Als anys 80, a la ciutat brasilera de Sao Paulo, hi havia un nen, fill d’immigrants asturians d’una família acomodada, que amb només 8 o 9 anys es va acostumar a visitar les faveles, els grans assentaments precaris que hi ha a les ciutats del país. Era un lloc on no li tocava ser, però ell s’hi sentia còmode i hi jugava amb altres nens, que sí que hi vivien. En aquell moment, en Sasha Asensio encara no ho sabia, però allò li marcaria la vida.
Han passat uns 45 anys. Som al barri del Raval, on Asensio viu des de fa dues dècades, sempre allà mateix, al carrer Reina Amàlia. Són les 9 nou del matí d’un dijous qualsevol. Aquest fotògraf, tal com ell mateix confessa, viu amb una obsessió: sempre ha sentit una atracció pels més desvalguts. Una obsessió que segurament ha estat generada pels records que va guardar a la seva memòria d’aquella primera part de la seva vida al Brasil, i que l’ha dut a construir-se una carrera professional centrada a retratar persones de diferents barris del món que la vida no els ha somrigut.
“Aquest barri és com el bar de la Guerra de les Galàxies”, afirma Asensio fent referència a la gran varietat de personatges de tota mena que hi ha. “Ara som a la rambla del Raval. D’aquí cap a l’esquerra (mirant amunt) la cosa canvia” diu. Parla de la zona on hi ha més pobresa i problemàtiques socials de tota mena. Ell defensa, tal com també ho fa amb la seva fotografia, que cal fugir dels eufemismes i mostrar les coses tal com són. “Hem de parlar amb propietat i dir les coses clares. Al Raval hi ha xabolisme vertical, no hem de caure en l’estratègia de l’ocultació”, diu.
I quin és el rerefons de la seva particular història amb aquest barri barceloní? Tot es deu al fotògraf Joan Colom, conegut sobretot per les fotografies del Raval, en aquell moment el barri xino, durant la dècada dels seixanta. “Vaig veure una exposició seva a Gijón, a la Barjola, fa vint i tants anys, i em va fascinar. A partir de llavors vaig començar a fer visites al barri, fins que hi vaig venir-hi a viure. I la gent em deia ‘Però, on vas?’”. Doncs Asensio anava a un indret “amb una idiosincràsia pròpia i amb una densitat de població molt gran”, un barri amb moltes capes d’història que han fet que parlem d’un lloc de la ciutat pràcticament indomable, on viuen moltes persones que reuneixen les característiques per acabar retratades per ell: “La feina que faig té un punt de celebració, les persones que retrato tenen una llum pròpia”. Aquesta llum pròpia, la veu, per exemple, en tota la gent del col·lectiu LGTBI+ que “busca refugi aquí al Raval”, com ell mateix diu. És, precisament, una de les moltes paradoxes que conviuen en aquest barri. Per moltes problemàtiques enquistades que hi hagi, també acaba generant xarxes de solidaritat entre persones que potser en un altre lloc no es podrien crear.
Refugi LGTBI+ i narcoturisme
Continuem passejant pel barri. Som al carrer de les Carretes, on ens creuem amb un grup de voluntaris que fan feines de neteja. Més endavant, quan caminem pel carrer de la Cera i passem per davant de la perruqueria Umair Qamar, Asensio se saluda a distància amb un dels treballadors. O potser és el propietari. Es mou per aquests carrers com un oficinista en una oficina. “El carrer Robadors és la meva”, diu rient. Allà hi ha molta gent interessant per retratar. I, parlant de Robadors, reflexiona sobre els canvis demogràfics. “El flux migratori ha canviat molt. Dels típics avis que van venir de joves de diferents llocs d’Espanya gairebé ja no en queden. Ara tot és immigració actual”, apunta.
Caminem, però s’atura a parlar amb dos nois que li han cridat l’atenció. Quan veu ‘models’ potencials a qui no coneix, desplega l’habilitat de la gent que té carrer. Saluda un dominicà amb gairebé tota la cara tatuada, que està amb un jove marroquí. Aquest últim se’l mira amb distància, però de cop hi volta Asensio el saluda pronunciant unes paraules amb àrab i tot canvia. Somriures i complicitat. Potser un dia aquests dos nois acabaran a la targeta de memòria de la càmera del fotògraf. “Els magrebins normalment no es deixen fotografiar, en canvi, els pakistanesos gairebé sempre”, m’explica.
