Comissariada originalment per Janice Li, l’exposició ha comptat amb el comissariat local de la Blanca Arias i la Júlia Llull. Una mosttra que es podrà veure fins al 8 de novembre de 2026, i reuneix obres, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per pensar la bellesa com una construcció canviant, travessada per la política, la religió, la medicina, el mercat, el gènere, la raça i la classe, analitzant críticament com ens construeixen els cànons de bellesa, quins queden al marge i quin és l’espai de llibertat que ens queda per subvertir-los. L’exposició anirà acompanyada per un ampli programa públic, amb conferències, visites guiades, un intens i extens programa de cinema, un programa educatiu i activitats de creació, en col·laboració amb institucions com l’espai creatiu Còrdova.
L’espai que habitem és canviant, plural, artificial i utòpic, marcat cada cop més pel poder de la indústria estètica i per l’imperi del selfie i les xarxes socials. La irrupció de la intel·ligència artificial ha multiplicat la còpia i l’artificialitat del cànon de bellesa, convertint els cossos en objecte de culte, en clau econòmica i social. Al mateix temps, ha ampliat i diversificat les possibles representacions i formes de definir la bellesa, enmig d’un debat incert condicionat per rèmores polítiques, econòmiques, morals i culturals. La bellesa, una qualitat que ens ha delectat i satisfet històricament els sentits i l’intel·lecte, està en tensió, més que mai, en una societat de la transparència, com sosté el filòsof Byung-Chul Han, que ens ha convertit en individus homogenis atrapats en un vaivé constant entre ser iguals o dispars, compartir gustos i ideals o rebutjar-se mútuament. L’exposició, comentava Judit Carrera, directora del CCCB, no només “ressegueix una categoria estètica fonamental que travessa l’art de tots els temps, sinó que ofereix una lent des d’on promoure la mirada crítica sobre el món contemporani”.
La Janice Li va deixar clar que no hi ha una resposta definitiva a la pregunta què és la bellesa. L’exposició explora per què, des de l’inici de la història humana, hi ha hagut aquesta recerca incessant de la bellesa, explorada com un sistema de creences complex, que està modelat per tot el que ens envolta, però que continua sent personal. Per això mateix, El Culte a la Bellesa convida el visitant a un procés per trobar-se a ell mateix, proporcionant un espai on cadascú pugui explorar-se, sense judicis, per descobrir com armar-se i recuperar-se enmig d’aquesta industrialització estètica i moral. La Júlia Llull sosté que aquesta segona versió neix de la intenció d’explorar la potència de les dissidències a l’hora de fer front al cànon estètic, que ha sigut una excusa per sotmetre cossos i territoris. “Sota la bandera de la bellesa s’ha produït molta lletjor al món”, afirma Llull.
L’exposició pren com a punt de partida el cànon establert pel classicisme, que equiparava la bellesa a proporció, virtut i ordre. El visitant dialoga d’entrada amb una venus, l’Idolino de Pesaro i l’Hermafrodita dormint de Bernini. Les dues primeres ens traslladen a la serenitat del Renaixement, gairebé ens fan sentir dintre del “Naixement de Venus” de Sandro Botticelli, o donant vida a les “Reflexions sobre la imitació de les obres gregues” de Johann Joachim Winckelmann. L’Hermafrodita, però, és un crit a la sospita, ens alerta que potser cal descol·locar el cànon i el normatiu, per qüestionar-nos si la bellesa va més enllà. Ajudant-se de la veu artificial d’Aitana López, la primera influencer no humana creada a Espanya, qui repeteix “el packaging canvia, però la pressió és la mateixa”, aquestes primeres obres deixen entreveure que potser cal sobrepassar la fredor modelada per imatges estàtiques, induïdes en les lògiques de mercat i profundament homogeneïtzades. A partir d’aquí, l’exposició navega al voltant de tres grans àmbits: els ideals de bellesa, la indústria de l’autoimatge, i la bellesa de la carn, per qüestionar-nos què ha estat la bellesa en l’art i la història, el que aquesta ens exigeix en el nostre propi present, i el que podria arribar a ser si desobeís els cànons tradicionals.
“Els ideals de bellesa” no se sostenen únicament en l’estètic, sinó que es construeixen des d’un context social, polític i religiós profundament divers que exerceix un paper fonamental, i que han fet del cos i de la imatge un element més, obert a la valoració i el judici. La primera sala acull obres d’artistes locals com Sandra Gamarra, Lorenza Böttner, Carlos Motta o Colita. La fotografia “No soy moderna, soy mucho más antigua” de l’artista Norma Pérez dialoga amb les obres inicials, reclamant com les belleses inconformes existeixen des d’abans que la colonialitat les anunciés, per reclamar que no només l’ideal és antic, sinó que també ho és la resistència, recordant-nos la fluïdesa i l’arbitrarietat d’aquestes categories estètiques. La nostra història sobre el món comença molt abans, en el prematur del paleolític, i l’exposició ens ho recorda. La sala col·loca al mig una vitrina amb diverses figures de venus, que desborden els cànons harmònics i estàndards que hem heretat des del món clàssic, per deixar en clar com la història és un límit a la propia reflexió de la bellesa.
La “Verge de Guadalupe” (1745), que representa una Madonna negra, o “Krishna amb Radha i tres Gopis”, de Calacutta Art Studio, que representa aquesta deïtat hindú, també negra, enmig de la dansa divina de Rasa Lila, subverteixen la voluntat de moltes de les obres, condicionada per una estètica imposada en ideals i comunitats, com una via estreta per definir la bellesa.
