Un ramat d’adolescents i professors envaeixen l’entrada del CCCB. Estan a punt d’obrir una capsa de records de la seva joventut. Potser els més grans connecten amb Tenim disset anys des d’una perspectiva més llunyana en el temps, però més nostàlgica. Els més joves, en canvi, poden plantejar-se el fet de no cremar etapes i gaudir de les inquietuds que sorgeixen en l’adolescència.
Tenim disset anys és un retrat col·lectiu de joves de Catalunya, Lituània i Romania que exploren la seva identitat i forma d’entendre el món a través de la fotografia, el cinema i la paraula. L’Àxel Vicente i la Paula Quimbayo, dos participants de la mostra, presenten un tast del que serà l’exposició. A banda i banda, topen amb un món adult format per Judit Carrera, directora del CCCB, Susana Arias, cap de mediació del CCCB i Agnès Sebastià, membre de l’associació cultural A Bao A Qu i cocomissària. Davant d’ells, viuen la pressió mediàtica lluny dels trolls i els discurs d’odi a les xarxes socials.
“L’exposició no mostra una visió adulta. S’exposa la nostra visió, el nostre grup, nosaltres mostrant el que som”, declara Àxel Vicente davant dels mitjans de comunicació i les autoritats del CCCB. En aquest sentit, l’Àxel agraeix la confiança que els regalen les professionals del centre cultural per expressar-se amb llibertat i destaca la importància de l’exhibició com a retrat col·lectiu. “Tot i ser un projecte per a joves 17 anys, es queda en la memòria de tothom”, afirma l’Àxel. Per la seva banda, Paula Quimbayo valora el poder transformador de l’art. “Després de l’exposició, estem més atents al nostre entorn. Apreciem detalls més subtils com la incidència d’una llum a un rostre. Sentim diferent cada àmbit de l’art”, declara la Paula.
La mostra s’inspira en els retrats que el cineasta neerlandès Johan van der Keuken va fer al seu grup d’amics quan tenia 17 anys, l’any 1955 al llibre Wij zijn 17 (Tenim 17 anys). Les trenta fotografies de l’autor s’exposen per primera vegada a Barcelona. Setanta anys després, aquest projecte europeu convida diversos grups d’estudiants d’instituts catalans a fer fotografies, filmacions i escrits, amb l’acompanyament dels fotògrafs, artistes plàstics, cineastes i dramaturgs.
Un recorregut per la intensitat, la força i la fragilitat de la joventut
“Penseu l’exposició com un viatge emocional”, declara una de les joves que lidera el recorregut. L’exposició compta amb quatre instal·lacions artístiques. En la primera sala, ens conviden a confiar en una successió de rostres sense veu. Ens endinsem, doncs, en la ment dels adolescents i escoltem una bateria de pensaments íntims que es verbalitzen. Sentim les seves preocupacions, incerteses, reflexions que ressonen i perduren en la ment.
En aquest punt de la mostra, ens comencem a crear una idea d’adolescent. Pensem en el nostre jo del passat a partir de l’actual generació Z. Si seguim l’itinerari, observem fotografies d’espais que habitem durant la joventut. Presenciem habitacions desordenades amb tota mena d’objectes que representen la nostra personalitat i hobbies. En aquesta sala, també explorem els records a través dels objectes. Els béns més insignficants poden omplir-te les crisis existencials més extremes.
A cada cambra, es percep com els joves busquen maneres de mostrar-se més enllà dels codis predominants. Es palpen les primeres vegades o les pors per un futur incert. A més, la mostra compta amb les fotografies del llibre Wij Zijn 17 (1955) de Johan van der Keuken, uns retrats en què l’autor fuig de la sofisticació i aposta per la naturalitat i la proximitat. L’obra del cineasta neerlandès emana quotidianitat i humanitat, sense caure en un judici moral. Per exemple, en el documental Blind kind, van der Keuken filma persones invidents de manera genuïna.
Abans d’arribar al final del recorregut, es projecta un film que ens convida a contemplar la rutina de diversos joves o els moments que passen en comunitat. Tant en les obres de van der Keuken com al llarg de l’exposició, els joves ens transmeten el desig de ser reconeguts com a únics i, a la vegada, la necessitat de pertànyer a un grup. Al final del camí, els visitants poden plasmar les seves pors en un mural, mentre els raigs d’una bola de discoteca enlluernen la seva vista. “La nit ens dona intimitat”, exposa un dels joves ponents. Tenim disset anys ha arribat a la fi.
“No volíem semblar la típica foto de workbook d’anglès. Aquí es veu com són, sense filtres”, afirma l’Àlex als mitjans. A la sortida de l’exposició, se senten un grup de joves remugant per la falta de son. “Buah, jo crec que em fotré una migdiada i després sortiré”, declara un dels membres. Els nervis de la presentació ja queden enrere, ara són moments de disbauxa i per celebrar que tenen disset anys.
Activitats paral·leles a la Filmoteca
La mostra es podrà veure al CCCB del 6 de març al 17 de maig de forma gratuïta. L’exhibició també està comissariada per la investigadora i doctora en humanitats Érika Goyarrola. En paral·lel a la mostra, la Filmoteca de Catalunya ha programat, del 4 de març al 30 d'abril, un cicle retrospectiu dedicat a Johan van der Keuken. Es faran projeccions al llarg de gairebé dos mesos que exploren la seva obra cinematogràfica i documental.
