La salut d’un barri es mesura per l’estima cap a les seves figures populars. Com a mínim, aquesta és la mirada de David García, impulsor del taller artesanal Constructors de Fantasies, ubicat al cor de la Barceloneta. El projecte, iniciat el 1997, s’especialitza en la construcció de l’imaginari popular de diferents barris de Barcelona a través de gegants, nans i figuretes, així com de materials per a espectacles, festes, companyies de teatre i programes de televisió. Entre les seves obres destaca el mascaró de proa per a l’entitat Dones amb Sal, la primera geganta gitana de la ciutat encarregada per l’Associació Gitana de la Barceloneta i, fins i tot, el cèlebre i polèmic Negre de la Riba del mateix barri.
L’essència de la iniciativa rau a donar vida a totes les feres, figures i personatges que formen part de les històries locals dels barris i dels seus veïns. Segons García, són una part essencial de la memòria col·lectiva i transcendeixen en el temps més enllà dels seus creadors. “Plasmen els records i la identitat del barri, i quan jo marxi aquestes obres continuaran donant guerra”, afirma l’artesà.
Fill del món local
García va entrar en contacte per primer cop amb l’artesania a Fira Creatures, un taller d’efectes especials ubicat al cor de Gràcia. Durant anys va aprendre els entramats de la fabricació de titelles, animatrònics, vestuari, escultures i accessoris, però aviat es va adonar que el ritme era “massa estressant” i que la manca de conciliació afectava la seva vida privada. “Era un món que m’anava molt gran, i jo tenia ganes de treballar altres temes, com les històries populars”, relata. És per això que va crear el projecte Constructors de Fantasies juntament amb el seu soci, Òscar Pérez, i va llogar un taller a la Barceloneta per endinsar-se en els personatges, les llegendes i el folklore català.
La seva passió pel món local no sorgeix del no res. Fill d’Emília Llorca, activista veïnal de la Barceloneta i cofundadora de la comissió de festes del carrer dels Pescadors, l’artesà va créixer en un entorn en què la Festa Major i la cultura local eren preocupacions cabdals. “He mamat la vida popular des de ben petit, i la comissió de festes també ha sigut una part important de la meva vida”, diu. De fet, el vincle entre aquests mons és tan estret que d’ençà que va llogar el local també s’utilitza com a punt de trobada per organitzar les festes.
Amb tot, García va començar fent peces artesanals petites del bestiari històric de Barcelona, així com titelles que ell mateix utilitzava per fer espectacles en escoles, entitats o a peu de carrer. L’any 2000, poc després d’iniciar el projecte, va fer el salt a obres de més magnitud, quan l’associació de comerciants de la Barceloneta li va encarregar el capgròs de Paco López Tey, un veí del barri que va dedicar gran part de la seva vida a recopilar fotografies del passat veïnal. “Van ser els primers que van confiar en mi, i a partir d’aquí em vaig llençar a altres projectes”, remarca.
Des d’aleshores, García ha treballat sobretot pels barris de Sant Andreu i la Barceloneta. Ha fet figures tan populars a la ciutat com l’Espurna –una bèstia de foc– o el nan Manolito –veí de l’entorn de la plaça de Sant Just–, així com els tres capgrossos Joan Isard, Planella i Sampietro, de Sant Antoni, entre d’altres.
Ressignificant els símbols veïnals
A banda dels capgrossos, dels gegants i de les bèsties populars, García també ha apostat per la recuperació de símbols veïnals. En el cas de la Barceloneta, per exemple, l’any 2003 va restaurar el mascaró de proa original conegut com el Negre de la Riba –ennegrit i molt deteriorat per culpa d’un incendi– per encàrrec del Museu Marítim de Barcelona. L’obra, a banda d’instal·lar-se al carrer d’Andrea Dòria, també va convertir-se en l’emblema i la imatge del barri.
Segons l’artesà, aleshores el mascaró va ser una oportunitat idònia per recuperar la memòria marinera del barri, ja que la primera vegada que va aparèixer a la ciutat va ser en una embarcació del segle XVIII que va atracar a la Barceloneta. A més, antigament el mascaró es va popularitzar tant que es va convertir en un nou Home del sac per espantar la canalla, i fins i tot dramaturgs com Serafí Pitarra el van mencionar a les seves obres teatrals. “Ni la gent gran recordava el Negre de la Riba, i per això, a través del mascaró, crèiem que podríem recuperar el passat mariner de la Barceloneta, sobretot en un moment en què pràcticament ja no quedava res d’aquella part de la història”, explica.
Amb el temps, però, el rerefons racista i colonial del Negre de la Riba es va posar sobre la taula. L’any 2024, arran de l’exposició El Negre de la Riba i altres mites per fer por a la canalla, tant el barri com García van conèixer que el mascaró representava un indígena nord-americà fet des de la mirada dels colons. Més tard, un cop es va cremar i es va desconfigurar el seu rostre, es va reforçar l’estereotip del “negre salvatge” i del “monstre espanta criatures” que, segons García, reproduïa –i continua reproduint– imaginaris racistes.
Ara, aquest artesà i les entitats veïnals estan intentant ressignificar el mascaró sense perdre’n l’essència. No és una tasca fàcil, però, perquè és un personatge que el barri i el jovent “ja s’ha fet seu”. “Volíem recuperar-lo, però no amb aquestes connotacions, i ara és molt frustrant perquè ja forma part de la tradició del barri”, reflexiona. En aquest sentit, actualment estan en procés de reimaginar aquesta figura juntament amb col·lectius antiracistes. “De moment, l’origen continua sent colonial, però ell no vol ser-ho i s’intenta rebel·lar”, argumenta l’artesà, afegint que estan buscant la fórmula perquè esdevingui una imatge que també “s’estimi la gent racialitzada”.
La Barceloneta s’acaba?
Finalment, i si tal com assegura García, la salut d’un barri es pot veure en la cura de les seves figures populars, com està la de la Barceloneta? “Fotuda”, contesta. “Abans les festes duraven una setmana sencera i ara, com que molesten, només en deixen fer quatre dies”, rebla. Segons ell, això implica una pèrdua important del múscul veïnal, que s’afebleix davant les amenaces que pateix el barri, com l’augment del preu dels lloguers, la pressió turística o la gentrificació. “Abans érem 30 carrers fent Festa Major i ara en som tres. La comissió també era un motor central i cada cop perd més força. Estem perdent els grups corals… Les coses estan canviant, però ja veurem cap a on”, conclou.
