Davant d’un cànon literari històricament dominat per la mirada masculina heterosexual en el qual la dona ha quedat relegada al paper de musa i ha esdevingut un objecte de consum, Edicions Proa presenta Foc al cos, una antologia de poesia eròtica femenina catalana a cura de Raquel Casas i Lidia Gàzquez. Aquest volum posa en el centre el desig, el plaer i el cos femení, realçant com les dones generen escletxes en el patriarcat des de fa segles, la qual cosa continua sent un acte revolucionari avui en dia.
El recull ens embarca en un viatge que inicia amb les trobairitz travessades pel teocentrisme de l’edat mitjana, fa un salt fins al segle XIX i desemboca en la irrupció sense complexos de les poetes de finals del segle XX i del segle XXI. Malgrat aquesta estructura cronològica, en cap cas, es mitifica el passat ni es presenta la relació de la dona amb el plaer de forma lineal. De fet, l’antologia no està dividida per períodes històrics ni fa una classificació concreta de les autores, només se’ns indica la seva data de naixement i la de la mort (si s’escau). D’aquesta forma, la recopilació queda deslligada de concepcions rígides i artificials. A més, les editores han decidit no incloure notes a peu de pàgina, la qual cosa considero un encert perquè evita la intel·lectualització dels versos. Els poemes no han de ser considerats grans enigmes a desxifrar, sinó que, abans de res, han de ser experimentats i ens hi hem de poder aproximar de forma directa. D’altra banda, la mirada femenina no pot convertir-se en una qüestió de nínxol; crear espais per i per a nosaltres ja és summament transgressor, però tot aquest procés de desconstrucció del que està establert ha de ser compartit amb els nostres companys de lluita. Casas i Gàzquez assenyalen que «la literatura eròtica escrita per dones no només recupera un espai usurpat, sinó que restitueix el desig com a força de coneixement» i això no només ens hauria d’apel·lar a nosaltres.
Una altra cosa que Foc al cos fa de forma excel·lent és retornar-nos la complexitat de la qual ens hem vist buidades històricament. És a dir, tan sols se’ns concebia des d’una dualitat prefabricada: la de ser la Verge Maria o Lilith, ser la santa o la puta. Aquest mite reduccionista divideix les dones en dues categories irreconciliables: la pura, submisa i altruista que es nega el desig, i la viciosa, perillosa i hipersexualitzada que utilitza la seva seducció com a amenaça. Es tracta d’una polarització que aniquila qualsevol mena de matís i de la qual l’obra se’n desmarca totalment. A més, l’antologia ens recorda que la pulsió eròtica no és patrimoni de l’adolescència i la joventut, sinó que és una força viva que evoluciona, madura i persisteix al llarg dels anys.
Aquest fil conductor pren una volada especialment punyent en les veus contemporànies. Les poetes més recents ja no es limiten a enunciar el desig o a descriure el plaer des d'una pulsió purament íntima; ho fan des d'una profunda autoconsciència de com les dinàmiques patriarcals les travessen de dalt a baix. En els seus versos, hi ha una mirada explícitament crítica i social. L’erotisme també és política i, per tant, cal seguir denunciant les cotilles normatives que encara avui intenten tutelar la sexualitat de les dones. Així doncs, la importància de la noció de col·lectivitat és cabdal per fer front a un individualisme cada cop més latent que ens aïlla i atomitza. Reconèixer-nos i acompanyar-nos en les nostres vivències és la vertadera subversió.
Foc al cos no obvia totes les construccions socials que carreguem a l’esquena, però, en definitiva, ens convida a relacionar-nos amb el desig i el plaer de forma més lliure, tot connectant amb els nostres cossos, deixant-nos endur pel gaudi sense culpes ni justificacions.
