Quin múscul cultural tenen Barcelona i l’àrea metropolitana per acollir artistes exiliats que volen treballar aquí? Hi ha el risc que les iniciatives siguin més simbòliques que estructurals? En parlem amb artistes que disposen de protecció internacional, que viuen a la metròpoli i que, malgrat els reptes que suposa l’arribada a un nou país –com la burocràcia i la introducció a una nova cultura–, han aconseguit que el seu art s’integri en el relat cultural de la ciutat. Coneixem també la visió d’entitats i d’institucions que vetllen per ells.
Eddy Laverde és colombiana i investigadora teatral. Viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Durant mesos, va patir assetjament diari per haver denunciat l’assassinat del seu germà petit, que va desaparèixer un dia abans de l’Estallido, un cicle de protestes civils a Colòmbia contra el govern d’Iván Duque l’any 2021. El procés judicial que va engegar juntament amb la seva família va posar aquesta colombiana al punt de mira. L’assetjament va anar a més quan van començar a perseguir els alumnes de les classes de teatre que ella feia en un barri humil de Bogotà. Per això va decidir contactar amb una associació de drets humans que li va recomanar abandonar el país.
Passat aquell malson, l’actriu explica que, a poc a poc, ha refet la seva vida. El teatre, la seva passió des de petita, l’ha ajudat. El seu espectacle Yuyay, que significa memòria en llengua quítxua, és un monòleg sobre la seva història que ja s’ha representat en diferents espais culturals metropolitans. I el mes de gener va estrenar una segona obra, Ñucanchi, amb la companyia Abya Yala, formada per dones migrants que Laverde reuneix a Sant Cugat.
“L’escenari ha estat un gran punt de trobada amb gent del sector i m’ha permès estar tranquil·la per poder parlar de la meva història”, diu aquesta actriu que a Bogotà era membre de La Candelaria, una companyia amb seixanta anys de trajectòria. Ara mateix combina la interpretació amb un doctorat amb el qual investiga la relació entre el teatre social colombià i el català a través de la companyia La Calòrica. Prèviament, s’havia format en teatre a l’Institut del Teatre i havia fet el màster d’Estudis Teatrals per comprendre el sistema teatral català i entrar-hi.
Com ajuda Barcelona els artistes exiliats?
La història de Laverde no és un cas aïllat. Encara que no hi ha cap recompte oficial de quants artistes amb dret a asil viuen a la metròpoli, per tenir-ne una aproximació hem contactat amb Artists at Risk, una associació mundial amb seu a Hèlsinki que des del 2013, gràcies a una xarxa de més de 300 entitats, ofereix anualment milers de residències artístiques en ciutats com Berlín, Cambridge, Reykjavík, Tunis, Sofia, Roma i Barcelona.
Les dades mostren que, des del 2019, la capital catalana ha acollit catorze d’aquests artistes, alguns d’ells tan mediàtics com el grup feminista i punk rus o l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov. Cada any, Artists at Risk fa una primera “avaluació de risc” amb les sol·licituds que rep al web i gestiona els tràmits de la petició d’asil, la cerca d’allotjament i un lloc de feina. En el cas de Barcelona, se n’ocupa l’associació No Callarem.
Les últimes xifres recollides per l’entitat mundial apunten que, el 2025, 1.302 artistes van demanar-li asil i Barcelona va acollir-ne quatre: Osama Khalid, actor i pintor del Sudan; Marwa Radi Abu Raida, escriptora palestina; Mahsa Mohebali, escriptora iraniana, i Hossein Zoghi, periodista i actor també de l’Iran.
Hem parlat amb el sudanès Osama Khalid dies després que hagi acabat la seva residència a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Ciència i Tecnologia del Sudan, va fugir del seu país perquè, després de la revolució sudanesa del 2018, el conflicte va créixer exponencialment fins que el 2024 va esclatar la guerra. “Viure sota bombardejos constants era extremadament difícil”, descriu aquest pintor.
“Jo buscava estabilitat i no semblava que la guerra s’acabés. La meva família es va veure obligada a marxar. Obtenir un visat era difícil, però gràcies a un amic vaig contactar amb Artists at Risk. Em van entrevistar i em van ajudar a traslladar-me d’un entorn perillós a un lloc segur”, continua explicant Khalid, les obres del qual se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre.