La representació històricament estàtica de la dona, emmarcada en la moralitat i la moderació, es va posant en contrast amb deformacions del cànon, que volen ser una manera de subvertir les imposicions estètiques, demonitzant-les, o bé contraposant-les. Juno Calypso ens proposa obres com “Slendertone I” o “A Girl's Guide to Egg Freezing - Step 3 The Harvest”, imatges de dones que exageren a la manera pop les modificacions estètiques, com una picada d’ullet al prisma original, a la construcció d’una imatge social, però que amaga lletjor. Perquè la bellesa no ha estat mai un fet innocent, sinó que ha jerarquitzat i ordenat la societat constantment al voltant de representacions de la feminitat que responien a la puresa, la joventut i la virtut.
La dissidència estètica és el contrapunt d’aquesta exposició, que amb artistes com Isidre Nonell, Ismael Smith, Josep Masana o Marià Fortuny, ens ensenyen que quan relaciones el cànon amb altres formes i contextos, aquest esdevé diferent i, sobretot, feridor. Deixa de ser un objecte plaent, com passa amb l’orientalisme, que delimita i classifica una bellesa, tipificant i definint on acaba la bellesa que podem sostenir. O com materialitza el col·lectiu gitano, representat en obres com “Retrat de gitana jove” de Julio Moisés, o la sèrie fotogràfica de l’artista Colita, on la comunitat gitana pren agència, dins dels seus tòpics, però des del dinamisme i la genuïnitat pròpia. Obres que ens retraten com ens hem beneficiat de la blanquitud, per excloure aquells cossos afectats pel cànon.
La bellesa també sobrepassa la corporeïtat per encaminar-nos en l’experiència estètica a través de l’olfacte, el tacte i l'oïda. “Beauty Sensorium”, de Baum & Leahy, recupera receptes cosmètiques del Renaixement i reivindica sabers femenins vinculats a la química, la botànica i la cura, sovint expulsats dels relats científics oficials.
El segon àmbit ens arrossega cap a la indústria de l’autoimatge, a aquella comercialització massiva de productes de bellesa que va marcar el segle XX, però recordant-nos els seus orígens més antics. Des de polvoreres de l’antic Egipte fins als productes cosmètics del Renaixement, passant per noves formes de màrqueting estètic, la bellesa ha crescut en diàleg amb l’obsessió de la humanitat per la pròpia imatge, sempre perfecta, reafirmant la bellesa com a capital cultural i com a font de benefici econòmic. Ens submergim en una reflexió sobre el joc i la disciplinarització del cos, que comença tan d’hora com la infantesa, per entendre el paper de la moda, l’estètica i la publicitat en la inclusió i l’exclusió de les corporalitats.
La pràctica artística sembla que podria ser un dispositiu del poder per reproduir els cànons, però justament aquesta exposició ens mostra el contrari, ensenyant-nos com l’art mai obeeix del tot als sistemes de poder, i sempre deixa un marge d'anàlisi. Les obres d’Eulàlia Grau o Roberto Marrero, com “San Jorge” o “San Sebastián (Bob Mizer)”, exploren la cultura pop, però sumant elements que tensionen la masculinitat a través del collage, l’humor, el desig i la ironia, reivindicant el dret a modelar el nostre propi desig des d’imaginaris que, precisament, s’ocupen de gestionar-lo. I el mite de Narcís reinterpretat des de la contemporaneïtat, il·lustra com l’avenç tecnològic ens ha permès modular la nostra imatge per convertir-nos en allò que desitgem. La realitat virtual permet i limita, simultàniament, la construcció d’ideals estètics, i és per això que es concep, en aquesta exposició, com un espai revolucionari, però que pot esdevenir el que més consolida el règim de poder. La instal·lació “Mirror, Mirror on the Wall”, d’Xcessive Aesthetics, recol·loca aquesta tensió en un espai semipúblic i íntim alhora: el lavabo d’una discoteca; lloc de confidències, retocs de maquillatge, selfies i complicitats.
“La bellesa de la carn: desbordant el cànon” és el tercer àmbit, que tanca aquesta exposició amb obres de nova creació com “The Disobedient Nose” de l’artista Shirin Fathi, on es converteix el nas en un òrgan insubmís, com una part del rostre que es nega a ser domesticada per la cirurgia, la mirada social o l’ideal normatiu o “Humanae” d’Angélica Dass que demostra que raça i identitat no es poden reduir al color de la pell. Veiem vídeo creacions com “Carry That Weight” de Ren Buchness, un artista que treballa amb la plasticitat i transversalitat del cos per reclamar una bellesa pròpia i trencar amb les formes imposades, o “Natural Self-Portrait #8” i “Stillness #27” de Laura Aguilar, fotografies que mostren una simbiosi entre el cos humà i aquelles formes no tan humanes. Obres que volen reclamar com el cos és matèria vibrant i sempre viva, a disposició d’articular experiències. Reclamant la carn, però també els cabells, com un exercici d’opressió, o com una manera de modular-se i crear un alter ego. “Narcissister” és la instal·lació que tanca l’exposició, i que se centra en el pes aclaparador dels ideals de bellesa que s’han transmès de generació en generació. Una escultura antropomòrfica de tres metres, carregada d’objectes de la mare de l’artista, cristal·litzant la tensió entre acceptar la bellesa heretada i redefinir-la.
Així, El Culte a la Bellesa demostra que la bellesa fereix, exclou i disciplina, però que pot ser també un espai de plaer, comunitat, joc i emancipació, un espai propi. Com en aquella bellesa convulsa dels surrealistes i vibrant dels impressionistes, l’exposició reclama disputar la bellesa, arrencar-la del cànon i retornar-la al cos, a la matèria i a les formes de vida que encara es resisteixen a ser reduïdes a la imatge perfecta.
