La fotografia es pot entendre com una manifestació artística, però també documental. Poques vegades, però, es contempla la seva vocació de servei cap a la ciutadania. Doncs bé, el fotògraf barceloní nascut a Madrid Manolo Laguillo engloba les tres, i així ho demostra al seu darrer treball Campo/contracampo, una intervenció artística feta a un dels grans edificis patrimonials més importants i desconeguts de Barcelona del segle XX: la Casa Bloc.
Situada al barri de Sant Andreu, la Casa Bloc és un bloc d’edificis d’habitatge social promogut el 1931 per la Generalitat de Catalunya de la Segona República, i va ser ideada per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC). És un conjunt de cinc blocs entrelligats en forma d’S amb 207 habitatges d’entre 55 i 77 metres quadrats destinats a la població obrera, i es va impulsar enmig d’una gran onada migratòria on la manca de recursos residencials feia créixer a un ritme descontrolat el barraquisme a la ciutat comtal.
La Casa Bloc també és una de les primeres i úniques mostres de racionalisme a Catalunya quan aquest va començar a proliferar arreu d’Europa en el període d’entreguerres. Originalment es va projectar una planta baixa per serveis comunitaris com guarderies, biblioteques, club socials i espais lliures per fer esport i, tot i que en el seu moment va ser un dels projectes més innovadors a escala arquitectònica i social, la Guerra Civil va aturar-ne la construcció i, més tard, la dictadura franquista va fer desaparèixer l’essència progressista i comunitària de l’edifici. De fet, a partir d’aquell moment la Casa Bloc va començar a degradar-se, i s’hi van acabar instal·lant militars, vídues, orfes de guerra i professors. A més, la idea original del projecte es va desconfigurar el 1948, quan es va construir un sisè espai conegut com a “bloc fantasma”, destinat als policies i les seves famílies. Quan el 2000 l’edifici va tornar a mans de la Generalitat, aquest bloc es va tirar a terra, es va restaurar tot el conjunt i es va museïtzar un dels mòduls.
Ara Manolo Laguillo torna a posar al mapa l’edifici a través de les seves fotografies. Ho ha fet en el marc de la segona edició del projecte Passat/Present de la Generalitat de Catalunya, una iniciativa que convida el públic a llegir i interpretar el patrimoni català des de la perspectiva dels artistes contemporanis. Així, ara que ja estem a les acaballes del projecte, els seus protagonistes fan un balanç de la proposta.
La fotografia al servei de la ciutadania
“El que he intentat fer, i crec que ho he aconseguit, és que amb la fotografia s’entengui millor la Casa Bloc i la seva història, el que ha representat i representa”, assegura el veterà i reconegut fotògraf, que afegeix que la intervenció té una “vocació de servei per a la ciutadania”.
Així, la seva proposta consisteix en un paper fotogràfic desplegable en forma d’acordió conegut com a leporello, on figuren un total de vuit imatges que retraten l’edifici des de diferents perspectives. Les dues primeres imatges volen posar el focus en la forma en ‘S’ tan característica de l’edifici i la seva ubicació respecte de la ciutat, mentre que la resta fan un recorregut a l’interior de l’espai fins a arribar a peu de carrer.
En aquest sentit, explica que les fotografies del terrat no estan fetes des de la Casa Bloc, sinó des d’un altre edifici encapsat justament al davant. “A banda que al terrat de la Casa Bloc està prohibit pujar-hi, l’altre problema és que estava massa a prop de l’edifici per fotografiar-lo bé”, recalca el fotògraf. “Si volia que s’apreciés la seva forma tan particular, m’havia de col·locar a un lloc que tingués la Casa Bloc immediatament a sobre”, detalla. Així doncs, mentre voltava per la zona i investigant l’estructura, Laguillo diu que es va trobar amb el president de la comunitat de veïns d’un d’aquests edificis ubicats davant de la Casa Bloc. “La meva sort va ser trobar-me amb aquest veí que em va deixar pujar al seu terrat, que va ser des d’on vaig poder fer les fotos i les que van acabar al leporello“, celebra.
Segons Laguillo, les imatges del terrat també permeten veure el rastre que va deixar la dictadura sobre l’edifici. “Hi ha una part de la façana que sembla buida, com si tingués un forat”, afirma, al mateix temps que puntualitza que “és justament on es va construir quan es va fer l’ampliació del bloc fantasma, la qual es va enderrocar el 2008”. Amb tot, però, el fotògraf assegura que l’edifici encara té “una cicatriu” d’aquest passat, un fet que sabia que “volia fotografiar per al projecte”.