Així doncs, el 5 de setembre del 2025 va començar una residència artística a Barcelona: “Des del primer moment vaig sentir una connexió molt forta amb la societat espanyola, i amb la catalana en particular. La vaig percebre com una comunitat oberta i acollidora, i ràpidament vaig notar un sentiment de pertinença”. Durant cinc mesos va treballar al taller de pintura de Rafa Castañer, al barri del Poblenou, una experiència que Khalid resumeix com a “excepcional”. “En Rafa ha estat una figura molt inspiradora. No només ha estat proper i comprensiu, sinó que m’ha animat a créixer artísticament i personalment. El considero més que un supervisor; és un amic molt proper”, afegeix.
El mateix Castañer reflexiona així sobre què ha aportat a Khalid: “No ho sabrem fins d’aquí a uns anys, i només ho sabrà ell, però crec que li he ofert diferència, exactament el mateix que ell a mi. Som antagònics i alhora complementaris. He pogut presentar-li el meu món i compartir-lo, amb humilitat i una actitud honesta”.
A part del dia a dia amb el pintor barceloní, Khalid ha entrat en contacte amb artistes de La Escocesa, també al Poblenou, que és un dels espais culturals amb qui No Callarem fa xarxa. A part, l’entitat treballa des de l’inici amb el CCCB, i amb els anys s’hi han sumat equipaments com l’Ateneu Popular 9 Barris, l’Ateneu Barcelonès, el PEN Català, el Centre d’Arts Santa Mònica, Espronceda i la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.
“És molt important tenir suport”
Des d’Artists At Risk tenen clar que aquest entramat cultural és clau per a la integració. “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc. És molt important tenir mecanismes de suport”, comparteixen Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, cofundadors d’Artists at Risk, des de Colòmbia via trucada.
Com va germinar la col·laboració entre l’entitat mundial i Barcelona? Tot començava el 2018, quan No Callarem, encara sense suport municipal, va acollir la rapera de Kenya Grammo Suspect. Aquell any, Muukkonen i Stodolsky van venir com a ponents al BccN Barcelona Creative Commons Film Festival del CCCB. Van aprofitar-ho per reunir-se al Parlament de Catalunya amb qui llavors era primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, i l’antic tinent d’alcalde de Drets Socials, Jaume Asens, per plantejar com Barcelona podia ser ciutat d’acollida per a artistes exiliats.
“Sovint funciona així: primer has d’aconseguir que vinguin els artistes, els polítics veuen com s’impliquen en les comunitats i aleshores el programa arrenca. Ho fem en diverses ciutats”, relaten els cofundadors. El suport municipal i de la Generalitat es va consolidar el 2022 amb l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov, que era a Rússia en el moment de la invasió. Gràcies a Artists at Risk va fer una primera residència a Hèlsinki i posteriorment a Barcelona, concretament a Fabra i Coats. Eva Sòria, directora d’Innovació, Coneixements i Arts Visuals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), explica que es tractava d’una “resposta d’emergència” i d’un suport que amb els anys s’ha consolidat.
Doble suport: polítiques culturals i temàtiques
Més enllà d’Artists at Risk, a quins programes pot accedir un artista exiliat a la metròpoli? Des de l’ICUB detallen que “les bases de la convocatòria general de subvencions públiques no tenen una política d’acollida concreta per a artistes amb dret a asil perquè són prou àmplies i els criteris ja hi responen de manera positiva”. Estaríem parlant d’aspectes com, per exemple, que l’obra tingui una temàtica social o un impacte al territori. Sòria argumenta que “una ajuda concreta respondria a un tipus de despesa que hauria de venir d’una altra banda”.
Si ens fixem en projectes als quals l’Ajuntament dona suport perquè acullen artistes o visibilitzen el fet de viure a l’exili –o, ampliant més el focus, haver migrat–, destaquen , entitat que des del 2004 ajuda artistes refugiats, o Red Teja, en la qual col·laboren el Centre d’Arts Santa Mònica i La Escocesa. Una altra iniciativa destacada són les Residències Internacionals d’Escriptura de Vil·la Joana dins del programa Barcelona Ciutat de la Literatura.
Si parlem de mostres d’art que destaquen l’exili o el fet de migrar, Sòria fa referència a l’exposició Com pedres als palmells, brases i flama, comissariada per Chiara Cartuccia, que es pot veure fins al 31 de maig a La Fabra Centre d’Art Contemporani i que aborda, a partir de veus internacionals, la relació entre la destrucció, les ruïnes i les històries de resistència anticolonial a la regió mediterrània. També destaca la col·laboració que aquesta primavera fa La Capella amb la comissària palestina Manar Idrissi i les artistes locals Nora Ancarola i Pamela Martínez Rod.