Parlant de nacionalitats, ara que hem trobat un noi dominicà, Asensio recorda la rocambolesca història que li va permetre tenir accés a un narcolocal per poder fer-hi fotografies. “Vaig conèixer un dominicà que va acabar a la presó. Un cop, quan estava empresonat, em va escriure per demanar-me diners i li vaig enviar 30 euros. Quan va sortir, em va escriure per dir-me que era l’únic que l’havia ajudat. De seguida es va posar a gestionar un narcolocal i m’hi va deixar entrar”, explica encara sorprès amb aquesta història.
Arribem a la plaça del Pedró, aquest espai triangular que és un punt de confluència i on sempre hi ha moviment. L’obelisc del centre de la plaça recorda Santa Eulàlia, la patrona, ja que la llegenda diu que va ser crucificada aquí. Part del protagonisme del paisatge se l’emporten la gran qualitat de coloms que hi ha. Aprofitem l’aturada per continuar parlant del barri. “De la mateixa manera que et deia que és un espai de refugi per a noies transsexuals, per exemple, al Raval també hi ha narcoturisme. Aquí ve gent de molts llocs a drogar-se”, afirma aquest fotògraf. Malauradament, diu, ara mateix veu “el pitjor Raval” dels 20 anys que fa que és veí. “Hi ha molta pobresa i incivisme. Molta gent tira les escombraries a qualsevol lloc i el servei de neteja és pèssim. Aquí hi ha gent amb costums dels seus llocs d’origen i les coses són com són. No passa res per dir-les i crec que tinc autoritat per parlar del Raval”, afegeix sense pèls a la llengua.
“Veig bellesa a tot arreu”
Tornem a la fotografia. Els protagonistes dels retrats d’Asensio serien descrits com a gent marginal per una gran part de la societat. I segurament podria ser precís parlar en aquests termes, però al final tot depèn de la mirada. I la d’aquest fotògraf no és, precisament, convencional. “Veig bellesa a tot arreu i tinc debilitat per les persones a qui els falten coses. Amb la fotografia hi creo vincles, però abans hi ha tot un procés de seducció perquè la persona acabi florint a davant de la càmera”, relata. “Intento que la foto els doni autoestima, que reflecteixi la seva llum”, afegeix.
Poca estona després, es demostra que les seves paraules no són un discurs buit. El nostre recorregut ens ha dut al carrer de Sant Rafael i, just quan passem per davant del passatge Bernadí Martorell, que té una entrada fosca i tètrica, una veu es dirigeix a Asensio. És una dona prostituta transsexual que quan veu en Sasha el crida. Se saluden efusivament, ja que es coneixen de fa temps. Llavors, ella li demana que li faci fotos i ell treu la càmera. Durant uns 10 minuts contemplo l’escena. La retrata, li dona instruccions sobre com posar-se, ella està còmoda, somriu a la càmera. Es genera una complicitat i entenc el que em deia fa una estona sobre la llum que fa emergir dels protagonistes de les seves fotos. Gent que si alguna cosa no té és una vida fàcil, però que potser durant uns instants se senten el centre del món. La càmera els enfoca i, en el moment que fa clic, en aquell precís instant no pensen en res més que no sigui aquella foto.
“Amb els anys entrenes la mirada”
Sobre la fotografia, Asensio té un missatge molt clar. Mentre ens dirigim al MACBA me’l desgrana. Creu que estem “encotillats” i que les xarxes socials han uniformitzat el món de la imatge. “Em veig com algú que fa de palanca contra el selfie. A mi el que m’interessa és la dissidència estètica, però sempre la busco a través de la relació horitzontal que tinc amb la fotografia”, afirma. Aquesta horitzontalitat, tractar de tu a tu la gent que retrata, és un dels seus codis innegociables. De fet, he observat que en la seva feina també hi ha un component social. “Un dia, a l’Església del Padre Ángel de Madrid, un voluntari em va dir que les fotos que feia estaven molt bé, però que el que tenia valor era que parlés amb la gent”, recorda. I és que una cosa que és evident és que les seves fotografies no serien possibles sense que abans existís una conversa –sigui més curta o més llarga– o una relació més estreta amb els fotografiats.
Arribem a la plaça dels Àngels, al MACBA. Asensio em confessa que la seva “gran il·lusió” seria fer-hi una exposició amb les fotos que fa de la gent del Raval i que “el museu s’omplís de gent d’aquí”. De fet, es mostra força crític amb aquest espai cultural. Considera que normalment no hi ha gaires visitants i que viu una mica d’esquena al barri. “Quan fan inauguracions no hi veïns. M’agradaria que el museu s’omplís amb cares del Raval”, afegeix. I, tot i que els espais culturals més underground sempre són un bon lloc per exposar, en realitat no hi ha res més dissident que trencar motlles. I treure el cap al MACBA sense dubte ho seria. “Exposar-hi la gent del Raval és un desafiament que crec que és necessari”, conclou Asensio.
