Entrem en una de les sales que hi ha a la Casa Elizalde, a l'Eixample de Barcelona, i ens trobem l'artista Mercè Hernández treballant amb barres de pastel a l’oli. És una tècnica greixosa, de colors vius i llampants. De seguida ens explica que aquesta és una de les seves principals obsessions com a artista: el color. I també la performance, el procés de creació, més que el seu resultat final.
I us preguntareu què hi fa una artista creant la seva obra a la Casa Elizalde?, en un lloc on normalment si exposa? Doncs aquests dies Hernández té el seu taller, de forma excepcional, instal·lat en aquest equipament cultural barceloní, on està fent tot un experiment: una exposició sobre el seu procés de creació artística. La podeu veure en aquest espai fins al 18 de juliol, a la mostra Una presència incòmoda.
El color, la seva màxima obsessió
Tornant al color, ens explica que, tot i que també utilitza altres materials, com les tintes, sempre guanyen les barres. El seu procés és completament intuïtiu: es deixa portar pel primer color, que marca el punt de partida de l’obra, i no sap mai què passarà amb el suport on treballa ni on acabarà arribant.
"A mi el que més m’agrada és l’adrenalina de no saber mai què passarà", explica. Una manera de treballar que relaciona amb la mateixa vida. "Pots tenir una idea clara de cap a on vols anar, però moltes coses no depenen de tu i modifiquen el camí", reconeix. Les seves pintures es van construint a partir de les relacions entre colors i formes, en una cadena de successos que, de vegades, fins i tot pot acabar destruint la pròpia obra per saturació.
Una exposició que mostra com es fa una exposició
"L’oportunitat de fer una exposició individual a la Casa Elizalde coincideix amb un moment en què estic prenent distància de la paret com a pintora, potser no de manera definitiva, però tinc la necessitat d’ocupar l’espai. Com si la pintura volgués créixer, alliberar-se i no sabés cap a on", reflexiona Hernández. És per això que creia que, en aquest cas, la seva carta de presentació havia de ser del tot diferent del que havia fet fins ara: "Vaig pensar que seria interessant mostrar el procés, perquè realment a mi és el que més m’interessa de l’obra d’art: el moment en què es va construint, tota aquesta pintura que vaig fent in situ sobre el suport definitiu i sense cap idea preestablerta", diu.
La pregunta era simple: què passaria si es mostrés en viu aquest procés de creació? Doncs això és el que ha estat passant aquestes setmanes a la CasaElizalde, on Hernández ha traslladat el seu taller habitual. Un fet que considera tota una fita a la seva carrera artística: "Poder treballar en un espai com aquest és un somni. Tenir un taller al mig de l’Eixample, a tocar del Passeig de Gràcia, és impossible avui dia", reconeix.
També hi havia una voluntat de donar visibilitat a una realitat sovint invisible: la del taller de l’artista. Uns espais que acostumen a quedar a l’ombra i als quals el públic rarament té accés.
La frontera entre el que és públic i el que és privat
La proposta, però, també plantejava alguns dubtes. Per treballar, explica, necessita el seu espai, una certa intimitat. Es preguntava si seria capaç de crear en un lloc obert, gairebé com una performance permanent, sabent que la gent podria entrar en qualsevol moment, interrompre-la o fer-li preguntes.
Finalment, va decidir prioritzar l’interès del visitant per accedir a aquest espai i establir-hi una comunicació directa: "Treballo sempre en una obra en transformació constant, d’una mutació esgotadora, gairebé inevitable. És aquest l’aspecte que més m’interessa: l’intangible, allò que ha passat abans del que es veu en última instància".
La primera inauguració de l’exposició: el buit d’una sala
El projecte va començar el 20 de maig. Aquell dia, explica, va funcionar gairebé com una "inauguració". Els assistents van ajudar fins i tot a pujar els mobles i els objectes personals a una habitació completament buida que, a poc a poc, s’ha anat transformant en taller i exposició de tot el que ha anat creant aquests dies. Ara, a finals de juny, ja hi ha dues obres principals que es poden visitar, i un taller que ja ha començat a recollir. La primera explora el procés de creació d’una obra. És una seqüència que mostra el caràcter acumulatiu de la seva manera de treballar i la transformació constant de la pintura.