En aquesta línia, la resta de fotografies destaquen altres parts úniques de l’edifici. Per exemple, Laguillo insisteix que al desplegable també ha retratat les parts de dins de la Casa Bloc des d’on els militars feien guàrdies. “Després de la Guerra Civil, un dels baixos també es va aprofitar per fer de presó militar, i per controlar aquests calabossos van fer uns forats a les parets per vigilar l’espai, un altre tret molt particular que he fotografiat”, remarca.
Una mirada molt pròpia
Frederic Montornes, curador del projecte Passat/Present i crític d’art, va ser qui va seleccionar personalment Laguillo. Segons Montornés, la gran particularitat de la intervenció de la Casa Bloc és que el fotògraf aconsegueix fer un “recorregut per l’interior de l’edifici i no des de fora, contenint en cadascuna de les seves imatges tota la vida d’aquells que hi viuen”. Alhora, però, el crític d’art insisteix que el fotògraf ho ha fet “sense captar, en cap cas, ni una imatge humana, malgrat ser espais transitats”. “La seva mirada és la d’algú que ha caminat molt per l’espai, que ha pujat i baixat mil cops les escales, que ha buscat unes imatges molt concretes i després les ha tornat a seleccionar per formar part d’un leporello“, apunta.
A més, el crític d’art insisteix que el projecte ha aconseguit donar a la Casa Bloc “una mirada mòbil” de l’edifici. “Laguillo no només ha retratat ciment, vidre i racionalisme, sinó la vivència, la història i l’experiència de l’edifici des de dins”, recalca.
De la perifèria al centre
El Museu del Disseny Hub de Barcelona és qui avui dia gestiona les visites guiades que es fan cada dissabte a un dels pisos museïtzats de l’edifici. Malgrat aquesta clara relació, Montornés assegura que ambdues estructures són “difícils de vincular”. “O la gent es pensa que la Casa Bloc està al costat del Disseny Hub, o no coneixen l’edifici ni que depèn del museu”, apunta el crític. Per aquesta raó, el passat 14 de juliol es van reproduir les dues fotografies del terrat en un format de grans dimensions al vestíbul del DHub
En aquesta línia, Laguillo assegura que les dues fotografies volen, d’una banda, reivindicar aquest lligam entre l’edifici i el museu i, de l’altra, “despertar la curiositat del visitant”. “La Casa Bloc no està al centre de Barcelona, sinó a la seva perifèria, i per això era important fer una instal·lació prou cridanera perquè la gent s’interessés per l’edifici”, recalca.
En principi, l’exposició, tant al vestíbul del DHub com a la Casa Bloc, havia d’acabar aquest any, però a causa de l’èxit de la iniciativa, el museu ha decidit allargar-la fins al 26 d’abril de 2026. “Com a organitzador del projecte sí que havia de mirar que comencés i acabés un dia determinat, però si el museu i l’artista decideixen que la instal·lació pot continuar, la porta està oberta, i és exactament el que ha passat en el cas de Laguillo”, insisteix Montornès, qui assegura que les dues imatges “donen una gran potència” al vestíbul del DHub.
Unir el passat i el present
El projecte Passat/Present és una col·laboració entre la Direcció General de Promoció Cultural i la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Tal com explica Ester Martínez, Responsable de programes de suport a la creació i arts visuals de la Direcció General de Promoció Cultural, l’objectiu ha estat “donar l’oportunitat a artistes en actiu de treballar en contextos no relacionats amb l’art contemporani” i aprofitar “les mirades contemporànies per oferir noves lectures als fons dels museus i els espais patrimonials”.
En aquest sentit, encara que aquesta hagi sigut la segona edició, Martínez reconeix que aquest cop la proposta s’ha adaptat a les necessitats dels artistes i els responsables dels espais. “La primera edició era una prova pilot, i ara hem intentat que des de l’inici els espais patrimonials i els artistes treballin conjuntament des del principi”, detalla. Aquesta aliança, ara molt més forjada que l’últim cop, “a banda d’afavorir el diàleg entre l’espai i l’obra exposada”, apunta Martínez, també ha permès a algunes exposicions allargar la seva vida més enllà del projecte. A més, ha propiciat a crear una instal·lació conjunta que uneix el passat i el present, en la qual “ha motivat als artistes a treballar fora del seu circuit artístic contemporani per fer-ho en entorns molt diferents i únics”, resumeix.
