Malgrat la diversitat de propostes, la voluntat de mirar el món amb més atenció, compromís i consciència crítica és present en totes aquestes exposicions. Cossos i matèria que es transformen, paisatges que remeten a la indeterminació de la realitat o a la dissolució de figures humanes, objectes quotidians carregats d'història o materials que porten inscrita la violència colonial. Us les presentem a continuació.
En primer lloc, el Centre d'Art La Capella acull fins al 5 de juliol dues exposicions que, tot i ser independents, dialoguen al voltant de la fragilitat dels cossos i l'efimeritat de la matèria. A l'Espai Capella, l'artista irlandesa Sinéad Spelman presenta Torba, una mostra de dibuixos de traç lleuger que qüestiona la separació artificial entre cos i naturalesa, individu i món, prenent com a referent la torba, un material orgànic tradicional a Irlanda. A l'espai Rampa, l'escultor Mikel Adán Tolosa exhibeix Perquè m'agrada viure aquí, una exploració de la coexistència entre pedra i mantega com a materialitats oposades. Per mantenir les escultures de mantega, l'artista va optar per peanyes refrigerades en lloc de neveres tancades, preservant així la visibilitat de la condició efímera de l'orgànic. Algunes peces s'exposen també en comerços locals del barri, afegint un gest de deslocalització a la proposta. Un programa que reafirma La Capella com a espai de suport a la creació emergent.
La Fundació Vila Casas per la seva banda acull fins al 12 de juliol de 2026 Un món en lluita, la primera gran retrospectiva a Catalunya d'Esther Boix des del 2007. Comissariada per Bernat Puigdollers, l'exposició recorre cronològicament la trajectòria d'una artista marcada pel compromís polític, el feminisme i la pedagogia. Des de les seves primeres obres sobre la misèria de la postguerra, passant pel punt d'inflexió del viatge a Milà el 1957, la seva militància antifranquista després de la Caputxinada del 1966 i la cofundació de l'escola L'ARC, fins als paisatges de maduresa a la Garrotxa, la mostra retrata una figura que va fer de la pintura un instrument de denúncia i compromís polític. Ubicada als Espais VolART, l'exposició entrellaça obra pictòrica, documents i peces pedagògiques per oferir una visió completa d'una artista que va qüestionar els cànons polítics i socials del seu temps a través d'un llenguatge visual profundament propi.
Entre les exposicions que podran visitar-se fins al setembre, el Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats acull Atentament, l'exposició individual de l'artista veneçolana Patricia Esquivias, comissariada per Caniche Editorial. La mostra convida a observar l'entorn quotidià amb una mirada atenta i minuciosa, desvelant la càrrega històrica i simbòlica d'elements aparentment ordinaris: la façana d'un local de kebab, bol·lards de mobiliari urbà o un brodat popular d'un poble de Toledo en són alguns exemples. Al llarg de les dues plantes, Esquivias entrellaça investigació, escultura, instal·lació i correspondència per construir relats que connecten allò local amb la història global. Un fil conductor de l'exposició és el diàleg amb l'obra de l'escultor Alberto Sánchez, artista de l'avantguarda espanyola exiliat a la Unió Soviètica, que porta l'artista fins al Marroc. La mostra reflexiona sobre la homogeneïtzació de les ciutats, la memòria col·lectiva i la invisibilització del treball rural i artesanal.
El CaixaForum de Barcelona acull Desenfocat fins al 27 de setembre, una exposició temàtica que traça un relat sobre el desenfocament en l'art des del segle XIX fins a l'actualitat. Nascuda de la col·laboració entre la Fundació "La Caixa", el Musée d'Orsay i el Musée de l'Orangerie, la mostra reuneix 77 obres de 58 artistes en formats i tècniques diverses. Comissariada per Emilia Philippot i Claire Bernardi, parteix dels Nenúfars de Monet per reconceptualitzar el desenfocament com una tria estètica intencionada i no com una limitació visual. Estructurada en cinc àmbits temàtics, l'exposició posa en diàleg obres de Turner, Rothko, Hiroshi Sugimoto, Alfredo Jaar o Nan Goldin per explorar com la indeterminació i la indefinició serveixen per qüestionar les certeses, representar allò difícil de mostrar i reflexionar sobre la identitat i la incertesa de la condició humana. Un recorregut que convida l'espectador a abandonar la recerca de la nitidesa i acceptar la indefinició de la realitat.
I per últim, fins al 13 de setembre la Fundació Joan Miró presenta Estats canviants, l'exposició individual de Kapwani Kiwanga, artista francocanadenca guanyadora de la novena edició del Premi Joan Miró. Es tracta d’una mostra que és el resultat d'un any de treball amb obres de nova producció. Formada en antropologia, Kiwanga investiga les relacions entre poder, territori i cos a través d'instal·lacions i escultures que transformen processos històrics complexos en formes abstractes i poètiques. Els materials amb què treballa (sisal, fang, teixits, pedra, vidre, malles d'ombra) són triats pel seu paper en circuits colonials, extractius o migratoris, convertint les obres en dispositius de reflexió crítica. El títol remet a la convicció de l'artista que fins i tot els materials més sòlids es troben en constant fluctuació. La mostra estableix un diàleg natural amb el llegat de Miró, evocant la seva poesia del color i la seva abstracció arrelada en la realitat, tot actualitzant-la des d'una mirada contemporània sobre la violència i la culpa ecològica.
