Han Kang. Tinta i sang. La Magrana. (Traducció d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu)
Tinta i sang és una de les primeres novel·les que va escriure la Premi Nobel de Literatura 2024 Han Kang. El relat ja anticipa amb contundència el seu univers literari: una escriptura que desborda els límits del gènere negre per fondre’s amb un thriller de caràcter poètic, filosòfic i existencial. No es tracta només d’una hibridació genèrica, sinó d’una voluntat deliberada de desestabilitzar les expectatives del lector, que entra a l’espera d’una investigació a l’ús i en surt després de travessar una vivència ontològica doble sobre el dolor i el llenguatge. Kang no vol explicar un trauma: vol demostrar la impossibilitat d’explicar-lo sense deformar-lo. En aquesta tensió —entre dir i trair— és on es construeix tot el dispositiu narratiu. Anna Carreras i Aubets
Toni Morrison. Amada. La Segona Perifèria. (Traducció d’Esther Tallada)
La Sethe aconsegueix fugir del jou de l’esclavatge que l’oprimia i viure amb la seva filla Denver a una casa encantada per l’esperit de la seva altra filla, morta sense nom. L’arribada d’una jove desconeguda i un antic esclau, en Paul D, trenca amb la rutina i esdevindrà en un xoc entre la necessitat d’oblidar el passat i la resistència d’aquest per impregnar-ho tot. Toni Morrison afegeix una capa més de crueltat a l’esclavitud, que té la perfídia d’infiltrar-se fins al moll de l’os i contaminar les relacions que puguin fer somiar amb la possibilitat d’una vida diferent. La Nobel afroamericana invoca fantasmes a través d’un text fragmentat i sinuós per mostrar-nos l’omnipresència dels records i els remordiments, que el futur no pot fugir del passat i que la pau no arriba amb la llibertat. Jordi Montell
Jon Fosse. El fill. Comanegra/ Teatre Lliure. (Traducció de Laura Segarra Vidal)
Al maig, el Teatre Lliure estrenarà El fill, dirigida per Ferran Utzet, i publicada dins la col·lecció «Llum de guàrdia», impulsada pel mateix Teatre Lliure i Comanegra. Amb traducció de Laura Segarra Vidal, l’obra presenta un matrimoni gran que viu aïllat en una zona rural, gairebé sense contacte amb el veí, i encara menys amb el seu fill, un jove asocial i abúlic que fa temps que no passa per casa. Fosse aborda el despoblament rural, no pas per fer-ne denúncia social, sinó per endinsar-nos en una atmosfera plàcidament incòmoda. El text, ple de repeticions, funciona com una partitura que avança cap a un crescendo final marcat per la irrupció violenta i enlluernadora del fill. Bernat Puigtobella
László Krasznahorkai. Tango satànic, Cràter Edicions. (Traducció de Carles Dachs)
László Krasznahorkai, flamant premi Nobel de Literatura, va debutar amb aquesta novel·la meravellosa, trista i estranya. La crítica té la tendència a veure en Tango satànic un comentari sobre el règim comunista hongarès i la degradació cultural, econòmica i moral que s’hi vivia. Krasznahorkai aprofita cada entrevista per explicar que no era aquesta, la seva intenció. Al mateix temps, però, avisa que sense entendre la situació política de l’Hongria comunista, difícilment es podrà copsar l’atmosfera del relat. Krasznahorkai explica que la seva intenció —no només amb Tango satànic, sinó en gran part de la seva obra— és la de retrobar la bellesa per a un art que ha esdevingut incapaç de continuar buscant-la. Com Kafka ha trobat una forma que li permet escriure obres d’una bellesa grotesca, amb una lectura moral i política que, tot i ser vaporosa, s’hi intueix intensament. Joan Rius Miralles
Grazia DeLedda, la Nobel italiana
Grazia Deledda ens acosta a personatges errants, travessats pel dubte, incapaços de trobar una certesa estable. No hi ha cap codi moral que els ordeni, només la matèria fràgil de què estan fets: pors, desigs, secrets i silencis. Com passa sovint amb els redescobriments, llegir avui Deledda té alguna cosa d’estranyament contemporani. Les seves novel·les, recentment recuperades en català ara que fa cent anys que va guanyar el premi Nobel, ens retornen una veu que, tot i escriure des d’un context rural i aparentment particular, sap captar amb una precisió sorprenent els grans conflictes de la condició humana.
Llegim Cendra (Edicions 1984 Traducció de Mercè Ubach) i Cosima (Ela Geminada. Traducció de Maria Mariné), dues novel·les que dialoguen de manera profunda. A Cendra, seguim el recorregut vital d’Anania, un jove marcat per una absència originària: la seva mare, una figura que desapareix i reapareix com una ombra persistent, condicionant tota la seva existència. A Cosima, en canvi, ens endinsem en la infantesa i joventut d’una nena sarda que descobreix, amb obstinació, la seva vocació d’escriptora. L’entorn és estructural i determinant i la natura actua gairebé com un personatge més. Potser per això s’ha comparat Deledda amb Víctor Català: per aquesta capacitat de convertir el paisatge en una extensió del conflicte humà. Cendra i Cosima són dues històries que parlen de créixer —o d’intentar-ho—, travessades per la culpa, el desig, la identitat i, sobretot, per aquella incertesa que no abandona mai del tot. El que fa Grazia Deledda és escriure des d’un lloc molt difícil: l’honestedat. Alba Mallada
