una dona visionària, capaç de percebre coses invisibles i les converses dels set fills dels Carney amb ella són divertides i delirants, perquè en el fons la Maggie s’ha refugiat en un món de fantasia. L’oncle Pat, de setanta anys, és un gat vell observador, que connecta la família amb una tradició atàvica que es remunta a temps immemorials. I finalment la tieta Pat és una dona que va viure en primera persona la independència d’Irlanda i que arrossega una ferida emocional des de fa dècades. Ella encarna com ningú la ràbia política que esclatarà més tard.
Per si fossin pocs, la família Carney també té a casa seva un anglès, en Tom Kettle (Norbert Martínez), que viu des de fa anys tolerat per la família dins aquesta amalgama txekoviana.
El britànic Jez Butterworth va escriure aquesta història amb informació de primera mà, ja que la seva parella, l’actriu irlandesa Laura Donnelly, va viure un cas semblant dins la seva família. El seu propi oncle era un membre de l’Exèrcit Republicà irlandès i va ser un dels 17 combatents de l’IRA depurats des de les pròpies files.
Butterworth situa la troballa del cadàver just el dia abans del dia de la collita, una celebració anual en què els Carney reben sempre la visita i l’ajuda dels Corcoran, tres joves adolescents desbocats que porten aires perillosos de la ciutat. Són en Diarmaid (Jan serra), en Declan (Max Vilarassa) i el fatxenda d’en Shane (Marc Soler), que també està implicat en la lluita armada i obrirà els ulls als fills grans dels Carney. Els Corcoran vindrien a ser aquella mena de cosins que només veus un cop l’any però que saben el teu secret més putrefacte i et refreguen la ferida.
Els Carney rebran altres visites incòmodes. La del pare Horrigan (Santi Ricart), el capellà de la família, que fa un paper tèrbol fent de mitjancer amb l’IRA, i la visita ominosa d’un emissari de l’IRA, en Muldoon (Ernest Villegas), que es presenta amb una proposta inadmissible per la família Carney. Tots saben què va passar amb en Seamus, però ha arribat l’hora de decidir com s’ha d’explicar la seva mort al món. La pugna de Quinn per controlar el relat del seu germà comportarà un sacrifici per a tota la família.
Una gran família teatral
Manrique està molt satisfet del procés d’assaig de l’obra. “S’ha generat una familia extraordinària de manera natural, des de la generositat. No hem volgut, des del principi, caure en el costumisme”, afegeix Manrique. “I, al mateix temps, tampoc volíem trair una peça que ens commovia profundament amb una proposta conceptual que li passés per sobre”, diu Manrique.
Roger Casamajor ha destacat que Manrique els ha donat llibertat però alhora és molt exigent. “Fa setmanes que estem concentrats en això i tenim ganes de mostrar al públic tota aquesta feina”.
Als seus vuitanta anys, Imma Colomer és l’actriu més gran del repartiment i està contenta de participar en aquesta obra tan intergeneracional. Colomer troba moltes ressonàncies entre l’acció d’El barquer i coses que han passat a Catalunya durants els darrers anys. “Coses que ens ha costat de deixar anar. L’odi existeix, i costa treure-te’l de sobre quan has patit tant.”
Carles Martínez diu que l’odi és una passió que si un no para, no s’acaba mai. I si algú cedeix, rep un càstig gran dels seus. El perdedor viu amb un odi latent molt gran”.
Norbert Martínez defensa que es facin obres complexes i intergeneracionals com aquesta i el valor que aporta a la professió, perquè facilita la transmissió patrimonial d’una tradició i d’un ofici de generació en generació”.
Carles Pedragosa s’ha fet càrrec de la direcció musical i l’espai sonor. L’obra arrenca amb una cançó sublim interpretada per Sara Roch. Totes les cançons de l’obra es canten en gaelic i pertanyen a una sèrie de peces anomenades Laments, que com el fado portuguès tenen la força per depurar el dolor amb unes melodies simples però plenes d’emoció.
