Aprendre a mirar i a mirar-se conscientment no és mai una tasca fàcil, i en l’adolescència encara ho és menys. En aquest moment vital, la identitat es construeix de manera fràgil, canviant i sovint contradictòria. I encara més en l’era actual, marcada per la immediatesa, les xarxes socials i la imatge massiva i efímera.
La imatge que falta, una mostra que es pot veure a la Casa Elizalde fins al 9 de maig, parteix precisament d’aquesta fragilitat per convertir-la en matèria de treball artístic i pedagògic. L’exposició neix d’un procés de cocreació amb un grup de joves de dotze anys de l’Escola Santa Anna de Barcelona.
El projecte s’ha desenvolupat com un laboratori de creació col·lectiva impulsat per Carlota Polo, professora de primària, secundària i universitària; Mireia Pujol, realitzadora i directora de cinema; i Arola Valls, investigadora en la relació entre fotografia, art contemporani i educació, i professora a la Universitat de Barcelona.
Totes tres, vinculades al voltant de l’Escola Santa Anna, van decidir tirar endavant el projecte des de la seva experiència en els àmbits de l’educació, el cinema i la recerca artística.
Més enllà de la producció
“La proposta no parteix d’ensenyar a produir imatges, sinó d’aprendre a mirar d’una altra manera”, diu Arola Valls, una de les comissàries de l’exposició a AMIC Cultura, que afegeix que el fet que estiguem tant envoltats d’imatges acaba provocant que hi hagi experiències vitals importants que precisament quedin sense retratar. Aquesta tensió entre excés visual i manca d’imatges significatives és des d’on van començar a treballar.
Durant deu setmanes, nou adolescents van tractar la desacceleració de la mirada. “Vam treballar molt des de la lentitud; la idea era entendre que una imatge no és només un resultat, sinó una decisió plena de capes”, explica Valls.
En aquest sentit, es va proposar als participants desactivar els automatismes de la mirada, aprendre a observar allò que habitualment passa desapercebut i entendre la imatge com una construcció simbòlica, més enllà del seu resultat final.
La recerca de la “imatge absent”
L’exercici central del taller, però, va ser la recerca d’una imatge absent: els joves havien de pensar en una experiència personal, com una conversa que no va tenir lloc, un moment interromput o una emoció difícil de situar i traduir-la en una imatge no literal.
“Quan volem travessar una cosa, l’hem de poder anomenar i posar-hi imatge; això ens ajuda a elaborar-la”, apunta Valls. Aquest gest de visualitzar allò que no es pot veure literalment es converteix en una eina de pensament i de treball emocional que han volgut utilitzar a favor seu.
El resultat de tot plegat són fotografies que no expliquen literalment una història, sinó que obren múltiples capes de lectura. I això fa que aquesta experiència, aparentment escolar, sigui atractiva de cara al públic de la Casa Elizalde. “El que trobem són retrats amb moltes capes; com a espectadors, potser no arribem al detall del que els passa, però sí que ens serveixen de mirall”, explica Valls.
Menys imatges, més consciència
En aquest sentit, el projecte també qüestiona la saturació contemporània de producció visual. “No volíem contribuir a fer més imatges que no diuen res,” afirma la co-comissària. Per això es va insistir en la idea d’economia de les imatges: menys producció i més consciència, tot treballant la paciència del món analògic.
Amb tot, han pogut generar tot un espai real d’escolta que ha tingut un gran impacte en tot el seu entorn escolar, i que ja estudien poder extrapolar també a altres col·lectius, com el de la gent gran.
Una altra manera de treballar amb joves
El resultat final del projecte és una exposició de nou retrats fets pels nou participants. A més a més, també s’exposen tot un seguit d’objectes que han format part de tot aquest procés: llibretes de camp, converses, exercicis previs i reflexions sobre els objectes i els espais que habitem.
Amb aquesta mostra d’art, finalment, es vol reivindicar una manera de treballar amb joves que no infantilitza ni simplifica les seves experiències. “No són nens fent art, sinó treballant amb llenguatges artístics”, subratlla Valls.
I en acabar de veure la mostra, una pregunta que converteix l’exposició en una experiència de projecció i retorn, on mirar l’altre implica també mirar-se un mateix. I a tu, quina imatge et falta?
