Olaia Inziarte (Oronoz, 1999) viatja des de la seva Navarra natal fins a Sant Andreu de Palomar per transportar al públic al seu imaginari polític, personal i paisatgístic. Tal com explica la cantant i compositora, el concert que va oferir el passat divendres 6 de febrer a l’Ateneu l’Harmonia (20.30 hores) no és només una exposició intimista de la seva obra, sinó que busca, en acústic, una connexió especial i sincera amb els espectadors. No debades, el concert va ser una oportunitat única per descobrir des de la Fabra i Coats una de les veus més prometedores del panorama musical euskaldun.
És el teu primer concert a Barcelona aquest 2026 i en un espai comunitari com l'Harmonia. Connecta el projecte d’aquest ateneu la teva forma d’entendre la música?
Prèviament, havia fet dos concerts a Barcelona: un primer en petit format i un segon al Primavera de Ciutat, el cicle que es fa abans del Primavera Sound. Tots dos van ser concerts molt íntims: jo sola amb la guitarra i quatre cançons. Sobre l’Harmonia, no havia sentit a parlar abans d'aquest lloc concret ni de com funcionen les coses aquí, però per a mi és un gust immens poder habitar espais així i contribuir-hi una mica.
Vas debutar en solitari el 2022 amb Lehengo Lepotikan Burua, amb una barreja de folk i electrònica en format íntim, i ja vas rebre una nominació a Millor Àlbum en Euskera als Premis MIN. Com recordes aquell inici i com ha evolucionat la teva música des d'aleshores?
La meva música evoluciona al ritme que evoluciona la meva vida, de forma natural. Vaig començar sense grans expectatives i he tingut la sort, i també el treball, que m'hagin passat moltes coses bones. Tot i això, de vegades ha estat difícil de gestionar. Ara intento agafar-li el truc: saber dir que no i enfocar-me en què vull aportar com a artista i què vull dir. Utilitzo molt la música com a canal per representar coses que crec que pertanyen a la gent jove que vivim aquí i ara a Euskal Herria, i per obrir portes.
És complicat respectar els teus principis quan tot va ràpid i els ingressos depenen de la música?
Sí, totalment. És difícil ser coherent amb les teves ètiques i principis mentre pagues factures, sobretot si només et dediques a això.
El teu entorn rural navarrès ha influït en la teva música? La incorporació d’elements del paisatge o de la vida quotidiana han sigut de forma conscient?
De jove era més inconscient, però ara sí que ho faig de manera conscient. No només a nivell comunicatiu (en euskera parlem diferent al nord de Navarra que a Gipuzkoa), sinó que intento donar veu a la meva manera de parlar i escriure l'euskera. Em sembla important que es noti d'on ve cada artista, el moment vital i històric que viu i el lloc on viu.
El 2025 vas publicar Zerrautsa i després l'EP Zura. Com els vas concebre? Són idees paral·leles, antagòniques o s’entrellacen?
Més aviat això últim. Zerrautsa vol dir serradures en castellà. Quan vaig construir l'imaginari del disc passava per un període de depressió: tot em semblava mentida, estava enfadada amb el món. Pensava que si volia continuar fent cançons, havien de ser tangibles, arrelades a la terra. Imaginava un arbre gran que simbolitzava moltes coses; per treure'n les cançons calia tallar la fusta i també treure les serradures (les coses no tan boniques que no queden en l'obra final, però que cal extreure). Vaig tirar per aquest concepte fosc, que em quadrava amb la depressió. Després, amb Zura (fusta), va ser una versió ampliada però amb més llum i esperança, un cop tretes les serradures necessàries.
Les teves cançons són molt personals, però també reflecteixen el teu entorn i idees polítiques.
Totalment. Hi ha molta autocrítica: reivindiquem coses, però també tenim privilegis dels quals ens aprofitem sense adonar-nos-en. Sempre hi ha coses a millorar i intento assenyalar-ho.
Avui en dia és complicat parlar de gèneres. Com definiries el teu so actual?
No ho sé. Hi ha molts debats sobre què és “música en euskera”. Hi ha zones bascòfones i no bascòfones, molta immigració... Si algú de Pamplona fa una cançó en castellà o barrejada, ja no és música en euskera? Jo escric sempre en euskera perquè visc en euskera al meu poble, al nord. A nivell de gènere, faig el que em ve de gust segons el moment vital, però tot entra dins del pop. Ara bé, hi ha influències folk i de cantautores, sense cap mena de dubte.
Has col·laborat amb IZARO, Olatz Salvador, Gorka Urbizu... Què t'aporta treballar amb altres veus euskaldunes? Alguna col·laboració ha sigut més especial?
M'il·lusiona molt quan són genuïnes, naturals, fruit d'una amistat. Amb IZARO i Olatz ha estat genial: som grans amigues, porten més anys i m'han obert camins, m'han ajudat a aclarir-me. Una de les més especials va ser amb Gorka Urbizu i altres artistes a Narantzazú, al monestir: vam cantar una cançó d'Oskorri amb membres del grup, Amorante... Vaig tocar la trikitixa (el meu instrument principal— que mai toco en directe). Va ser increïble.
Has pensat mai cantar en castellà? Has sentit pressió o t’ha generat dubtes si fer-ho o no fer-ho?
Escric en euskera i no és que em sigui més fàcil. De fet, en castellà em surt més fàcil i més sincer, perquè consumim contingut majoritàriament en castellà. Al final és una elecció política i militant: prefereixo que em costi deu vegades més però quedar-me a gust. És la meva llengua materna, la meva forma de viure. M'ho han preguntat molt, però de moment no em plantejo cantar en castellà.
El teu directe és pròxim i detallista. Què t'agrada més dels directes?
La veritat és que soc més d’estudi que de directes, però m'agraden els moments espontanis amb la banda, parlar, fer mini monòlegs i riure. A vegades dic coses i després penso “per què ho he dit?”, però m'agrada compartir de forma sincera. Amb cançons tan íntimes, parlar davant de gent et deixa molt vulnerable, però és maco.
Què esperes del públic a Sant Andreu?
No ho sé. Fora d'Euskal Herria, el públic acostuma a ser gairebé 100% euskaldun que viu allà. M'agradaria que hi hagués gent local, catalans que busquin alguna cosa diferent, i compartir-ho amb ells.
Com animaries a algú que dubti a venir al concert?
Li diria que podem generar un espai maco per compartir música de forma sincera i íntima. Tocarem en acústic amb guitarra i piano (jo i Ander Unzaga, el pianista de la meva banda), i sempre tocar fora de casa és diferent i especial. Crec que pot estar molt guai.
