En Victor Kiswell és de París i fa cinc anys que ven vinils al seu pis del carrer d’Avinyó, al Gòtic de Barcelona. Assegura que en té entre 6.000 i 7.000 i que els coneix tots. “No és una gran quantitat, però això és el que vull: si busco una cançó, sé exactament on és”, diu Kiswell després d’apagar una cigarreta. Parlem al seu menjador a davant d’una estanteria a vessar d’àlbums que ha comprat o intercanviat al Japó, al Líban, a Turquia, a Itàlia o a Suècia, entre altres països on ha viatjat. Fa dues dècades que els ven a productors, punxadiscos, hotels i restaurants. Només cal demanar hora a través del seu web, pujar al pis i deixar-se recomanar.
Aquesta història arrenca fa 25 anys, quan, encara a París, aquest col·leccionista va decidir que no volia encaminar la seva vida cap a les diverses carreres que havia cursat, sinó seguir el que li manava l’ànima, que es movia a ritme de soul. Des de jove combinava la seva feina en una botiga de discos amb la carrera de Biologia. Després va cursar llengües orientals i antropologia, però la passió per aquest estil dels Estats Units el va impulsar a vendre àlbums que en aquell moment era estrany trobar a França. “Em vaig dir a mi mateix ‘tinc molts discos, en compro constantment i en tinc de repetits. És el moment de vendre’ls’”, detalla. Ara bé, aquest melòman no volia treballar en una “botiga convencional” ni estar “esclavitzat” a uns horaris, sinó “poder viatjar, treballar de nit si volia o rebre clients a mitjanit si l’endemà tenien una actuació i necessitaven discos”, concreta.
De seguida va trobar una manera de vendre vinils que ell defineix com “fer massatges a les orelles”. Des del primer dia, Kiswell rep els clients a casa, a l’immens menjador on som avui. Els convida a prendre alguna cosa i plegats remenen i escolten música “durant tres hores si és necessari”. A París rebia sobretot col·leccionistes japonesos que li demanaven jazz, però també música brasilera. “Em vaig especialitzar en bossa nova i samba enregistrades per grups suecs, italians, polonesos o espanyols”, detalla el venedor.
Un cercador de músiques enamorat de Barcelona
El 2021, durant la pandèmia, va “cansar-se” de París i va decidir traslladar-se a Barcelona. Segons explica, coneixia la capital catalana a través dels viatges que havia fet pèviament per punxar música en sales. “Em vaig enamorar de la ciutat: em va captivar l’arquitectura, la història, la sensació de llibertat, la manca de judicis, la llum i, és clar, el clima”, relata.
Un cop aquí, s’ha dedicat a recollir àlbums de música africana, caribenya i àrab, la qual ofereix a tota mena de públic. “Aquí, tant pot venir un productor reconegut com un noi que compra el seu primer disc. No faig distinció de clients, només cal demanar cita, com si fos un metge”, bromeja.
Si s’entra al seu perfil d’Instagram, el primer que es llegeix és que es defineix com un “cercador de músiques estranyes”, ja que té àlbums difícils de trobar. Li pregunto quins són els discos més peculiars que té. “Les edicions destinades a la ràdio i la televisió, perquè se’n feien tiratges molt petits i cinquanta anys després en queden molt poques”, comenta tot ensenyant l’àlbum Stringtronics, una edició anglesa de música de biblioteca britànica. “És un disc molt buscat pels col·leccionistes”, presumeix.
Aquest disc concretament el va aconseguir fent un intercanvi en un dels seus viatges com a DJ, els quals aprofita per buscar tresors amagats. És així com introdueix que en el món dels col·leccionistes cal saber “jugar”. “Si tens molts diners pots comprar qualsevol disc pagant el preu màxim, però això no m’interessa, la gràcia és trobar-lo barat. Busco en llocs on gairebé ningú va”, detalla.