A més, alguns residents d’Artists At Risk han participat el mes de març al cicle Cinestèsies, cinema i pensament de l’Ateneu Fort Pienc. S’hi van poder veure les pintures de Khalid i ell mateix va oferir una activitat amb Castañer. “Donem suport als directors artístics que posen aquests temes sobre la taula, ja que no pot ser d’una altra manera”, reblen des de l’ICUB.
Presència, però en circuits perifèrics
És indiscutible que hi ha ajudes. Tanmateix, els artistes consultats comparteixen que és laboriós treure el cap en un ecosistema cultural barceloní que de vegades pot resultar hermètic. Així ho ha viscut Laverde: “He participat en espais culturals, però sempre alternatius. No he tingut l’oportunitat de fer un espectacle amb una companyia catalana o de participar en algun espai amb gent professional. Tinc una gran disciplina envers l’ofici, però fins ara m’he dedicat a fer tràmits administratius per reconstruir la meva vida”.
Sigui com sigui, i tot i que es tracta d’un procés lent, la colombiana està orgullosa d’haver portat Yuyay a sales de l’Hospitalet, a centres cívics barcelonins, a l’Ateneu Candela de Terrassa o a l’espai teatral recentment desaparegut Periferia Cimarronas de Sants, dedicat al teatre afrodescendent. “A les sales petites de Barcelona com el Tantarantana i que tenen més ressò mediàtic no hi he arribat per moltes dinàmiques del sector, com per exemple que la temàtica de vegades no interessa”, lamenta.
Tanmateix, la creadora divisa un horitzó d’esperança, perquè Yuyay s’ha representat el mes de març al teatre de la Universitat Autònoma, fet que considera “molt important, ja que tot i ser un teatre de petit format s’hi han fet espectacles que han acabat a la Beckett”. A més, ara que ja domina la llengua catalana, ha escrit Ñucanchi, una obra que ha estrenat recentment a l’Ateneu del Raval. Optar pel català ha estat una presa de consciència lingüística que confia que es materialitzi en oportunitats laborals: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”.
En el cas de Khalid, ell comenta que la llengua ha estat el principal repte per accedir a l’ecosistema cultural barceloní. “Tot i això, he treballat per superar-ho aprenent castellà i utilitzant l’anglès. Aprendre català ha estat més difícil. Hi ha pocs recursos en la meva llengua materna [l’àrab]”, explica.
Des del punt de vista de les associacions, una altra dificultat per afavorir la integració dels artistes exiliats són els recursos dels quals disposen. Amb el suport que reben de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, del Ministeri de Cultura i del d’Afers Exteriors, les entitats Artists at Risk i No Callarem fan malabars per oferir als artistes tot el que es proposen: donar-los d’alta a la Seguretat Social, gestionar el permís de residència, buscar-los allotjament, contractar-los dins l’entitat i oferir-los acompanyament psicosocial. Tal com afirma Fernando Paniagua de Paz, de No Callarem, els problemes d’habitatge a Barcelona fan difícil que tots els artistes visquin aquí i, per això, fa anys que col·laboren amb altres espais de creació i de residència artística com Konvent Zero, al Berguedà, o La Cremallera, a Ribes de Freser.
Malgrat les dificultats, des d’Artists at Risk celebren que Barcelona és una de les seves ciutats “més col·laboradores i estables”. N’és un exempleque No Callarem ha guanyat recentment, juntament amb una desena d’entitats, una subvenció anomenada Europa Creativa que s’atorga a xarxes internacionals i amb la qual podrà destinar, durant tres anys, un milió d’euros a l’acollida d’artistes. “Això ens ajuda a projectar amb seguretat”, apunta Paniagua de Paz. A part, l’entitat mundial rep regularment altres finançaments europeus.
Per què són necessàries aquestes veus?
Amb tot, hi ha una qüestió de fons en aquest reportatge que té a veure amb el fet artístic en si mateix: per què són necessàries les veus dels exiliats? “Ens aporten diversitat i riquesa. Una ciutat que dona veu a artistes que estan en situacions límit enriqueix el debat cultural”, manifesten des de l’Ajuntament. Des de No Callarem afirmen que “el vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”.
En definitiva, Barcelona i l’àrea metropolitana no són només espais on refugiar-se del soroll de les bombes o de les amenaces, sinó una ciutat d’acollida que disposa d’un teixit cultural capaç d’oferir continuïtat creativa gràcies a entitats, espais independents i institucions públiques. No és un camí fàcil, però l’actual ecosistema cultural fa que marxar a l’exili no sigui una renúncia constant, sinó també un llenç en blanc llest per crear de nou, com expressa el pintor sudanès: “No veig Barcelona com un lloc d’exili, sinó com un espai de possibilitats molt més ampli en comparació amb les limitacions que he viscut”.
