Agnés Sales assegura que s’expressa millor a través del moviment que de la paraula, cosa ben normal si parlem d’una ballarina. Durant aquesta conversa a l’Ateneu Popular 9 Barris demostra una certa timidesa, però la va aparcant a mesura que l’entrevista avança. S’explica bé i té les idees clares, tot i reconèixer que no és habitual que l’entrevistin. Sales, barcelonina de naixement i que actualment viu a Montornès del Vallès, és codirectora de la companyia Agnés Sales & Héctor Plaza. Té 33 anys, però el moviment forma part de la seva vida des que en tenia tres, quan va començar a fer gimnàstica.
Vas començar la teva carrera com a gimnasta. Fins a quina edat t’hi vas dedicar?
Vaig començar de molt petita, amb tres anys i mig, i ho vaig fer fins als 16. Va ser un període molt intens. Entrenava cada dia quatre hores. I també els caps de setmana al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat… En realitat va ser l’inici de la meva carrera, perquè va ser on es va començar a cultivar tota la disciplina. Jo era una nena que feia gimnàstica, però, per exemple, els balls que hi ha a la gimnàstica me’ls inventava tots.
Ja hi havia una part creativa.
Sí, i de connexió amb la música i la dansa.
Aquesta disciplina que ara deies, amb l’edat que tenies també devia desgastar una mica, no?
Sí, però ho vaig allargar perquè ho gaudia i m’agradava molt. Evidentment, hi ha aquesta part de disciplina, però també hi havia autosuperació, vèncer les teves pors… Amb tot això la gimnàstica em va ajudar, però és cert que quan arribes a l’adolescència tens ganes de provar més coses.
Llavors va arribar el salt al món del hip-hop.
Sí. Tenia uns patins i patinava als skateparks, on vaig començar a conèixer gent, a escoltar música hip-hop… Primer vaig fer la típica extraescolar i llavors vaig descobrir el hip-hop freestyle, el house i després el breakdance.
Parlant de visibilitat, però d’un altre tipus, el 2017, en aquesta mateixa etapa, formaves part de l’espectacle Billy Jean. Era una peça que plantejava els límits de l’exposició humana combinada amb la voluntat que tots tenim de privacitat. La dansa és una disciplina on hi ha molta exposició? Com a artista t’exposes molt quan balles?
Depèn de la temàtica. Exposar-te, t’exposes, perquè la gent et mira i ets el centre d’atenció. En funció de la temàtica, i del que estiguis creant, exposes més o menys els teus pensaments o t’exposes més íntimament tu mateix. O potser no. Pots fer alguna cosa que sigui només moviment i no parli de cap emoció.
La dansa, en el fons, té unes arrels, diguem-ne, primitives?
És a dir, els humans, quan som molt petits, ja podem ballar, o alguna cosa que s’assembli a ballar, abans de parlar.
El que sento és que estem molt més connectats amb el moviment del que després a la vida adulta fem servir. Podríem parlar de què és ballar, però moure’s i explorar el moviment és el que fan els nens sense parar. Això és increïble, com també ho és connectar amb això com a adults, perquè molta gent s’oblida del seu cos, de jugar-hi, de quines capacitats de moviment pots tenir, què necessita el teu cos, quines tensions tens… Després veus adults que estan moltes hores a davant de l’ordinador i que tenen el cos que no està connectat amb ells mateixos.
Segurament molts cops ens oblidem que el cos és part de tot.
És que al final les emocions també es canalitzen a través del cos. I si no les tractem, sigui a través de l’emoció o des del cos, hi ha un bloqueig que es queda allà.
De fet, llegia unes declaracions de la ballarina Dácil González que en una entrevista deia: “Prefereixo més ballar que parlar”. No sé si a tu també et passa.
Totalment. De fet, aquesta entrevista em genera una mica d’ansietat [somriu], perquè m’expresso molt millor a través de la dansa que de la paraula. Està claríssim, i per això ballem. I també hi ha coses que no es poden dir amb paraules. De vegades les paraules permeten concretar, mentre que el moviment és més abstracte. I hi ha pensaments i emocions que són més abstractes. La dansa pot arribar més a aquests llocs. De fet, quan en un espectacle introdueixes la paraula, el públic està molt més orientat. I quan és alguna cosa més abstracta, la gent es pot fer més la seva pel·lícula. La paraula contextualitza molt.
Tornant a la teva trajectòria, el 2019 vas formar part del Circ d’Hivern, una producció de l’Ateneu Popular 9 Barris, el lloc on som ara fent l’entrevista. Què representa per a tu aquest espai per al món de les arts escèniques?