"Vaig veure que hi havia moltes pintures que quedaven soterrades sota la que veiem com a espectadors, i que sovint no en queda res en l’etapa final", explica. D’aquí neix la pregunta que dona origen a la peça: Ubi sunt? Per preguntar-se on han anat a parar aquestes pintures desaparegudes.
Una reflexió que connecta amb el temps i amb la dificultat de representar-lo. Hernández explica que la manera més senzilla hauria estat documentar el procés amb fotografia o vídeo, però no era això el que li interessava. Volia que fos la mateixa pintura qui parlés del pas del temps.
La peça està construïda a partir de la memòria. Sense consultar les versions anteriors, va anar reproduint els diferents estadis d’una obra sobre dotze làmines. Dotze perquè eren les que cabien a la paret del seu taller. "Com en el joc del telèfon, cada record modifica lleugerament el precedent. La peça funciona com una metàfora del funcionament de la memòria: una acumulació de records que es transformen cada vegada que són evocats. Cada làmina és una obra original, construïda sense copiar l’anterior, només a partir del record", reflexiona.
Una pintura que vol sortir del quadre
La segona peça, que és on ara té el seu taller efímer, és una instal·lació de dimensions més grans i suposa una exploració material nova per a l’artista.
Va començar a treballar amb entretela, un suport utilitzat habitualment en el món de la moda per donar cos a les peces de roba. Els seus colors, habitualment molt saturats, també hi apareixen. En una obra construïda a partir de capes successives, cada color sembla voler mostrar la seva màxima intensitat abans de ser tapat per un altre.
L’objectiu era donar el màxim cos possible a la pintura, gairebé com si aquesta volgués abandonar el seu espai habitual. L’entretela permet que la pintura travessi el material i sigui visible per les dues cares. "Veus perfectament el que ha passat. Veus tot l’esquelet de l’obra. Sovint acaba sent més interessant la part de darrere que la de davant, perquè es va fent sola, de forma inconscient".
I el resultat final és una pintura que sembla que vol sortir del seu quadre i ocupar el seu espai, una mica com ella, que també ha volgut sortir del seu espai habitual i de la seva zona de confort, el seu taller de l’Edifici Freixas de l'Hospitalet.
Una presència incòmoda
El títol de l’exposició també neix d’aquesta situació d’intercanvi entre artista i públic. Hernández va pensar que podria ser una presència incòmoda a l'Elizalde, tant per a la institució com per al visitant, que no espera trobar de cop l’artista treballant en una sala on normalment hi ha exposicions.
I després de setmanes amb aquesta presència incòmoda, reconeix que l’experiment ha anat molt bé. "És curiós veure qui s’atreveix més o menys quan veu que estic treballant, i haig de dir que tothom ha sigut molt educat", diu rient.
Els objectes que la fan sentir com a casa
Al taller efímer que ha muntat hi ha diversos objectes carregats de significat personal. Entre ells, una fotografia dels Gegants de Sitges, que habitualment té al seu estudi de l’Hospitalet i que considera un amulet: "Hi ha gent que té un Crist. Doncs jo tinc els millors gegants del món, els de Sitges". I és que Hernández és sitgetana i hereva d’una nissaga vinculada durant anys a les figures festives sitgetanes.
També hi ha una planta que l’acompanya allà on va, un ventilador vintage recuperat de les escombraries i una pintura feta l’any passat que s’ha convertit en un nou amulet. Uns objectes que han donat caliu a un espai que, per a ella, era del tot desconegut.
Una trajectòria en creixement
Hernández diu que sempre s’ha sentit atreta per les pràctiques artístiques. Primer va ser la dansa, però també el teatre i la música. La pintura va aparèixer durant els seus estudis de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Des del primer curs, assegura, va començar a pintar d’una manera molt natural, trobant-hi un llenguatge en què se sentia còmoda. I aquí és quan es va començar a enamorar del color, amb qui ha desenvolupat una relació molt visceral.
Des d’aleshores ha participat principalment en exposicions col·lectives. Entre les més recents hi ha la celebrada la tardor passada a la Fundació Vila Casas. També ha exposat a la Sala Parés, entre altres espais. I ara ha aconseguit sortir del seu taller, trencar la seva zona de confort i ensenyar-nos que l’art també és el procés, no només el resultat final. Aquesta idea esdevé un bàlsam en un món en constant transformació com el que habitem, on sovint oblidem el valor del camí i ens fixem únicament en l’arribada.
