Coincidint amb les festes de la patrona d’hivern de Barcelona, s’ha anunciat el guanyador de la quarta edició del premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona: Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990), amb la seva novel·la alhora històrica i profundament contemporània, pel que fa a la forma, Passeig de Gràcia.
Convocat per Comanegra i Àfora Focus Edicions i dotat amb 25.000€ i una escultura de bronze d’Antoni Camarasa, és el premi organitzat per editorials independents més ben remunerat del país. Va concebre’s amb l’objectiu d’empènyer a la creació de novel·les que no solament destaquessin per la qualitat formal, sinó que tinguessin l’habilitat d’acréixer Barcelona, sumant capes d’història a la percepció usual i establint el caràcter que ha conservat al llarg de totes les seves transformacions en uns temps en què, com a conseqüència del turisme i la immigració massiva, sovint costa delimitar què li és propi. El jurat —compost per Francesco Ardolino, Alba Cayón, Jordi González, Enric H. March i Laura Tejada— ha qualificat la novel·la d’enguany com la realització impecable d’allò que imaginaven en començar el concurs; la decisió es va prendre per unanimitat absoluta. Alba Cayón, editora de Comanegra i membre del jurat, ressalta “l’audàcia de centrar l’obra en una zona tan emblemàtica i tan estudiada de Barcelona” sense que la popularitat de l’escenari se l’emporti per imaginaris comuns; el seu “equilibri entre la pura ficció i la inclusió de materials d’arxiu ben seleccionats”; l’esforç de recreació històrica que no està renyit amb un punt de vista contemporani i la capacitat que demostra per vincular el conjunt als principals debats actuals de la ciutat; la integració de personatges històrics, a més d’icones culturals i artístiques de la ciutat, sense caure mai en tòpics; i, últim però vital, el domini d’en Roger Bastida per conduir la llengua de l’època “mantenint-la fresca, viva i natural per al lector d’avui”.
Després de tres edicions amb premiats d’una generació —Lluís-Anton Baulenas, 1958; Sylvia Lagarda-Mata, 1961; Maria Carme Roca, 1955—, en Roger Bastida, de només trenta-cinc anys, s’hi incorpora com a representant de les generacions més joves. Llicenciat en Història de l’Art amb els estils de vida del 1900 com a àrea d’especialització, cavallejant entre els segles XIX i XX, treballa en el món audiovisual madrileny com a assessor històric de sèries com La Templanza, Ena, la reina Victoria Eugenia, o Sira. Confessa el pes de la seva professió en els elements que agafen presència quan escriu: al cap i a la fi, un assessor històric s’encarrega dels invisibles del món televisiu. Les minúcies d’ambientació en drames d’època prenen protagonisme únicament si traeixen la credibilitat d’una escena; la resta del temps, la tinta concreta amb què s’ha firmat un document, el maquillatge d’una jove, l’origen del marbre d’un bust queden eliminats de les nostres consideracions. Així, en la novel·la històrica d’en Roger Bastida no hi tiranitzen les figures dominants i conegudes dels llibres de text, ni els tractats que ara conservem rere un vidre als museus, sinó el formigueig que conformava el 97% de la població i que la historiografia, per les complicacions d’arxivar l’entramat d’unes existències amb molt menys registre escrit, oblida. Sense ignorar el pes dels diners i l’autoritat de les classes burgeses i nobles en els moviments de la ciutat, Passeig de Gràcia s’endinsa en aspectes d’aleshores, propis de les ‘vides menors’, que fan possible contrastar-nos-hi perquè trepitgen el nostre mateix terreny: l’economia de la classe treballadora, l’habitatge, les accions humanes, desapercebudes, que obren les portes a les grans accions recordades d’altra gent i que són les que se’ns assemblen. La resurrecció d’aquestes vides mudes fa prendre consciència de com la majoria dels ara vius no haurem bategat mai, en mans de la historiografia futura, i de quants atzars del passat són els que ens han constituït, fins a quin punt eren altes les nostres probabilitats de no ser aquí per relacionar-nos amb els universos que ens envolten. Fent que ens albirem alhora des del passat i des del futur, doncs, Passeig de Gràcia desautomatitza les rutines del present.