L’Ateneu va ser un lloc on em vaig sentir molt acollida, i continua sent així. Sento que la seva gent té molta consciència sobre el fet de respectar l’artista. Com a espai també està molt connectat amb el barri, treballen en horitzontal… És un lloc especial que val la pena descobrir.
Un moment de descobriments.
Sí, vaig connectar amb el fet de poder fer el que volgués. No hi havia ningú que em digués “són 20 repeticions de roda sense mans”, per exemple. Et donava llibertat de creació, de poder-te expressar… Vaig trobar un lloc, amb les danses urbanes, on ser jo mateixa.
Treballo bastant a França i em quedo al·lucinada, perquè allà les sales s’omplen a tots els pobles
Segurament un dels problemes, si mirem el mapa cultural barceloní i metropolità, és que de llocs com aquest no n’hi ha gaires.
Exacte. I aquí es donen moltes oportunitats. El Circ d’Hivern, per exemple, cada any està dirigit per unes persones diferents i els artistes també canvien. I intenten posar la mirada en la persona que és aquí perquè se senti acollida, que econòmicament les condicions siguin bones… Cuiden molt l’artista. Quan vaig començar amb el Circ d’Hivern i vaig veure l’horari, l’organització… Hi havia un espai que posava ‘Cures’ i vaig al·lucinar. Mai ho havia vist enlloc. Dins d’una creació, que pot ser un moment molt intens i convius amb molta gent, emocions i egos, que hi hagués aquest espai per si feia falta em va semblar increïble.
A banda dels espais, i si parlem de l’oferta actual, el que més es fa és espectacle de carrer. És el format que actualment atrau més gent?
Crec que això és molt bo, perquè fa que hi hagi nous públics. I persones que no veurien dansa de sobte ho fan. Així es fa més popular i per a tothom.
D’aquests espectacles, normalment els que funcionen més són els que tenen una durada d’uns 10 o 15 minuts. Més enllà del desgast físic que té un format així, no sé si creus que els breus funcionen perquè la dansa tampoc s’escapa del consum cultural marcat per la brevetat i la rapidesa…
No t’ho sabria dir del tot. Jo que treballo bastant a França em quedo al·lucinada, perquè allà les sales s’omplen a tots els pobles. Al poble més petit, i que menys t’ho esperes, la sala està plena. Això em sorprèn molt. Aquí tenim una tradició cultural que fa que no anem tant a les sales, sinó que ens agrada més ser a fora, prendre una cervesa, gaudir del temps… I de sobte hi ha un festival de dansa. La sensació és que té més a veure amb això.
És més agraït el panorama cultural i d’interessos que et trobes quan vas a França que el que hi ha aquí?
Pel que fa a la valoració que hi ha cap a l’art i la dansa, la veritat és que sí que penses: “M’encantaria que fos així a Catalunya”.
Però no és així…
Però a poc a poc… L’APDC (Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya), per exemple, està lluitant molt i movent coses perquè hi hagi canvis. Ho veig amb optimisme.
I dels espectacles de gran format, de sala, aquí costa més tenir-ne de garantits i entrar en un circuit, tot i tenir una trajectòria consolidada?
A nosaltres, amb la companyia ens agradaria molt fer una peça llarga de sala, però és difícil. I pel que fa als diners i les ajudes… És complicat.
Des del sector públic no és que arribin moltes ajudes, no?
No. I perquè arribin has de fer un esforç molt gran mentre t’estàs guanyant els diners amb una altra cosa perquè has de viure. No hi ha temps de mirar totes les subvencions que existeixen. De vegades se te’n van les ganes…
La primera vegada que em van pagar per ballar no m’ho creia
Això és una queixa de tot el sector cultural.
És que hi ha cops que amb l’Héctor parlem de com és d’incompatible passar-te tot un matí a davant de l’ordinador mirant una convocatòria o una subvenció amb posar-te a la sala a crear coses. Utilitzes una altra part del teu cervell i arribes a la sala i ja no tens idees.
Gairebé et queda invalidada la capacitat creativa.
Exacte, això és el que volia dir. Seria ideal tenir una persona que t’ajudés a fer tot això.
Això lliga amb la problemàtica de la precarietat. Aquesta paraula sempre hi és…
Sí, hi ha molta precarietat. Jo sempre els dic a les meves amigues que la decisió de dedicar-me a la dansa no és intel·ligent [somriu]. El que passa és que no veig quina altra en podia haver pres, perquè jo volia fer això. Però vius en una situació molt precària i molts cops et preguntes si vols seguir, perquè penses en el futur i dius: “Vull estar sempre així? Sobrevivint? No ho sé…”.
