El Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats ha estrenat direcció i ho fa amb dues exposicions que, sense buscar-ho explícitament, parlen del cos femení, del treball i de la memòria. Fins al 12 d’abril del 2026, LALIRIO de Fuentesal Arenillas (comissariada per Clàudia Elies) i Strawberry Fields, videocreació guanyadora de l’11a edició del Premi de Videocreació de Julia Montilla, cohabiten en l’edifici del reformat centre fabril de Sant Andreu de Palomar i demostren que poesia i denúncia poden conviure sota el mateix sostre. Una immersió que l’assistent, a més, ara pot fer acompanyat d’experts en les visites comentades. La propera: aquest diumenge a les 12 hores (no cal inscripció prèvia).
LALIRIO: una columna vertebral de roba que respira
Quan el públic s'endisna a l’espai expositiu el rep a la planta baixa Carrusel, una instal·lació que la comissaria i directora del Centre d’Art Contemporani, Clàudia Elies, defineix com “una correspondència entre dos artistes”. El seu orígen cal ubicar-lo en una curiosa correspondència: els artistes Fuentesal Arenillas i Itziar Okariz van decidir, en lloc d’enviar-se cartes, intercanviar peces de roba que responguessin a desitjos concrets: “Vull un pantaló que serveixi per a dues persones”, “vull una jaqueta que em pugui posar, però que sigui prou gran per posar-me sencera amb algú altre”, explica la directora. El resultat és una acumulació de jaquetes, camises i pantalons que pengen entre els pilars com una gran columna vertebral tèxtil, en un diàleg amb l’antiga fàbrica de fils.
A la primera planta, en canvi, hi reposa Imaginaria i Caracolas, la nova producció creada expressament per a l’espai. Setanta bastidors de fusta recullen petjades, taques i rastres dels tallers de les artistes, amb la intervenció de l’artista LUCE que hi afegeix una capa més de memòria. Caracolas parteix dels mateixos patrons de Carrusel, però es transforma en formes que “s’estiren, reposen i desapareixen”, com si d'una repetició constant es tractés.
En aquest sentit, el títol LALIRIO té doble lectura. Per una banda, respon “a la vedet que deambula de lloc en lloc” i, alhora, remet al lliri de mar, la flor que “deixa el dia i mor la nit”, relata Elies en relació a aquesta repetició constant. Malgrat la curiositat tàctil que poden despertar tots aquests teixits, des del centre recorden que no es poden tocar: “És simplement visual i espaial”.
Strawberry Fields: la maduixa com a mirall del colonialisme continuat
Ja a la sala negra i en bucle durant 65 minuts, Julia Montilla (Barcelona, 1970) porta a l’espectador als camps de plàstic de Huelva. El títol remet als Beatles, “living is easy with eyes closed”, i planteja la mirada com a acte polític. El vídeo combina imatges poètiques dels camps amb la realitat de les temporeres, majoritàriament dones migrants. “La majoria que recullen aquestes maduixes són dones”, recorda Elies.
En aquest vídeo-documental, Montilla traça una línia entre el passat colonial espanyol i l’actual extractivisme: “Ara és l’encarnació d’una figura migrant de països com el Marroc o de l’est d’Europa, però antigament també hi havia hagut aquests desplaçaments des de territoris del sud fins a altres llocs”. En paral·lel, destaca la presentació que fa l'artista de les condicions laborals opaques i els abusos. En comptes d’explicitar-los, el film opta per suggerir-los. Una aposta que, a més, ha hagut de tenir en compte la confidencialitat de les protagonistes: “Ha sigut molt difícil gravar-les, l’objectiu era preservar la seva seguretat, per això no surten en primera persona”, explica la directora.
L’estètica del film és bella i alhora inquietant: “Són imatges molt poètiques, que a priori potser no encarnen aquesta duresa, però després la duresa la vas veient a poc a poc, sense ser molt punyent”, emfatitza Elies. De fet, es pot entrar a mitja projecció i entendre-la, però l’experiència completa és la que revela totes les capes.
Un mateix espai, dues veus complementàries
Clàudia Elies, que assumeix la direcció del centre des del maig del 2025, vol que el públic s’endugui una idea clara de la seva visita a l’espai: “Que vegi que aquest centre ara estrena un nou cicle, que hi passaran coses molt diverses, que tenim espai per la poesia, per la bellesa, per aquesta peça de roba que es converteix en escultura i que dialoga amb el passat, però que alhora també tenim espai per tocar temes d’actualitat”. D’entrada, l’aposta és clara: dues exposicions que parteixen del cos femení. LALIRIO, amb el cos que es vesteix, es mou i es recorda, i a Strawberry Fields, amb el cos que treballa, pateix i és silenciat.
