El Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet acull fins al 13 de setembre de 2026 el projecte expositiu quemando medias de lycra recordé por si acaso. islaaaaa66rgrsrrtrc_enreda66, una instal·lació tèxtil i escultòrica que transforma objectes que la societat sovint desatén en un organisme que viu de la nostra memòria, afecte i experimentació.
La proposta, comissariada per Núria Gómez, s’ha construït al llarg de gairebé un any de treball col·lectiu amb l’artista i arquitecte Roger Serret Ricou i el col·lectiu Isla6 (format per Carla Di Girolamo, Bela Altarrui, Julieta Giorgiutti, Marc Espinar, Ivana González i Mariel Sallaberry), tots ells de l’Hospitalet. És en aquesta ciutat on desenvolupen una gran diversitat de disciplines artístiques amb dinàmiques que sovint escapen de les categories tradicionals dels museus. Aquest fet va ser clau perquè la comissària els convidés a participar en l’exposició, ja que es tracta de veus sovint poc representades en els espais institucionals.
Objectes desatesos, memòries actives
A diferència dels formats expositius habituals, el projecte no parteix d’obres preexistents d’aquests artistes, sinó d’un procés obert de creació des de zero, impulsat pel programa del Districte Cultural de l’Hospitalet.
El punt de partida conceptual de la mostra és la cultura material dels objectes desatesos: peces de roba, teles i materials acumulats que han quedat fora d’ús, però que persisteixen als nostres armaris i cases per afecte, memòria o previsió. Lluny de ser residus o peces de museu, en aquesta exposició s’han convertit en matèria primera per crear. “No volien obres ja fetes, volien nova creació”, explica la comissària, que subratlla la singularitat d’un diàleg que no és entre una curadora i un artista, sinó amb tot un col·lectiu.
D’altra banda, Gómez també destaca la paradoxa de crear una exposició nova amb materials reciclats. El col·lectiu treballa aquests materials des d’una lògica de reciclatge i transformació: “És una gran paradoxa, volíem fer peces d’art noves, però ho hem fet reciclant”, resumeix la curadora.

De l’armari al Tecla Sala
Vestits que contenen versions possibles de nosaltres mateixos, abrics que evoquen moments o llocs, amulets o fragments que sobreviuen pel seu valor simbòlic. En aquest ecosistema, els objectes no només recorden, sinó que projecten futurs possibles o simplement sostenen una presència tranquil·la en l’espai que els acull.
En aquest sentit, l’exposició proposa una “ecologia poètica del residu” que obliga a mirar de prop la textura del que deixem dins del nostre propi estómac. Un estómac que, en aquest cas, de forma metafòrica, digereix objectes, moments vitals i fins i tot classes socials.
De les reflexions sobre aquests elements i del joc entre la comissària i el col·lectiu, neix la seva transformació en obres d’art que ara s’exposen. Perquè si alguna cosa tenien clara abans de començar el muntatge és que al Tecla Sala venien a jugar i a desplegar una mirada menys normativa sobre els diferents materials.
Una arquitectura que es reconfigura
La dimensió espacial del projecte s’ha desenvolupat amb Roger Serret Ricou i els seus col·laboradors, amb un muntatge que qüestiona la lògica habitual de les exposicions, sovint basada en materials efímers i descartables, per proposar una arquitectura reutilitzable i mutable. El resultat és una instal·lació que es comporta com un organisme: respira, digereix i ressuscita materials, afectes i relats. I nosaltres, els visitants, hi podem entrar a dins.
Més enllà de la peça final, la comissària destaca el valor del procés: un treball lent, col·lectiu i sostingut en el temps, que s’allunya de les dinàmiques accelerades que sovint trobem en el sistema artístic. “Estic molt contenta d’haver pogut fer aquest treball lent, col·lectiu, que escapa les lògiques més capitalistes o ràpides dels museus”, afirma.
En aquest sentit, la mostra no només presenta objectes transformats, sinó també una manera de fer: una pràctica basada en la cura, la reutilització i l’atenció prolongada al que habitualment queda fora de camp, com també ho són els espais expositius, que en aquesta exposició ens ajuda a veure, fins i tot l’esquelet de les estructures que tradicionalment exposen les obres d’art.

Una mostra coral
Isla6 neix el 2022 com a col·lectiu i espai alternatiu amb seu a l’Hospitalet de Llobregat, amb l’objectiu de generar una xarxa de suport per a artistes de l’underground i comunitats queer, dissidents i migrants. Han programat concerts, sessions d’escolta i pistes de ball en col·laboració amb col·lectius com Usthelesbians, Me Siento Extraña, El Pumarejo o Lágrima Collective, així com en espais com Razzmatazz. També impulsen mercats d’art emergent i laboratoris de creació fotogràfica i tèxtil basats en l’upcycling.
Roger Serret Ricou (1985), per la seva banda, treballa entre l’arquitectura, l’art i el disseny expositiu, amb una pràctica centrada en la reactivació d’espais en desús i la creació de xarxes de cooperació. Ha desenvolupat projectes en espais com La Capella, Arts Santa Mònica, Hangar o el MACBA, entre d’altres, i col·labora habitualment amb artistes i col·lectius diversos.
Finalment, la comissària Núria Gómez Gabriel (1987) és escriptora, investigadora i comissària. La seva pràctica explora les interseccions entre pedagogies crítiques i feministes, comissariat i cultura contemporània. Ha treballat amb institucions com el MACBA, el CCCB o La Casa Encendida, i escriu habitualment en plataformes com Texte zur Kunst, A*Desk o CCCBLAB. És autora de Love me, Tinder (2019) i Traumacore. Crónicas de una disociación feminista (2023).
“El nom de la mostra no agrada a ningú i agrada a tothom”, resumeix Gómez Gabriel. És un autèntic remix de les idees de tots plegats, com de fet ho és aquesta exposició collage que podeu veure aquests dies al Tecla Sala.