Per tal que les veus antigues no quedin ofegades, en Roger Bastida s’allunya de si mateix per escriure: recull cartes d’uns altres temps, retalls de premsa, els detalls aliens que són objectivables i que dificulten, per tant, conduir la història per les vies d’una ideologia personal. Critica durament la tendència dels últims temps de posar en boca de subjectivitats passades els valors morals contemporanis, quan una de les grans riqueses de la novel·la d’època és haver d’enfrontar-nos a la relativitat històrica d’allò que ens semblava universal, atemporal. Sens dubte, la seva fermesa en aquest punt ajuda a l’efecte global de sortir als carrers coneguts de la ciutat, després de llegir Passeig de Gràcia, i xocar amb la percepció que Barcelona ha sigut indefiniblement alterada.
Qualsevol certamen que tingui un territori com a eix obliga a la pregunta: ¿per què, d’entre els barris i carrers del territori en qüestió —Barcelona—, triar el passeig de Gràcia? Al contrari que les Rambles, és un espai encara no perdut per als barcelonins; un espai de passeig per plaer, adequat per a contemplar quins elements s’hi mantenen o hi moren amb el pas de les èpoques. A més, ofereix un festí de materials a l’escriptor: classes dels tres extrems, aristocràcia, burgesia i la treballadora, s’hi barregen; unifica la ruta turística, estrangera, la realitat cosmopolita, amb l’artística, històrica, la més local. La capacitat d’en Roger Bastida per induir de moviment el passeig de Gràcia, d’una aparença que es transforma segons les autoritats que l’ocupen, ha portat a Fèlix Riera, editor d’Àfora Focus Edicions, a descriure el llibre com “una biografia del poder”.
La seva composició formal és un dels aspectes més destacables de la novel·la guanyadora. En comptes d’adoptar l’estil narratiu quasi arxivístic, fred, que caracteritza freqüentment les obres de gènere històric, Passeig de Gràcia elabora descripcions inundades d’emoció, de vivència interna dels personatges. Retorna al seu esplendor l’arquitectura i els paisatges no com els retrata, perennes, una imatge fotogràfica, sinó com quedarien en el record si un de nosaltres els hagués coneguts aleshores i ja no hi fossin, o ja no hi fossin com els estimàvem. En altres paraules, en la descripció dels edificis emblemàtics entrellaça la materialitat arquitectònica amb l’arquitectura de la interioritat humana.
És clau el seu desig d’aconseguir “una obra del 2025”. Bastida no busca elaborar un passat que des de qualsevol angle de mirada i societat històrica es mantingués estàtic; vol construir una novel·la que, senzillament per la mena d’eines formals que aprofita, resulti contemporània, inconfusible. Aquestes eines formals són les d’una estructura narrativa que conté en si mateixa la relació entre individu i món dels nostres dies: fragmentada, diversa, estimulant en la seva falta de resposta directa i unitat. És el que Riera ha descrit com la “materialitat de trencadís”, una multitud de mirades d’antics éssers vivents s’intueix a través de fragments dispersos d’arxiu, com trencats, que aïllats no resultarien significatius però que l’art ordenador de Bastida converteix en reveladors respecte del conjunt, de les trames de vida que fabula a base d’encaixar peces perdudes d’altres relats que sí que es varen produir. La seva és una novel·la de resignificació del document. Lluny de limitar els horitzons de l’obra, aquest mètode particular de tractar el passat en fa possible una doble lectura: per començar la clàssica, lineal, que segueix el plaer de l’argument; després, la moderna, inspirada en el joc i en el repte, que rescata el públic de la vella posició com a receptor passiu i li atorga els drets d’un interlocutor —i de segon creador, en el seu paper hermenèutic—.
És la primera novel·la no lineal de l’autor, i, segons comentaven en acabar alguns membres del jurat, probablement serà l’obra amb què farà el salt a noves lligues.
