Fa uns mesos el DHub Barcelona va muntar l’exposició ANTIFÉMINA, una mostra bastida sobre el treball foto-literari de la fotògrafa Colita i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. Aquesta exposició va tenir el seu origen en un projecte nascut el 1976 quan l’amistat i la relació entre fotògrafa i escriptora va cristal·litzar en el projecte de donar llum a la condició de la dona en aquells anys. Treballant en equip, una amb el seu arxiu i la càmera i l’altra amb la ploma varen culminar el treball en un llibre. Malgrat el seu manifest de caràcter feminista i la pressió encara de la censura, es va publicar el 1977, un any després de la mort de Franco i un abans de la Constitució del 1978. El va editar la EDITORA NACIONAL, en format de fotollibre amb una tirada de 3.000 exemplars i una qualitat d’edició bastant deficient. Però va durar poc perquè uns mesos després, en ser cessat l’editor Àngel Sánchez-Gijón, un professor i acadèmic de caràcter progressista, la censura va actuar, encara que amb retard i els llibres es varen retirar del mercat i foren majoritàriament destruïts.
Com a resultat, l’obra i el seu combatiu discurs feminista va quedar pràcticament invisibilitzada duran més de quaranta anys fins que l’any 2021, l’Ajuntament de Barcelona, l’editorial Terranova i l’Arxiu Colita en varen promoure una nova edició que es va exhaurir ràpidament. I finalment, aquest 2025, en ocasió de l’exposició esmentada, s’ha reeditat a modus de catàleg d’aquesta.
Potser paga la pena repassar, encara que sigui molt breument, la personalitat i trajectòria de les dues autores.
Isabel Steva Hernández, Colita, nascuda a Barcelona el 1940, es va vincular a una extraordinària generació de fotògrafs catalans del segle XX com Miserachs, Pomés, Català Roca o Oriol Maspons, de qui va ser ajudant en el seu estudi. Al llarg d’una carrera de més de 40 anys va treballar per diferents mitjans de premsa i va tractar una gran diversitat de temàtiques d’aquells anys, des del món dels gitanos, el flamenc, l’espectacle o la Gauche Divine. Va fotografiar també els diversos moviments ciutadans de caràcter progressista i especialment els vinculats al feminisme. La seva figura va ser reconeguda amb nombroses distincions entre les que es compten la Creu de Sant Jordi el 2004, el Premi Nacional de Fotografia, el 2014, i la Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes, el 2022.
Maria Aurèlia Capmany va néixer, també a Barcelona, el 19 18 ; llicenciada en Filosofia i lletres i professora d’institut, a partir del 1947 va començar la seva carrera d’escriptora. Més endavant es va vincular amb el món teatral a través de l’escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que va fundar juntament amb Ricard Salvat. El feminisme va ser un altre dels eixos de la seva vida i va escriure diversos assajos sobre el tema que varen tenir una notable repercussió. Va actuar també en l’àmbit de la política vinculada al PSC i va ocupar la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
El tàndem Colita-Capmany funcionà a la perfecció. Com apunta en el seu pròleg la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash: « Malgrat la seva diferència d’edat les dues tenen en comú una vida gens convencional oposada a l’arquetip franquista de dona submisa. Figures empoderades, rebels, transgressores, e inconformistes... el seu comú compromís feminista d’esquerres va ser el baluard per consensuar en equip el llibre.»
Les fotos de Colita s’acompanyen dels texts de Maria Aurèlia amb un diàleg que potencia encertadament els dos llenguatges: Imatge i Paraula. S’aprecia clarament que estem davant d’un treball en equip que s’ha fet a quatre mans.
Resulta interessant remarcar que la mirada de les dues autores contempla la situació de la dona en les més diverses situacions, tant per exemple la problemàtica de la seva vellesa com la del moments del casament, la del món laboral o la de les dones dedicades a la vida monàstica, o les del mon de l’espectacle o la pornografia i la prostitució.
En tots els casos tracta de posar de relleu tot allò que les afecta, limita o condiciona i ho fa amb una mirada profunda i sense hipèrboles ni dramatisme.
Cal assenyalar que ultra els seus valors artístics estem, en bona mesura, davant d’un llibre de foto-història i que, per tant, les imatges i els texts que els acompanyen són molt dures i a voltes carregades d’amargor, com es correspon a les realitats que reflecteixen que, afortunadament, han canviat substancialment en els més de setanta anys que han transcorregut des de la seva concepció i publicació.
Pel que fa al aspectes fotogràfics de caràcter general apuntarem que la presència humana està present gairebé a totes les imatges i en tot cas els plans generals serveixen per situar la condició de les persones. Amb un notable predomini dels plans mitjos i els primers plans que ens apropen i emfatitzen la condició de les dones retratades.
Els texts de Capmany, escrits en castellà com es corresponia a l’època i sobretot tractant-se d’un llibre editat per una editora de l’Estat, presenten un estil dur en el que es descriuen amb cruesa les situacions que pateixen les dones de l’època. Utilitza sovint la ironia i també sovint el sarcasme.
El llibre, editat en aquesta ocasió amb un bon disseny i una alta qualitat d’impressió es presenta amb una estructura temàtica en una sèrie de capítols que aborden distints aspectes de la vida de la dona.
El primer, Història d’una soledat, aborda amb unes imatges molt potents les etapes finals de la vida de la dona que resulten realment dures i que vull pensar que han millorat sensiblement des que es varen fotografiar.
El segon capítol, Carrera femenina amb assegurança de vellesa, retrata la realitat i el ritual de les cerimònies matrimonials, destí habitual de la dona en aquell s anys que veien en el casament la fita essencial de la seva vida. També penso que en aquest aspecte sens dubte la nostra realitat actual, deguda entre d’altres factors a treballs com el que estem comentant, ha millorat enormement.
En tercer lloc a Treball o feina, de forma més breu es tracta el món del treball de la dona en el que aquest ha sigut menystingut i poc valorat limitant-lo a les feines menys qualificades.
A La religió com a refugi s’il·lustra la vida monacal, bàsicament de clausura, que durant molts anys va ser una de les sortides per dones solteres i amb poques oportunitats matrimonials. I que les condemnava a formar part d’un estament de segona categoria en el si de l’església.
Una professió arriscada afronta el tema de la prostitució amb potents imatges del barri xino de Barcelona que ens evoquen les de Joan Colom en els mateixos anys i ambients.
Esquarterar un cos ens introdueix en la recerca de l’ideal de la feminitat i en la pràctica de l’erotisme que fragmenta el cos de la dona per fer-lo més eròtic i desitjable.
La dona marginada a la societat presenta la dura realitat de la pobresa, centrada especialment en la de la dona gitana que ha patit la vida en barris marginals i que Colita retrata magistralment amb unes imatges de dones i nens d’una gran força que ens emocionen.
A L’Art d’arribar a ser cosa ens presenta l’exigència a què se sotmet la dona per tal que el seu físic s’acomodi als falsos arquetips que la societat ha configurat. Un terreny que explora a través del món de les models, que constitueixen un dels principals vehicles d’aquest fenomen avui anomenat cosificació.
En conjunt, la reedició d’aquest llibre és un bon exemple de la recuperació del nostre ric patrimoni fotogràfic i, alhora, l’oportunitat d’oferir a les noves generacions la possibilitat de conèixer la realitat del món de la dona de fa només setanta anys i contemplar els indubtables progressos que afortunadament s’han aconseguit poc a poc en aquest temps.
