Durant molts anys, Barcelona va ser considerada la meca mundial de l’skate. Les seves places, els seus carrers i la seva arquitectura convertien la capital catalana en un escenari únic que atreia patinadors d’arreu del planeta, marques internacionals i revistes especialitzades que volien immortalitzar el moviment. Entre les persones que millor han sabut explicar aquesta època hi ha Julien Deniau.
Fotògraf, cineasta, pintor i patinador francès, viu a Barcelona des de fa molt de temps. Durant més de trenta anys ha treballat com a fotògraf freelance per a revistes d'skate europees i internacionals, i també com a filmmaker per a la televisió francesa. La seva càmera ha recorregut carrers de mig món, però una ciutat ocupa un lloc especial en el seu imaginari: Barcelona.
Ara Deniau presenta Barcelona Streets, una exposició fotogràfica i una projecció de vídeo a Ciutat Vella, a la galeria Bien Cuadrado Studio fins al 28 de juny. Una mostra on combina fotografia analògica i digital i on l’artista fa un recorregut per l’escena skater barcelonina entre els anys 2000 i 2020.
Dues dècades mirant Barcelona patinant
L’exposició està dividida en tres nivells. El primer és una retrospectiva del moviment skater a Barcelona, una mirada documental a una època en què la ciutat era un punt de trobada internacional. "Barcelona era considerada la meca de l’skate al món. Venien totes les marques, totes les revistes internacionals volien fer fotos aquí", explica Deniau. Durant aquests anys va arribar a acumular més d’un milió d’imatges relacionades amb aquesta cultura.
El segon espai mostra una Barcelona més personal, observada des de diferents punts de vista entre el 2007 i el 2015. Carrers, places i racons quotidians que, gràcies a la mirada de l’artista, expliquen escenaris que es van convertir en espais de memòria col·lectiva per al moviment.
La tercera part, titulada Reflections, juga amb els reflexos en bassals, miralls i superfícies urbanes per mostrar diferents angles d'aquest món. Una manera de mirar la ciutat que va més enllà de la simple fotografia esportiva.
A més de les fotografies, la mostra inclou una projecció de vídeos enregistrats durant aquells anys, quan Deniau també documentava skaters de diferents barris de Barcelona.
“L’skate és la meva vida des dels anys noranta”
Per entendre la seva obra cal entendre la seva relació amb aquesta pràctica. El fotògraf no és només algú que ha fotografiat aquesta cultura, també en forma part. I aquí hi ha un punt que el diferencia de la resta de fotògrafs que s’han acostat al moviment. Ell mateix va patinar durant molts anys, amb patrocinis com el que va tenir d’Adidas, participant en competicions i gires. També va ser protagonista davant la càmera abans de convertir-se en qui estava darrere de l’objectiu.
Molt més que art
Per a ell, tot plegat és molt més que un esport: "Jo he viscut l’skate des de dins, el visc des de dins. És la meva vida des dels anys noranta. La meva vida social també gira entorn d’això". "L’skate és art. No és només patinar: també és l’art que hi ha a les taules, l’estètica, la manera de vestir, la filosofia de vida. Durant molts anys era una cultura underground, érem els rebels, una tribu urbana", afegeix.
Una mirada que també explica la seva evolució artística. L’any 2005 va començar a pintar i dibuixar, buscant una nova manera d’expressar-se més enllà de la fotografia i el vídeo. Amb el temps, les pròpies taules d'skate van convertir-se en el seu llenç principal. I ara és en el que treballa: crea escultures a partir de monopatins usats.
Actualment, és artista resident a la galeria Artevistas Gallery, on exposa part del seu treball escultòric.
L’any 2020, Deniau va deixar pràcticament de fotografiar després que li robessin la càmera analògica, però també sentia que era el moment de buscar nous camins. Ara està centrat sobretot en les seves escultures amb taules reciclades. "Encara que ara faci altres coses, l’skate continua present en tot el que faig", relata.
Una Barcelona menys amable amb aquestes pràctiques
Instal·lat al Raval, aquest fotògraf i artista explica que aquests anys li han permès descobrir una Barcelona que molts barcelonins desconeixen: “He pogut veure una Barcelona diferent. De vegades crec que conec més la ciutat que moltes persones que hi han nascut". Ara, però, creu que l’època daurada que va viure Barcelona com a referent mundial de l’skate ha quedat enrere. Explica que observa amb preocupació els canvis que ha patit la ciutat i considera que l’espai urbà cada vegada deixa menys lloc per a aquesta pràctica.
“L’skate no és com anar a jugar a pàdel o a bàdminton. Un skater surt patinant de casa. Forma part del trajecte, de la ciutat. No és una activitat que només fas quan arribes a un lloc habilitat”, diu Deniau amb resignació, que recorda especialment espais emblemàtics com la plaça dels Àngels, davant del MACBA, o la plaça dels Països Catalans, a Sants, llocs que durant dècades han estat referents per a la comunitat. Uns espais que ara es troben en obres i que no se sap ben bé si tornaran a ser com abans, ni s'hi si podrà continuar patinant. En aquesta línia, considera que cada vegada més les institucions volen crear espais específics per patinar sense entendre la seva pràctica i reivindica la feina de col·lectius que lluiten per preservar espais com la plaça dels Àngels i la dels Països Catalans. També posa en valor iniciatives autogestionades, com les que impulsen els patinadors que construeixen els seus propis espais amb ciment, com passa al Parc del Poblenou o a la Bòbila de Badalona i recorda la recuperació del que es considera el primer skatepark de la província de Barcelona, situat a Arenys de Munt, un espai que havia quedat abandonat i que la comunitat va rescatar de l’oblit.
Una exposició oberta a tothom
Amb Barcelona Streets, Deniau convida tant els amants de l’skate com aquells que mai han tingut contacte amb aquest univers a descobrir una cultura que va molt més enllà d’un esport. Una manera d’entendre la ciutat, l’art i la llibertat que es reflecteix en cadascuna de les seves fotografies. Una passió que també transmet quan parla del seu recorregut vital i d’una escena que ha viscut des de dins. Perquè, després de més de trenta anys darrere la càmera, continua mirant aquest món amb els mateixos ulls que quan va començar: els d’algú que no fotografia simplement una escena, sinó una forma de viure sobre rodes.