A Barcelona remena botigues com discos Paradiso (Ciutat Vella), BCore Disc (Gràcia) o Discos Redondo (Ciutat Vella). Tot i les hores que hi dedica, no sempre en surt satisfet: “Per al que jo busco, no hi ha gaires botigues aquí. Si cal, vaig a València, Tarragona o Castelldefels a comprar-ne”. Però la seva mina d’or són els anuncis que veu al diari o en plataformes en línia, com Todocolección, ja que pel que fa a la venda de discos de segona mà a la ciutat, com als Encants, critica que “no són especialment interessants”.
Un cop porta els vinils a casa, els classifica en prestatgeries, però cap porta el preu. Kiswell detalla que la forquilla va dels vint als mil euros. Malgrat la sorprenent diferència, ell remarca que no s’ha de confondre car amb millor qualitat: “El preu mitjà d’un bon disc, sense que sigui especialment estrany, és d’entre trenta i cinquanta euros”.
La majoria dels clients, expats i viatgers
Pel que fa a l’escena del vinil a Barcelona, Kiswell, que sovint tasta la nit barcelonina, considera que, per una banda, és un sector “petit” i que “hi ha més gent que vol punxar que llocs on fer-ho” i, de l’altra, que “en termes de caràcter, per connectar amb la gent local, no és fàcil”.
I qui li compra vinils? Tal com explica, qui més el visita és un públic que va agafar terreny sobretot després de la pandèmia: els expats o les persones adinerades que estan de pas a Barcelona. Preguntat per quina opinió té d’aquest públic i més encara tenint en compte que en surt beneficiat, de seguida reconeix que “forma part del moviment” perquè s’ha establert aquí, però remarca que “cal distingir entre dos fenòmens: el turisme de baix cost i la gent amb diners que vol una vida més dolça”. Sobre la poca clientela local, diu que no sap si és “qüestió econòmica, falta de temps, per ego, por al fet que sigui a casa meva o simplement manca de curiositat”.
Un dels debats actuals a la ciutat és si la presència d’expats i la visita massiva d’estrangers empitjoren la salut de l’oci nocturn i, en conseqüència musical, de Barcelona. En aquest sentit, ell defensa que caldria afavorir un turisme de més qualitat: “El que es podria fer, per exemple, seria no oferir vols de Londres o de Manchester a Barcelona que valguin trenta euros i potenciar una oferta cultural més diversa. La solució no és atacar els turistes que mengen una paella al carrer”.
En contraposició, ell considera que des del seu pis del carrer d’Avinyó “ajuda a descobrir músiques catalanes i espanyoles als estrangers”. De fet, es considera un “venedor de souvenirs”, ja que hi ha discos de flamenc-jazz que són “un regal magnífic per endur-se”.
Abans d’aterrar a Barcelona li agradava el pianista Jordi Sabatés i Navarro i un cop aquí ha descobert els catalans Esqueixada Sniff, el mallorquí Joan Bibiloni i, d’espanyols, el madrileny Luis Paniagua, el qual va conèixer en persona. “Per sort, encara avui continuo trobant discos nous cada setmana”, comenta.
“No poso la música que la gent espera”
Més enllà de la venda de discos, el col·leccionista viu de diversos projectes. Fa anys va fer un documental sobre la música dels setanta a Barcelona amb el qual va entrevistar l’Orquestra Mirasol, de qui és un gran fan. Avui dia continua treballant amb aquest projecte. A banda, sovint porta els seus vinils a diverses sales de Barcelona com La Paloma, a Nitsa –les festes d’electrònica d’Apolo– o a La Nau. Comenta que li queda pendent actuar a Marula, un local que té a tocar de casa.
El que més gaudeix de la nit és el “risc” de barrejar sons tan diferents: “No acostumo a punxar el que la gent espera, m’agrada sortir de la rutina perquè puc posar dues cançons de música llatina, després una africana, una d’àrab i tornar a la llatina. Aquesta barreja és precisament el que fa més interessant cada sessió”.
Finalment, com havia de ser, acabem la conversa davant dels seus dos tocadiscos. Desenfunda l’àlbum Salsa catalana de l’orquestra Mirasol, firmat pels seus integrans, a qui va conèixer ara fa un any. “Un d’ells viu a Gràcia, em queda a prop”, diu amb un somriure d’orella a orella.
